LA PINTURA I LA POLÍTICA

            ¿Per què no fem una pausa aquest cap de setmana i enlloc de fer-nos mala sang amb les misèries d’alguns polítics i els calfreds de la crisi, visitem un museu o una sala d’exposicions, i ens desintoxiquem fent una cura d’art? La pintura és per naturalesa contestatària, ja que no pretén reconstruir la realitat objectiva, sinó com fa la política donar-ne interpretacions variades. En aquest sentit, l’artista autèntic no es aquell qui sap utilitzar hàbilment les tècniques, sinó aquell qui es val de la tècnica per expressar una visió personal i irrepetible de la vida. En aquest sentit un pintor és l’antípoda del polític teòric, que pretén generalitzar la seva manera de pensar o de veure, al conjunt de la comunitat. En canvi: per la llibertat que exerceix, el pintor o l’artista en general pot servir de model perfecte al polític, demostrant-li que cap visió de la realitat no té un caràcter absolut i intangible, i incitant-lo a reconsiderar constantment les seves teories curtes de perspectiva, les seves síntesis interessades... Recreant-te en la pintura perceps que l’artista s’ha instal·lat, al revés del polític, en una mena d’agnosticisme crític que ajuda a pair els dogmes: tot és del color del vidre amb el qual es mira.

            Afegiria, a la meva manera de veure, que el pintor i l’artista en general té les coses fonamentalment més clares que el polític. El primer perquè coneix bé els elements dels quals parteix: els colors. El segon, en canvi, es troba sovint entre les mans un material del qual en desconeix les propietats, els recursos i els efectes secundaris, al que no sap com treure’n el millor que porta dintre. Una taca de pintura que figura, per exemple, un personatge llunyà no incita a escrutar-la per discernir braços, cames o peces de roba: l’espectador s’acontenta amb la impressió de conjunt, deixant el cervell reconstruir aquella taca d’acord amb la seva fantasia o la seva lògica. Davant una pintura només interessa el moviment, la silueta, la impressió, potser, fins i tot la lleugeresa, o la sintonia amb els colors d’un paisatge. La llibertat de l’artista passa de les restriccions i de les normes rígides, perquè el propòsit de la seva obra, coincidint amb el polític, es suggestionar. I també, com en el cas de la política ben treballada, una pintura abans que un cavall, una dona nua o un paisatge suggerent, és essencialment una superfície plana de tela, coberta de colors amb un cert ordre. Quelcom gens complicat, com la política exercida amb honestedat.