L'ENGANYIFA DEL TAROT

            La sociologia barata que ofereixen les anomenades línies del tarot penso que mereix que algú hi posi mà, perquè tractant-se d’un negoci més que lucratiu a costa dels incauts que truquen de bona fe un 803 o un 806, en busca de consol, és molt discutible l’ajuda que hi poden trobar parlant amb una veu anònima que no pretén altra cosa que fer-los passar el rato, perquè de cada minut que l’operador/a aconsegueixin que qui ha trucat es mantingui en línia, en depenen les seves mongetes. Deixant de banda un debat més acadèmic sobre la qüestió dels vidents, no és pot pas negar que el negoci que han muntat aquests sociòlegs de pacotilla es basa en extorquir emocionalment persones sovint desesperades, que marquen els fatídics números només perquè tenen necessitat de que algú els escolti. Sentir-se sol és el primer símptoma d’una de les malalties modernes que més s’ha infiltrat en un teixit social deprimit i pessimista. I les línies del tarot ofereixen una orella disposada a escoltar confidències i una veu agradable que ven a preu d’or i a petites dosis, per allargar la moma, el que asseguren que les cartes han endevinat sobre el futur del client.

            A la meva manera de veure, aquesta activitat s’hauria de regular perquè la majoria de la gent que cau en aquest parany no sap que posa les seves intimitats en mans d’uns operadors que només tenen per objectiu fer-se tan necessaris al client que truca que acabin fidelitzant-lo, estimulant la seva dependència. El problema és que l’eixam de gent que atén les trucades no són professionals de la sociologia sinó que sovint el seu nivell d’estudis no passa d’un graduat escolar justet, encara que ells presumeixin d’una llicenciatura en la universitat de la vida, però si s’han enganxat a aquesta feina és per pura necessitat, de manera que es pot donar la paradoxa que l’operador/a estigui més desesperat i desorientat que qui truca. La línia del tarot no és, francament, el telèfon de l’esperança; en primer lloc perquè trucar no surt gratis i, en segon lloc, perquè el principal objectiu de qui atent la trucada es retenir-la quanta més estona millor i, si pot, fer del client un addicte. Ara, de l’estabilitat emocional de qui ha trucat ningú se’n preocupa, malgrat pot quedar malparada. ¿No penseu que valdria la pena de ficar-hi el nas en aquest negoci tan ben muntat i lucratiu per uns quants? Segur que la salut mental de la població ho agrairia, però potser donar-hi una llambregada Hisenda o la inspecció de treball, també sortiria a compte.