dilluns, 18 de febrer del 2013

ABANS I DESPRÉS DE LES ELECCIONS


            Fixeu-vos que quan s’acosten les eleccions no hi ha ningú, a cap país del món, que prometi esprémer més al ciutadà, ja que de ben segur faria la fi d’en cagaelàstics. Per aquesta raó, tot i que bufin mals vents, durant la campanya electoral tots els candidats tenen la barra d’assegurar que abaixaran impostos i que, manant ells, tot serà de color de rosa. No cal fixar-se només en els del PP; dels de casa nostra tothom recorda aquella promesa fallida sobre “el govern dels millors”, que ens havien de treure les castanyes del foc amb la seva vareta màgica. Tot just fet el traspàs de poder i una vegada al timó del vaixell, uns i altres varen canviar de discurs i, malgrat la impopularitat que comportava, digueren que eren uns valents per sanejar la hisenda, i que mereixen una barretada i no una xiulada general. Aquesta diferència de discurs dels polítics segons estiguin en temps electoral o en temps de govern, es tracta d’un dilema enfadós.

No hi ha, per definició, cap impost popular. La pressió fiscal de la classe mitjana cap avall plou de tots els cantons: per la via directa, indirecta o la disfressada. La pressió fiscal disfressada és la que es guanya totes les cotes d’impopularitat: perquè els impostos “pretext”, aquells que es “venen” com qui sap què, i que només serveixen per fer bullir l’olla uns quants dies, o per emmascarar la inoperància i la covardia davant la gran bossa de frau, fent veure que arreglar-ho és molt complicat. Si de veritat volguessin posar-hi remei, ho podrien acabar amb mitja dotzena de decrets. El que passa és que el frau, l’evasió fiscal i la mà forada per segons quines inversions públiques ruïnoses esquitxa massa gent ficada a l’olla, més de la que ens pensem. I aquí rau el problema. Que ningú té pressa per ensorrar la seva petita rectoria, tirant-se pedres a la teulada. Convé, potser, reflexionar que gràcies a aquesta mena de complicitat somorta dels que defrauden “engrunes” del seu pastís particular, van la mar de bé els grans aprofitats insolidaris que sense cap vergonya ni remordiment es cruspeixen el pastís de tots.     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada