LA CAMBRA DELS MAL EDUCATS

            N’estic tan fart d’escoltar paraules altisonants i més falses que el prendre, que ahir durant la primera part del debat de la nació, em vaig concentrar en fixar-me en els gestos, en l’embolcall de l’acte en teoria més important de l’any parlamentari que no pas en el contingut dels discursos. I vaig arribar a la conclusió que enlloc de Congrés dels Diputats se n’hauria de dir “cambra dels mal educats”. Si no m’ho van explicar malament, la democràcia es basa en el debat de les idees, en deixar expressar a cadascú la seva opinió lliurement i sense cortapises, i en funció dels punts de vista de tots els representants del poble, decidir allò que sembli millor perquè aquest pobre poble que els ha fet confiança prosperi. Però aquest paradigma d’entesa i de bona convivència passa, indispensablement, per escoltar com cada diputat raona els remeis que considera millors, i per sospesar-ne els pros i contres sense perjudicis ni fer-ne mofa, escarni o menyspreu. Exactament al revés del que varem veure ahir, i segurament veurem avui: que molts oradors, sobretot els representants de les minories, parlen enmig de la indiferència de bastants dels que s’han quedat als escons.

            Tanta era la falta d’educació, que fins i tot el president va haver de reclamar vàries vegades que ses senyories – un tractament que pel seu comportament alguns desmereixen -  paressin de xiuxiuejar, i fins i tot abans de la intervenció d’en Duran es va posar serio reclamant que qui tingués ganes de fer barrila no es quedessin fent nosa als passadissos de l’hemicicle sinó que anessin al bar. ¿Vosaltres creieu que en comptes d’obligar-los a asseure’s, que és com s’han de guanyar el jornal que els hi paga el poble, poden anar al bar a fer-la petar? Que jo sàpiga, fer barrila al bar no és precisament “parlamentar”. I els que es varen quedar a escoltar, quan la filmadora indiscreta escombrava les bancades, es podien veure una colla de mal educats que parlaven entre ells, que llegien el diari o un llibre, que feien cara de tòtiles escoltant com si sentissin ploure... I aquest espectacle no és la primera vegada que ens l’ensenya l’ull indiscret de la televisió al Congrés, al Senat i al nostre Parlament. I no és la primera vegada que qui presideix aquella olla de grills ha de cridar-los l’atenció per la seva desconsideració, com si fossin canalla. A la meva manera de veure, això també és corrupció, ja que no es pot anar al parlament i no escoltar respetuosament de què es parla. ¿No havíem convingut que la democràcia es basa en el principi que parlant la gent s’entén?