MAREJAR LA
PERDIU
De tots les vegades en
que aquesta metàfora ha estat emprada, diria que aplicada a la vergonyant actuació
del PP ahir al Congrés, va com anell al dit. Es podria dir del paper d’estrassa
que ahir varen fer els diputats de la majoria, que es tracta d’una enginyosa
maniobra per quedar bé amb la vianda al plat; però, jo que no tinc gaires
miraments a dir el que penso quan una cosa em fa fàstic, afirmo directament que
la cínica estratègia dels peons del gallec obeïa simplement al propòsit de
guanyar temps, fidels a la doctrina que qui dies passa anys empeny. Amb l’hàbil
estratagema d’acceptar a tràmit només una part d’allò que els hi demanava la
plataforma contra dels desnonaments, varen pensar que havien parat el cop.
Escric hàbil, tot i que ben pensat potser hauria d’utilitzar l’adjectiu
maquiavèl·lic, ja que és una jugada mestre desdir-se en temps afegit del que
havien anunciat que votarien dos hores abans, escenificant que era la màxima
concessió que podien fer els populars del partit als populars autèntics de la
plataforma cívica. Després d’aquesta comèdia, tots contents i el rellotge a
zero.
Però, a la meva manera
de veure, el que ahir va passar al parlament fou una mofa en tota regla a la
gent que està patint les conseqüències d’una llei hipotecària obsoleta que
castiga a milers de famílies moroses, per força no pas per gust, que s’han
quedat sense feina i per tant sense ingressos, a perdre també la seva llar per
acontentar la cobdícia d’una banca despietada, que ni tan sols té la humanitat
de parar la màquina durant l’hivern. ¿Què en pensen fer de tots els pisos dels
quals en foragiten morosos? ¿Potser un gran magatzem de pisos buits que es podriran
per falta d’ús i de manteniment? El PP tindria de saber que la proposta de la
iniciativa popular no es podia fragmentar: la dació en pagament sense la
moratòria dels desnonaments i l’establiment d’un lloguer social immediat, no
resolt el problema. I que el patiment i l’angoixa en que viuen les víctimes
atrapades en un dels paranys capitalistes més deshumanitzat, l’endeutament, no
pot esperar mesos que ses senyories pareixin una llei hipotecaria justa i
equilibrada. I, en aquest cas, que la raó és inversament proporcional a la
cançoneria dels polítics, amb ciutadans suïcidats damunt la taula, tant el PP
com la resta de polítics que, de portes endins com sempre, es dedicaran a
marejar la perdiu, s’han de plantejar que no poden abusar més de la paciència
d’un poble que n’està tip de que no se’l tingui per res més que per pagar i callar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada