6
Quan els set xics s’allunyaren del misteriós soterrani que
havien descobert de carambola, un parell d’homes estrafolaris eixiren de
l’amagatall armats amb una mena de garrota, caminant a poc a poc, amb molta
precaució, ajupits, guipant amb malfiança a tort i a dret.
Quan es convenceren que els forasters ja no els podien
veure, es va afluixar clarament la tensió que se’ls hi notava fins feia una
estona abans als muscles de la cara, mentre estintolaven a la paret les
estaques que eren la seva única arma de defensa, en cas d’atac d’una fera. Eren
dos homenots de mitjana edat, amb barba retallada a tall d’arrancar naps, i
cabell llarg recollit al clatell en forma de cua. Vestien tots dos d’idèntica
manera: una mena de túnica de llana trenada molt espessa, i calçaven unes botes
de mitja canya, fetes d’una mena de pell rústica. El que semblava més jove dels
dos, li digué a l’altre: - I ara què fem,
Quico?
L’al·ludit, un home cepat,
respongué immediatament: - Hem
d’explicar-ho de seguida a mestre Mateu i que ell decideixi, però jo començaria
per escampar d’aquí tots els rastres, perquè aquests bufaforats potser tornaran
i no sabem del peu que calcen ni quines intencions porten.
Dit i fet. Recularen cap a dintre,
procurant fer net de qualsevol vestigi de la seva presència; sobretot
arreplegaren en quatre caixes tots els efectes personals, les mostres de
laboratori i tot allò que era aprofitable. La resta ho llençaren al foc, remenant
el caliu amb un pal perquè prengués i cremés de pressa. Mentrestant, el més
jove empenyé la placa de fusta davant la porta, deixant l’espai just per
esmunyir-se; encabat l’ajustà, perquè no es notés el forat a simple vista. Tot
seguit emprengueren el camí de tornada, en sentit contrari de per on se
n’havien anat els forasters, enfilant-se a un carro tirat per dos matxos que
havien escamotejat de la curiositat dels forasters, deixant-lo al darrera d’un
pany de paret del soterrani on tenien l’amagatall.
Tardaren una llarga estona - un parell d’hores ben bones -
fins que arribaren al que semblava un petit oasis, sense traça de la devastació
generalitzada arreu per on acabaven de passar. A primera vista, eren barraques
de parets emblanquinades, de planta baixa, en les que des d’un tros lluny es
notava que s’hi feia vida: algunes xemeneies fumaven i s’hi veia roba estesa
als darreres.
A mesura que hom s’hi apropava més, descobria que en
aquests darreres de totes les barraques, hi havia horts i arbres fruiters, i
que pels carrers hi saltironejaven, a la bona de déu, gallines, oques i
pollets. Tant bon punt els dos homes hi arribaren, entraren sense entretenir-se
a la primera barraca de la segona renglera, deixant el carro a la porta, estacats
el matxos d’una argolla fixada a la paret.
A la sala gran hi havia dues dones i un ancià,
entretinguts cosint a mà botes semblants a les que calçaven en Quico i el seu
company. Alçant el cap de la feina, l’ancià se’ls va mirar sorprès, i fent com
si s’aixequés del seient, va preguntar-los, inquiet: - Què us n’ha passat alguna, Quico?
- Mestre Mateu, hem vist borinots!
Ens ha vingut d’un pèl que una colla de forasters del carall no ens atrapessin.
De cop i volta els hem vist acostar-se al cau on treballàvem, un soterrani en
bastant bon estat de conservació on havíem descarregat totes les endergues.
Sort n’hem tingut que caminessin xino-xano, doncs ens han donat temps de
fer-nos fonedissos i de posar els matxos
a cobert.
- I ells què han fet?
- Penso que no sabien pas on
s’havien ficat i que han trobat l’amagatall per xamba. Hi han donat una
llambregada ràpida i de seguida han tocat el dos, com si els hi hagués fet mala
astrugància. Però em temo que hi
tornaran i que, segurament, portaran reforços.
- Com era aquesta gent? Com parlàvem
entre ells?
- Eren uns bordegassots, no
tindrien pas gaire més de vint anys. M’ha semblat que hi havia barrejades un
parell de femelles. Els xicots portaven els cabells arranats i la barba neta - en
Quico procurava recordar el màxim de detalls aclucant l’ull per pensar millor, mentre
el seu company més jove es limitava a seguir-li la veta, assentint amb el cap a
tot el que deia -. No estàvem prou a prop
per saber què garlaven. Però tampoc han enraonat massa, no us penseu pas. En
tot cas, jo diria que no parlaven com nosaltres. No ho puc pas jurar, però no
crec que vagi gaire errat d’osques al assegurar que no es tractava de català,
ni de cap xerrameca que se l’hi assemblés ni gota.
- Com hi ha món, Quico! - Mestre
Mateu era un ancià que aparentava ser més vell del que en realitat era, a causa
del seu aspecte estrafolari: vestia també una túnica, que es notava llardosa i
que li arribava fins als turmells, però el que més cridava l’atenció de la seva
figura era una llarga i esvalotada cabellera blanca, tirant a groguenca, que li
tapava les orelles i que pel clatell se li desbocava a l’espatlla.
- I com anaven
guarnits?
- Em sembla recordar que tots,
incloses les mosses, portaven peces de roba molt ajustades, des dels peus fins
al coll. A una de les mosses, a més a més, li queia sobre les espatlles una
mena de capa de coloraines.
- Llavors, vosaltres què en
penseu? – féu mestre Mateu, francament desconcertat.
- Cagum deuna, no sé
què dir-vos! No venien pas en pla de buscar brega, si voleu saber què penso. Jo
diria que els ha agafat el cangueli, girant cua més de pressa que no pas han
vingut. Però em fa l’efecte que tornaran, encara que només sigui per pura tafaneria.
D’aquí ve que al final ho arrepleguéssim tot, afanyant-nos per venir a
explicar-vos-ho, perquè decidiu què hem de fer.
Considerant que ja ho havia dit tot, en Quico va asseure’s
al costat de les dues dones, que si bé havien parat atenció a les seves
paraules, no deixaren de fer córrer amunt i avall l’agulla ni un sol instant.
- Penso que ens hem
de reunir aquesta mateixa tarda i valorar entre tots el que m’acabeu de dir
– l’anomena’t mestre Mateu va parar de treballar i s’arronsà a la cadira per
reposar l’esquena, sense dissimular el decandiment que sentia -. M’ha sorprès molt que aquesta gent vingués
del nord. Segons els meus càlculs i l’experiència de tants anys, cap allà dalt
no hi hauria de bellugar-s’hi ningú. És molt estrany això que passa, llamp me
mau! Se n’ha de parlar aviat amb tothom, ja que aquest encontre inesperat pot
suposar un avís d’amenaça imminent. No t’ho sembla?
- Doncs sí, crec que no s’hi val a
badar. Convoco assemblea a la posta del sol, com sempre?- demanà
permís en Quico.
- Sí, sí, tu mateix - aprovà
mestre Mateu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada