EL TERRIBLE DRAMA DE PERDRE LA CREDIBILITAT

Com deia Nietzche, “el que em preocupa no és que m’hagis mentit, sinó que d’ara endavant ja no et podré creure ni quan probablement em diguis la veritat”. No sé si us hi heu trobat, però després d’enxampar algú mirant d’enredar-me noto com si entre ell i jo hagués caigut una mena de tel de dubte constant, que sé acabarà espatllant per sempre més la nostra bona relació. Per desgràcia, un dia o altre tots mentim, sigui per malícia, per murrieria, per conveniència o per pietat, i amb poques excepcions es pretén emmascarar aquesta debilitat humana amb una excusa tan surrealista com que no es tracta d’una mentida, sinó d’una mitja veritat. Però tots creiem, també, que en un moment donat tenim trucs infal•libles per retratar a qui vol enganyar-nos; alguns, fins i tot, es vanten de conèixer els coixos bo i asseguts. Però aquests que se les donen de tan espavilats, precisament són els primers d’acabar amb la camisa aixecada. L’homenot de Llofriu, en Josep Pla que per cert citava també en la reflexió d’ahir, tenia una teoria que assegurava – vés a saber si era cert - haver après dels seus amics periodistes italians: “per viure tranquil has d’acostumar-te a fer veure que les mentides et rellisquen, però que no perdonaràs mai els mentiders”. Si ho rumieu bé, no crec que ens agradés massa saber a tothora com pensen els altres de nosaltres, sense embuts. Per aquesta raó, quan creiem endevinar que algú ens vol fer passar garses per perdius – una mirada fugissera de la parella, un gest furtiu dels fills, una conducta evasiva de l'empleat o, en general, que el nostre amic no sigui capaç de mirar-nos de fit a fit -, aquestes senyals d’alarma sempre seran circumstancials i subjectives i, per tant, no tindrem mai la certesa de que ens porten a vendre, per molt que ho sospitem. I això que en la vida privada passa tan sovint que s'acaba oblidant, tractant-se de personatges públics, en particular polítics, no es passa per alt tan alegrement i, d’entrada, aquella persona tacada per la sospita del dubte ja ha perdut la credibilitat. I tant si es confirma o no, més tard o més d’hora, el desengany, ja ens el mirarem de reull cada vegada que obri la boca. La credibilitat, doncs, no és una armilla de posar i treure segons les conveniències, sinó quelcom que a partir d’una simple sospita o de la brama que es faci córrer intencionadament, marca la reputació d’una persona per tota la vida; malgrat es demostri la seva innocència, perquè en la vida pública aquesta qüestió de la sinceritat està ferida de mort pel cínic principi de qui fa un cove és capaç de fer un cistell. I encara que sembli que una part del ramat té memòria de peix, n’hi ha uns quants que no en deixen passar ni una als polítics xarlatans, amb l’ajuda inestimable de les hemeroteques on tot el que diguis avui es pot contrastar amb allò que deies ahir. D’aquí ve que per al polític professional perdre la credibilitat sota l'ombra de la sospita, a vegades és molt més important que mentir o robar de veritat. Per aquesta raó, qui tira pedres a la babalà o amb tota la mala llet del món a la teulada d'algú, és una persona menyspreable ja que la credibilitat del bescantat és quelcom que mai es recupera del tot, per molt que es digui el contrari.

PER SI DE CAS, NO US CREGUEU EL DARRER QUE PARLA

Si féssim treballar una mica més el sentit comú i no anéssim tan cremats encaterinant-nos del darrer xarlatà que treu el nas a la fira prometent la lluna en un cove, potser ens adonaríem que quan els números no quadren fent una senzilla prova del nou, vol dir que algú ens vol fer combregar amb rodes de molí. En Pla, que mai va deixar de pensar com un pagès, repetia a tothom que se’l volia escoltar: “miri que no el fotin!” Fins i tot al seu masover li feia passar comptes de la llet que munyia de les vaques del mas de Llofriu, perquè tenia clar que no et pots refiar ni de la camisa que portes, per molt que te l'estimis. Vés a saber si era o no malaltissa aquesta dèria, però mireu que us dic: potser sí que a vegades tenen raó els pagesos quan avisen que la por guarda la vinya. A mi em sembla que els ciutadans d’arreu pequem sovint d’ingenus, i no fem passar comptes en serio als polítics que ens remenen les cireres, donant per fet que aquell que ens cau bé no ens fotrà si en té ocasió. Què coi vol dir, que desconfiar fa lleig? Més lleig serà que, per a no fixar-nos-hi prou, fem confiança a qui acabarà buidant-nos la bossa, deixant-nos pelats com les rates. Quan tot eren flors i violes i la festa semblava que mai afluixaria la intensitat, no se sentien gaires veus de polítics, ni d’economistes, ni d’empresaris o banquers tocats i posats, que alertessin de mirar prim i de no matar tot el que era gras. Potser sí que algú que no sucava prou el melindro remugava en veu baixa; però la majoria s’apuntava, per activa o per passiva, al carro de l’abundància. Va ser després, quan li van veure el cul a la gallina, que tots esdevingueren savis i primmirats. Ara bé, i si tot plegat formava part d’una comèdia? I si, realment, aquell carro s’estimbà pel pedregar perquè estava fredament calculat que així fos, i no per culpa d’una nit boja? I si els que s’inventaren tots aquells embolics de les bombolles, dels mercats i de la prima de risc, ja portaven de cap fer-nos gabiejar, perquè ens empasséssim l’orgull i l’autoestima? Penseu-hi una mica: si el problema de tot plegat fos, com ens volien fer creure, el deute acumulat de la factura de l’estat del benestar, ¿per quins set sous resulta que la part més important de la llufa no és el capital sinó que són els interessos?  ¿No serà que una colla d’usurers s’estan fent la barba d’or a la nostra salut? I si, esgarrapant una mica més la crosta, esbrinem que aquests usurers eren els mateixos que receptaven cabassos de retallades, dejunis i paciència, què hauríem de pensar, sinó que ens portaven a vendre? Si quedés al món una unça de la bona voluntat amb la qual tothom s’omple la boca aquests dies de Nadal, no trobeu que la maleïda crisi ja estaria dada i beneïda?. Vet-aquí, doncs, que com passa tantes vegades, quan els que van amb el lliri a la mà se n’adonem que hi ha més voltors que no pas coloms, ja és massa tard. I com que el que es cotitza a l’alça és la carronya, traginar branques d’olivera al bec és una bestiesa i, a més a més, no fa bullir l’olla.

UN CONTE COM A REFLEXIÓ EL DIA DELS INNOCENTS

El duguérem a casa sent cadell d’una setmana mal comptada, tot just desmamat a corre-cuita perquè arribés a temps de cagar-li el tió a l'Àneu, per Nadal. Volíem fer-li una gràcia, tenint en compte que els metges no ens asseguraven que la meva germaneta arribés al Nadal vinent. El pare va empènyer el gosset a treure el caparró de la capsa, deixada damunt del sofà del menjador amb gran remirament, un cop rescatada de sota la manta que escamotejava el miracle-misteri - incomprensible inclús per a una nena tan espavilada com l'Àneu - que un tros de soca corsecada i de ventre tan llis com la fusta de planxar de la mare, cagués aquell bé de Déu de capses embolicades per regal, després d’apallissar-lo a consciència. Va ser festa major per a tothom menys per a la pobre bèstia, esclar, que no parava de somicar com una criatura, tremolant de por fins que l'Àneu se’l va afillar, protegint-lo amb els seus bracets escanyolits i insegurs. Per fi havia trobat un ésser més feble i poruc que ella, fent-la sentir de cop i volta necessària per algú, i desvetllant-li un fort i desconegut sentiment, potser semblant al de la maternitat.

A partir d’aleshores, el cadell es va convertir en un afegitó de l'Àneu que, fins i tot, se’l va posar al llit desobeint la histèrica i categòrica prohibició de la mare, la qual s’havia posat tossuda portant-li la contraria; tot i que ho feia ben a contracor, només perquè pensava que el gos podia encomanar-li a la nena una malaltia si dormien ple-gats. L’estira i arronsa entre el desig de la nena i la recança alarmada de la mare, va perllongar-se fins que el metge – revestit del sagrat paper d’àrbitre - va assegurar-li que posant una mica de cura, la intimitat amb en Xispa - així va batejar el cadell la nena, sense demanar parer a ningú - podia tenir a la llarga efectes beneficiosos. L'Àneu patia una d’aquelles merdoses malalties modernes, de les quals se’n saben poques coses perquè com que no emprenyen a prou gent d’upa, a les farmacèutiques tant se’ls en dóna de trobar-hi un remei de pressa, si no en poden treure benefici immediat els seus capitalistes. Una malaltia que, això sí que se sabia de cert, la neularia en pocs mesos. Per això, a la nena li donaven els pares tots els capricis que es podien permetre i més, procurant que l’esllanguiment irremeiable de sa vida fos el màxim de suportable i li passés el més desapercebut possible, com si es tractes d’un somni de fades, entre coixins de plomalls.

Vet-aquí, però, que ben aviat els pares i jo mateix vam adonar-nos que alguna cosa entre el gosset i la meva germaneta petita no girava rodó, ja que malgrat el cadell no podia ser més festós amb tots els de la casa, de sobte tenia reaccions una mica estrambòtiques. Per exemple: trigava a obeir quan se’l cridava, llevat que qui ho fes estigués palplantat davant seu. Però el veterinari ens ho va aclarir en quatre paraules, després de fer-li una simple ullada: en Xispa sordejava, segurament des del néixer. El pare, en escoltar aquell diagnòstic, es va sentir estafat i en un primer rampell decidí tornar el cadell a la botiga d’on havia sortit, després de vendre-li per sa i a preu d’or. El pare era un home d’idees fixes i radicals: - "El que vulgui fotre’m a mi, encara ha de néixer" – es vantava sempre, tant a la feina com a casa, molt refiat, cofoi i gelós de la seva murrieria.

Ara bé, davant d’aquella sorpresa, la veritat sigui dita, a tothom li va disgustar molt que en Xispa fos un gos tarat i, en principi, tampoc no ens venia d’aquí retornar la pobra bèstia als que ens havien aixecat la camisa. Sort en va tenir el pobre cadell que l'Àneu se’l va arrapar al pit amb tanta força, que no hi hagué manera humana d’arrancar-lo-hi dels seus bracets. I fins i tot un cadell tan dolç, inexpert i indefens com aquell, va treure el geni i, segurament per instint, va fer veure que ensenyava unes dents que encara no li havien sortit, als que pretenien separar-lo de la seva amigueta i mestressa. En vistes del drama que s’anava congriant, el pare va arronsar-se d’espatlles abatut, i empassant-se la ràbia i l’orgull matxucat va prometre-li a l'Àneu, solemnement, que no el tornaríem pas i que se’l podia quedar, malgrat la sordesa. De fet, es mossegà la llengua i féu el sacrifici per amor a la nena, naturalment, però conscient que mai més al cadell se’l podria mirar com abans, perquè el pare era d’aquella mena de persones que voldrien que tot el que toquen, compren o maneguen fos tan perfecte, emmidonat, verge i radiant, que quan la realitat els decep s’exposen a perdre, per un simple punt d’honor, l’afecte tendre, franc i pur de criatures innocents, escantonades sense que elles en tinguin cap culpa per qualsevol discapacitat o defecte físic.

ENS HAN APUJAT EL SMI I LES PENSIONS. VISCA LA PEPA!

El govern del president amb cara de viatjant de gra cuit, ha apujat a la tropa el salari mínim de 3 euros mensuals, deixant-lo en 648 euros. Tenint en compte que aquest home té prou cara per  presentar-nos arreu on va com la desena potencia industrial del món, i que fanfarroneja d'ésser Espanya l’economia europea que lidera la sortida de la crisi amb una expectativa de creixement del PIB superior a la resta de companys de fatigues comunitaris, en qüestió de SMI tothom ens passa la mà per la cara amb escreix i només “potencies” com Grècia, Portugal, Estònia, Montenegro o Eslovàquia ens van a la saga. Per tant, quan avui el govern ratifiqui en consell de ministres aquesta mena d’enèsim escarni il•lustrat a la indignada ciutadania, suposo no esperarà que li fem l’ona i l’eixordem amb un eufòric: Viva la Pepa! Si, a més a més, té la barra d’arrodonir la innocentada apujant 2 euros al mes les pensions contributives, no pot esperar que els "agraciats" saltem d’alegria. L’única manera que els governants tindrien de guanyar-se la confiança del poble pelacanyes, seria que ells fossin els primers en donar exemple d'economia domèstica, fent equilibris uns quants mesos amb els sous i pensions de misèria que encolomen per decret-llei a la majoria de la població. Aleshores sí que ens podrien donar lliçons, però mentre l’establishment polític i financer tingui la menjadora a part del poble no hi ha cap possibilitat d’entesa, ni de que els que remenen les cireres comprenguin l’emprenyament que enceben apujades tan ridícules. La qüestió és fins quan aquests greuges enlloc de fer girar la truita, a l’hora de la veritat, els votants seguiran fent cas a aquella vella dita dels pobles sotmesos: val més boig o lladre conegut que boig o lladre per conèixer. En països on l’establishment acomodatici ha convertit el bipartidisme en bíblia, poques vegades les urnes han passat per l'adreçador els ineptes i corruptes, ja que els canvis de govern alternatius, en definitiva no han servit per gaire més que per consagrar i fer bona aquella altra dita popular, pastada des de l’experiència i la saviesa múrria de la gent gran: uns altres gossos, però amb els mateixos collars. És a dir: no ens en refiem massa de que els savis que hagin de venir, a la llarga ens treguin les castanyes del foc de franc. I no barrinem tant, que prou feina tindrem aquest sant Esteve per quadrar els números de com administrarem els 2 euros mensuals que hem d'agrair a la generositat del nostre inefable viatjant de gra cuit i quant d'aquesta fortuna, després de tapar forats, ens quedarà per a llaminadures.        

TENDRESA I SENTIMENTS PER AMOROSIR LA PUDENTA REALITAT

El papa Francesc en la seva prèdica a la missa del gall ha clamat pel retorn de la tendresa, per combatre l’aspror creixent de les relacions humanes. I el cap d’estat espanyol, que s’estrena com a nou protagonista del tradicional “missatge de Nadal del rei”, amb un discurs una mica menys arnat que els que en anys anteriors pronunciava el seu pare, potser barrejat el "suc" amb suades bones intencions, però sense el "bruc" que servís de revulsiu de veritat. No n’hi ha prou amb reconèixer que el problema que l’Estat té a Catalunya no és només econòmic, sinó sobretot sentimental. Aquesta inèdita afirmació hagués pogut servir mesos enrere com a un bon punt de partida per iniciar un diàleg honest, però avui i en llavis d’un rei presumptament tutelat des de la Montcloa perquè no desafini, té poc recorregut; inclús, com han fet algunes editorials de premsa es pot interpretar de maneres contradictòries. En canvi, la crida a “fer un esforç lleial i sincer perquè no hi hagi fractures entre ciutadans”, sembla més dirigida als sobiranistes que no pas als unionistes, ja que no ve de nou que a la Corona que, en teoria i com a mínim hauria de mantenir-se neutral en un litigi tan antic, se li noti que pensa que de la trencadissa que hi pugui haver només en tindran la culpa els catalans. Malgrat els bons consells de Francesc, doncs, amb tendresa no sempre n’hi ha prou per evitar que els eixos grinyolin i el carro es precipiti pel pedregar. La realitat és molt tossuda i pudenta, per desgràcia, i ni el dia de Nadal estalvia als ciutadans notícies tan poc edificants com aquestes: els Nuñez, pare i fill, després de 38 dies a la cangrí dels vips, ja són al carrer amb el tercer grau, i si bé pot tenir una dispensa en el cas del pare, en que es basa el peixet penitenciari a favor del fill?; la capellanada de la Corunya que tutela Caritas, ha permès que un fulletó editat per aquesta institució, en teoria interclassista, distingeixi els seus parroquians entre “gent normal” i “gitanos”; o que les xarxes socials properes a periodisme de brossa ignorin la invitació a la tendresa del papa, i escampin a tort i a dret la barroera nadala  que la Pantoja ha "creat" des de la presó. Però de totes les notícies singulars que porten avui els diaris, em quedo amb el gran titular a la portada de l’antic diari conservador i catòlic francès, Le Figaro, referit a la teoria d’un tal Frédéric Picard, que posa en dubte que l’infant Jesús, la icona del cristianisme, hagués nascut precisament el 25 de desembre. I, tanmateix, no em puc estar de fer constar que el principal diari bonaerense, “Clarin”, avui ha aparegut farcit de reclams del Banc de Sabadell promocionant Fons de Pensions, deu ser perquè els argentins veient com fa tentines el futur de les seves jubilacions públiques, posin les barbes a remullar com han tingut de fer si us plau per força els europeus.

DEMÀ MATAREM EL GALL I A LA TIA PEPA LI'N DAREM UN TALL?

Fa dies que hi ha una paraula que ronda a dojo, a tort i a dret, que va de boca en boca, i es penja als aparadors i a les entrades de tots els pobles com si enlloc d’un reclam comercial fos una mena de consigna celestial: felices festes! És un missatge estimable, no us ho nego; però de pa sucat amb oli si no es materialitza a la pràctica en fets que ajudin a fer-li perdre el regust horrible de convencionalisme hipòcrita i prefabricat. És potser per això que es fa un esforç per involucrar-hi en el missatge voluntariós nadalenc a les criatures, pensant que en recórrer a la complicitats dels innocents infants, la crida a la pau, la treva i la concòrdia no estarà tacada pel pecat dels adults, que sovint s'han polit els valors eterns de la humanitat, sigui per tant-se-menfotisme o perquè ens se'ls van deixar arrabassar escandalosament de sota el nas. Pregunto: ¿ens farem trampa al solitari, quan fem cagar demà al tió coses bones, amb les quals nosaltres mateixos li hem farcit la panxa? Jo diria que sent interessant la pregunta, per desgracia no provoca la resposta que resolgui d’una vegada el dilema que ens turmenta des de temps reculats. Però el fotut i més preocupant de tot plegat, és que el mànec d’escombra amb que la mainada tustarà crèdula la soca portentosa del tió durant la revetlla aquesta nit, o demà abans de menjar-se l’escudella de galets, es un gest que cada vegada copien criatures més granades per estovar la carcanada del tió-Estat i exigir-li, com la mainada però amb la desesperació d’un adult indignat: “caga tió justícia i igualtat, no caguis retallades ni garrotades, que ja n’estem farts de parar l’esquena a les animalades dels que ens governen”. Per ser feliç cal poca xeixa. Potser, el paradigma de la felicitat, especialment en aquestes diades, sigui tan simple com aquella expressió tan nostrada, de que “per Nadal matarem el gall, i a la tia Pepa li’n darem un tall”. El que passa és que per comprar galls de veritat no arriben les misses, i que els que poden permetre’s trinxar un bon capó, sovint no se’n recorden de la rondinaire tia Pepa. La vida s’ha complicat massa, i enlloc d’aquella estrella entremaliada que traçava als mags el camí de Betlem, avui damunt dels nostres caps només voleien aus de mala astrugància, que després de xuclar-nos els bons sentiments de felicitat i d'amor,  encara no en tenen prou de vampirejar-nos i volen fastiguejar-nos una mica més l’existència, sense respectar ni la treva de Nadal. ¿Ens deixarem prendre l’ànima també, i que ens l’escorxin, amb l’excusa de la crisi, per seguir alimentant els mercats, els especuladors, els corruptes i els polítics mesells, que només pensen en la seva menjadora, i es pixen en la menjadora dels demés? Si la distància més curta entre dos punts és la recta, ¿per què fem tantes giragonses per resoldre una crisi que s’alimenta només de l’afany d’usura d’uns quants aprofitats panxacontents instal·lats a l'establishment? Mai la gent havíem anat tan nets de clatell com ara, és ben cert; però mai tampoc no havíem estat tan envoltats de porqueria aliena que, per a més sarcasme, els porcs que l’han generada ens volen fer empassar com si fos nostra. Em vaig càrrec que no és una reflexió ensucrada, de pessebre burgés; però precisament perquè és Nadal convé dir les coses pel seu nom i desemmascarar els hipòcrites que prostitueixen el seu esperit, per treure’n descaradament profit.     

DIES DE BOIRA, DIES DE DEPRESSIÓ

Cal parar atenció amb la depressió, i plantar-li cara amb totes les forces de flaquesa. L’angoixa, l’ansietat i la inquietud pròpies d’una època trasbalsada no poden estabornir l’autoestima ni la confiança, per molta boira que embolcalli l’esperit. La depressió és una mala bèstia nihilista, que es caracteritza per tres fastigosos símptomes: la desesperació ( no es veu cap futur); el desemparament (la soledat és mala companyia) i el fatalisme ( el destí el tenim predestinat, està escrit). Una persona angoixada que acaba rendint-se a la depressió es torna eixorca, perd la capacitat d’estimar i, sobretot, de sentir-se estimada, s’aïlla, pensa que entre ell i la resta del món s’ha obert un precipici, que els ponts de comunicació amb els altres s’han esberlat i que ningú, entre tanta boira anímica, gosarà venir-la a treure-la del pou. I quan aïllament i la sensació de pèrdua dels referents esdevé total, és quan es festeja perillosament amb el suïcidi. Des de fa mesos, Sanitat ha admès amb la boca petita que des de l’assistència primària s’havien de detectar, a temps d’evitar-ho, candidats amb el síndrome de rumiar llevar-se la vida; però no és tan senzill com pot semblar sobre el paper descobrir, entre tanta boira baixa abonada per la crisi els que incuben “males idees”, ja que qui confessa a les primeres de canvi les seves intencions esbiaixades segurament mai no tindria pebrots per executar-les: els perillosos de veritat són els que per molt que es grati, es tanquen en banda. La qüestió és que per gratar a fons s’ha de tenir temps i solucions, i com que el temps costa diners i les solucions encara més, la capacitat econòmica de la Sanitat pública, que va amb crosses,  no pot evitar que els que la boira se’ls hi ha infiltrat a l’ànima i ha fet metàstasi al cervell, acabin  tirant-se pel balcó o empassant-se un grapat de pastilles. La poesia i la mística sovint sublimen la melangia, però amb aquest estat d’ànim s’ha d’anar molt en compte perquè és la porta per on es cola la depressió, aprofitant el caos dels dies emboirats. La boira en si mateixa no és més que un fenomen climatològic sense perill; quan esdevé letal per a les persones, és si s'ha perdut l’autoestima, perquè desorienta definitivament a la gent fràgil que fa tentines arronsada pel desànim i els desenganys. Inclús entremig de la boira hi ha vida de qualitat, si hom sap on arrapar-se per a no perdre’s buscant el camí de sortida. Malgrat tot, doncs, el misteri i la intriga de la boira pot ser estimulant, sobretot si no es camina sol, si hom es deixa acompanyar durant la travessia del desert.  

QUE ALMENYS TINGUEM SALUT, SI LA GROSSA PASSA DE LLARG

Avui és aquell dia de l’any tan surrealista en que una gran majoria de la població es lleva somiant amb la sort, i se’n va a dormir consolant-se dient que almenys tenen salut. És clar que també hi ha una minoria que haurà llepat una bona picossada de la rifa i faran xerinola, en privat o en públic, fins a les tantes, perquè podran treure el ventre de penes i aquests no se’n recordaran pas de la salut. Els que ho tenen més fumut avui són aquells que estaven piocs al llevar-se i se’n tornen al llit sense que la sort ni tan sols els hagi mirat, llevat que estiguin vacunats contra la malaltia de fer-se il•lusions. En Picasso, que en qüestions ideològiques es decantava més aviat pel cantó dels de la repartidora, quan es tractava dels seus estalvis ja era més tocat i posat: “m’agrada viure pobre, però amb el ronyó cobert” – confessà sense remordiments. I és que avui 22 de desembre, d’alguna manera, es representa en aquest país la tragicomèdia de llevar-se pelat com les rates i convertir-te a migdia en el rei del mambo o en un fracassat. El diner transforma tant les persones, que de tenir-ne a no tenir-ne per alguns imbècils en depèn la felicitat; n’hi ha de més il•lusos encara, que es pensen que també els hi va la salut.  Els portuguesos tenen una dita: “el diner és la medecina de totes les coses”. Una creença molt pròpia de pobles i persones deprimides, convençudes que una bona pluja de diners és el millor que els hi pot passar a la vida. Enlluerna tant el diner caigut del cel, que si fessin triar entre “valors” o “diner”, molta gent no dubtaria gaire en decantar-se pels quartos; entre d’altres raons, perquè en plena borratxera de sentir-se ric, hom arriba a creure’s que amb diners es pot comprar no només la salut perduda sinó, fins i tot, els valors pignorats. Però la veritat és que hi ha gent immensament pobre, no obstant estigui podrida de diners i, en canvi, pelacanyes immensament rics en valors humans tan importants, en els temps que vivim, com la solidaritat. La generositat d’un pobre que comparteix el poc que té, no toca vores amb la generosa almoina del ric pel qual aquell donatiu representa xavalla. En Salvador Dalí, un figuerenc tocat com tots els empordanesos per la tramuntana, es vantava d’haver trobat el secret de convertir en or tot allò que tocava, i es va inventar una cantarella per justificar la seva proverbial avarícia: “estimar el diner, com jo l’estimo, no és res més que misticisme. L’or és un do diví, com diuen els estudis d’alquímia, i no tothom en pot gaudir perquè als que no estan preparats els sol agafar un empatx”. Avui la televisió ens mostrarà molta gent histèrica, convençuda que amb les butxaques plenes se’n podrà riure del mort i de qui el vetlla. No vull xafar-los la guitarra, ni trencar plats bonics als envernissats per la loteria de nous rics, però malauradament no trigaran gaire a adonar-se que des d’ara tindran més maldecaps que mai, ja que una de les seqüeles de rebre una fortuna inesperada, és la por de que te la prenguin tota la parentela i amics que surten de sota les pedres. I no parlem dels bancs que ja tenen tots els hams parats des de bon matí, per pescar incautes ànimes de càntir perquè els hi guardin els diners. La pregunta és quantes persones avui se n’aniran a dormir realment felices, malgrat no els hagi tocat ni un ral i siguin tan pobres com quan s’han llevat. Si en coneixeu alguna, feu-li una abraçada ben forta perquè la felicitat va escassa, i val la pena de mirar d’encomanar-se’n una mica.

QUE CADASCÚ OBRI LA BOTIGA QUAN VULGUI

¿És que no tenen res més a fer botiguers i polítics que tirar-se els plats pel cap, en plena agonia del consum desbocat i compulsiu de quan les vaques anaven grasses, discutint si els comerços han d’obrir tres festius més o a partir de quants metres quadrats de superfície, podrà tenir llibertat un botiguer d’obrir quan li roti? Francament, que s’ho facin mirar!  Encara aquestes baralles tindrien dispensa si servissin d’alguna cosa, i establissin un marc definitiu de convivència comercial, però de reformes del comerç ja en portem la tira i el que passa és que la majoria de vegades, amb el canvi de solfa enlloc d’una melodia el que en surt és un orgue de gats, ja que sempre hi ha un sector del comerç que s’indigna i es queixa que li han  trepitjat l’ull de poll. Els polítics que apadrinen les reformes, sovint fracassen perquè intenten un impossible: volen fer un vestit a mida d’uns quants i que tothom s’hi senti còmode. Oblidant quelcom que és llei de vida: el que es bo per uns, toca la pera a d’altres. Ja fora hora que s’hagués après la lliçó que sectors econòmics com el del comerç - on és barregen tantes sensibilitats i, sobretot, tants interessos - cada vegada que es mouen els mobles inevitablement salten espurnes. A més a més, mantes vegades les reformes no tenen una justificació objectiva, sinó que simplement són cortines de fum hàbilment administrades perquè no sembli que es vol des del governs afavorir les grans superfícies i perjudicar els petits botiguers, però el balanç tràgic de cada reforma és precisament aquest. I d’aquí plora la criatura! De fet, el comerç és una de les activitats més antigues de la humanitat des que per sobreviure, quan afortunadament els diners no s’havien inventat, es recorria a l’intercanvi. Avui, tot plegat ha evolucionat i des del culte al consumisme frenètic, tots els governs amb més o menys gràcia escombren en favor dels grans mercaders i deixen els petits botiguers que se les apanyin com puguin, moltes vegades cruspits per franquícies o cadenes. Potser no seria massa agosarat, doncs, demanar per a la botiga de barri, com a institució, l’honor de ser considerada patrimoni de la humanitat. Tal vegada ens passaríem de frenada, però almenys seria just. I que cadascú pugi la persiana quan vulgui, ja que en definitiva d’àrbitre i de jutge de l'horari ja en farà el consumidor. Les botigues no es poden obrir per decret: quan no hi entra ningú a comprar perquè els horaris comercials són una merda, els botiguers són prou intel•ligents per saber que els claus no entren per la cabota. Des de l’època dels fenicis se sap que qui mou els mercats no és l’oferta sinó la demanda. No obstant això, que avui qui vulgui s’ho passi pipa comprant com si fos un dia de cada dia, enlloc de reposar com se solia fer els dies de festa, en temps reculats. Ara bé, com que el que importa és que siguem feliços, tothom s’ho pot muntar com vulgui.

PARE NOEL ENCAPARRAT AMB LA INDEPENDÈNCIA

En els establiments comercials d’una hipotètica Catalunya independent, el panxut pare Noel es pregunta si seguirà acaparant el protagonisme de les festes? N’ha sentit a dir tantes darrerament que tem que l’arraconin al quarto dels mals endreços, i que qui talli el bacallà sigui el tió i potser, fins i tot, els reis encara que el nou estat s’hagi cassat amb la república. No us penseu pas que sigui cap ximpleria això que us dic, el pare Noel està realment emmurriat i ja es veu a la cua de l’atur o expulsat del país per estranger indocumentat i sense feina. Sobretot després que uns quants dels bocamolls deixebles de la mona Alicia i de l’eixerit ciutadà Albert, van escampant a tort i a dret, com si no tinguessin res millor per fer, la brama que si els de l’estelada se surten amb la seva, tothom que no sigui català pels quatre costats les passarà tan putes quan manin els de la ceba, que no tindrà més remei que fotre el camp d’una Catalunya independent. Sembla que amb tota la seva retòrica, els d’aquesta colla de escalfa braguetes tenen acollonida molta gent que creu, de bona fe, que els Rodriguez, Fernàndez, Sánchez i companyia tenen els dies comptats quan manin els Mas, Junqueras o Bofarulls. Però que el pare Noel també vagi de cul veient-se extradit a Lapònia, ja passa de taca d’oli i els que no hem perdut la xaveta, a la meva manera de veure crec que hi hauríem de dir alguna cosa. Pel que fa al pare Noel, que no hi pateixi: en un món tan global com el que ens ha tocat viure, per bé o per mal, les exigències comercials universals passen pel damunt de les costums tradicionals casolanes. Però el que importa és que allò tan enlluernador i modern que ens vingui de fora, sapiguem fer-lo conviure  amb les carrinclonades nostrades. I ni ha de ser motiu per estripar-se els vestits que un pare Noel tregui el nas a la cavalcada dels reis amb tota normalitat, o que el tió s’assembli cada dia més a la fesomia de l’home del trineu rebatejat pare Nadal per sentir-lo més proper. Tanmateix, caldria que desmentíssim convincents que ningú es veurà exclòs d’una Catalunya independent, es digui com es digui i hagi nascut a l’altra banda del món. I que, en tot cas, els que prediquin una altra doctrina o toquin una altra musica, siguin del costat que siguin, es poden lligar al mateix sac i posar-los al bany maria fins que la sang els hi baixi als peus i posin una mica de seny.     

L'EXPERIÊNCIA JA NO ÉS UN GRAU, ORA PRO NOBIS

És coneguda l’anècdota que fa temps va transcendir sobre unes quantes entitats financeres que, en vistes de com n’estaven d’empantanegades amb la morositat, va recórrer a treballadors prejubilats per aprofitar-se de la seva experiència i ull clínic per detectar, només mirant els ulls de qui pidolava un crèdit, si era un tipus de fiar i si compliria els terminis d’amortització del préstec. No és que aquesta iniciativa hagi fet forrolla entre l’empresariat en general, però sí és cert que hi ha algunes companyies que per cobrir llocs de responsabilitat directiva ja no es miren de reüll els candidats de més de 50 anys. Ara bé, una flor no fa primavera i la majoria de les consultores especialitzades en caçar talents segueixen rebent dels seus clients instruccions específiques: que els candidats siguin eminències carregades de màsters i que no traspassin la frontera mítica dels 35 anys, ja que segons estúpides convencions de pare desconegut les persones a partir d’aquesta edat ja van de capa caiguda. En canvi, per molt que foti als carcamals i teòrics oracles, cada vegada es fa més palès que el talent no té edat i que a igual capacitat una persona de 50 anys aporta, a més a més, el valor afegit d’una experiència suada sovint a base de fracassos la qual, per molt que s’ho cregui, un xicot de 35 anys no ha tingut temps material d’assimilar, per molta precocitat o agressivitat que figuri al seu currículum. Per aquesta raó sembla que es nota lentament una tendència a pensar-s’ho dues vegades abans de fitxar directius sota el criteri de joventut per joventut. No obstant aquest important canvi de mentalitat, pel que respecta al personal d’alta direcció, a nivells tècnics rasos o de simple producció l’experiència professional acumulada és com si es tractés de paper mullat, a l’hora de puntuar per accedir a un lloc de treball decent. I és que la tecnologia ha avançat a passes tan accelerades que ser “un manetes” en prou feines compta, sense un reciclatge constant demostrable. I ni així és segur que faci més peça un home bregat que no pas un pipioli de la primera volada. A la meva manera de veure, doncs, aquesta experiència llençada tan alegrement a la bassa, algun dia passarà factura a una societat cada vegada més enlluernada pels títols i no per les pràctiques. Si almenys fos més eficient i excel•lent, encara se li podria dispensar el culte insensat al protocol quadriculat, que renega de la serenitat i maduresa dels que en tenen els dits pelats de l’ofici.

MAI PLOU A GUST DE TOTHOM

Carrers molls calaixos buits, es queixen els botiguers. En canvi, els pagesos diuen que quan plou sense fer mal plouen bitllets. Però ni tots els botiguers ni tots els pagesos són de la mateixa opinió perquè, ja se sap, mai plou a gust de tothom, i mentre hi ha botiguers que plovent  ni cinc de calaix, d’altres fan l’agost. Tanmateix, hi ha pagesos que la pluja els hi és bona per a la sementera, a d’altres els perjudica la collita. Igual-ment  passa en tots els ordres de la vida: el que és bo per uns pot portar d'altres a la ruïna. Fixeu-vos amb les seqüeles de la crisi: uns quants, com sempre, han tret el ventre de penes mentre que la majoria s’ha ensorrat en la misèria. El problema és que aquesta història no ve de nou, sinó que és tan vella que quasi és pot dir que es va repetint mimèticament des que el món és món. Ja en temps reculats es donava per descomptat que les guerres eren una manera descarada de regular la demografia i de donar feina als parats de l’època. El negoci de la reconstrucció sempre ha estat un valor econòmic a l’alça, encara que d’aquestes foteses cap dels que en treuen profit en vol parlar massa. Però és la pura realitat, mal que ens pesi o ens escandalitzi. L’atemptat de les torres bessones, per exemple, va deixar un disbarat de morts, ferits i munts de runa i ferralla, però de seguida les empreses constructores de bandera i els bufets d’arquitectes més reputats van anar a bufetades per adjudicar-se els contractes milionaris per a la reconstrucció d’aquell forat a la gran poma. I no ha de fer vergonya explicar-ho, perquè és llei de vida, per desgràcia, que qualsevol tragèdia tingui dos angles des dels quals mirar-s’ho: el dels que la pateixen i el dels que, en el fons, en viuen. La mort és una fatalitat que toca a tothom quan és hora i, sense alegrar-se’n de la mort de ningú, els funeraris s’hi guanyen la vida molt bé, segons diuen, organitzant funerals a tremuja. Altra vegada les dos cares de la mateixa moneda. I també passa amb les opinions: no tot ha de ser blanc o negre. A la meva manera de veure, és important no perdre de vista aquesta dualitat indiscutible per a no fer-se trampes al solitari. La realitat sovint no és com voldríem que fos, sinó com és, malgrat ens requi reconèixer-ho. I, per tant, cal que no ens precipitem condemnant determinades conductes o esquinçant-nos les vestidures davant opinions de les quals blasmem simplement perquè ens trenquen el plat bonic. La pluja cau indiscriminadament sobre el cap de tothom a galledes o a xim-xim, però no tothom la rep com una benedicció de Déu.  

DÈIEM AHIR

He sobreviscut a unes obres de reforma sense acabar amb els nervis destrossats, que ja és dir; segurament tots els que heu passat per una experiència semblant sabeu de què us parlo. I no és pas que els operaris fossin manxols ni que se la decantessin, el que passa és que la percepció del temps d’execució de l’obra no la perceben igual els forasters que tenen la casa ocupada, en el bon sentit de la paraula , i els ocupats que només maldem perquè acabin d’una vegada les obres, el soroll, la pols i la sensació de sentir-te com algú que fa nosa a casa seva. El primer dia ja vàrem començar malament: l’hora convinguda per engegar era a dos quarts de nou, però es van presentar tres quarts d’hora més tard. Ara bé, el més bo fou l’excusa: hem anat a comprar material. El que portava la batuta de l’operació “casa potes enlaire” almenys tenia sentit de l’humor, i em va endinyar una veritat de pissarrí: no pateixi, els paletes ja estem acostumats que ens donin les gràcies quan ens hi posem, però sobretot quan fotem el camp. Després de l’experiència viscuda, francament, crec que el millor consell que puc donar és que situacions semblants més val anar-se’n a escampar la boira una setmana o carregar-se de paciència i de til•la, que és el que em va toca de fer. En qualsevol cas, tot allò que comença acaba i, normalment, el dia en que estava previst perquè no es qüestió d’allargar-ho quan es va a preu fet, de manera que em podia haver estalviar els nervis. Això sí, quan acaben quedés bocabadat del resultat, malgrat et quedi la feinada de netejar a fons i recol.locar mobles i endergues. Aleshores descobreixes el gran misteri de la pols! Quan creus que ja ho tens tot net, no saps d’on, però la punyetera mantellina blanca torna a aparèixer uns quants dies. Però ja no és el mateix: la millora aconseguida amb la reforma compensa les molèsties de les seqüeles. De manera que amb aquest estat d’ànim optimista, reprenc la tasca de reflexionar sobre l’actualitat quotidiana, constatant que en els deu dies que no hem estat en contacte, pràcticament tot està com quan ens vàrem acomiadar: el govern convergent busca parella pel ball per a la dansa dels pressupostos; el preu del petroli continua enfonsant-se tan incomprensiblement que algú pensa que hi ha gat amagat i que ja ens ho trobarem; avui és el primer dia, en set mesos d’anar-se-les fotent, que a Ucraïna no hi ha hagut morts ni ferits; la diàspora socialista continua esfilagarsant un PSC en petits grupuscles que es faran més savis que rics; l’Europa de l’euro té el cul estret tement-se que Grècia està a punt de fer l’ànec per enèsima vegada, arrossegant tot el castell de cartes en que s’ha convertit l’economia comunitària i que el viatjant de gra cuit que pretén governar Espanya es vanta d’haver enterrat la crisi, pretenent posar-se al capdavant de la recuperació econòmica amb un gep de quasi cinc milions de ciutadans que no troben feina i de gairebé mig milió que mengen gràcies als bancs d’aliments. Res més encertat, doncs, que titular aquesta primera reflexió després de l’aturada tècnica amb un objectiu: dèiem ahir. Si no fos que ens ha deixat el mestre Joan Barril, sacsejant l’encefalograma pla de l’actualitat.

ENS RETROBAREM EL DIA 15

Em veig obligat per unes circumstàncies imprevistes – unes reformes a casa que m’han deixat abandonat en mans dels paletes que ho posen tot potes enlaire i un viatge amb el que no comptava – a prendrem una setmana de descans que tampoc em vindrà gens malament per renovar les energies, ja que encara que ho sembli, això d’escriure una reflexió diària procurant no fallar ni un dia, genera un cert desgast. De fet, serà la tercera vegada en quatre anys que m’hauré pres uns dies sabàtics. Espero que com en les anteriors ocasions, quan torni em seguireu fent confiança. Actualment, la mitjana de lectors que es poden comptabilitzar al blog i les lectures contrastades a través de piulades de “m’agrada”, comentaris o comparticions directament des de Facebook, és de 364 persones. Per a mi, tot un èxit que m’obliga a ser el màxim d’exigent amb mi mateix. Per tant, fins dilluns dia 15. Sigueu feliços! 

ALTRA VEGADA VÍCTIMES DEL SÍNDROME HAMLETIÀ

Fins que no engeguem a fer punyetes la inexplicable atracció pel Hamlet indecís que es complica la vida amb dilemes existencials, els catalans no acabarem de treure el carro del pedregar per encarrilar-lo definitivament cap a alguna part. Quan no són naps són cols – ara, si llista unitària o si llistes separades -, però la casa no s’acaba d’escombrar i l’objectiu històric final, malgrat mai l’havíem tingut tant a l’abast de la mà, segueix penjant de la figuera. Després de l’assaig general de consulta, el 9N, va quedar palès, a la meva manera de veure, que la radiografia de la societat catalana diagnostica una majoria sobiranista clara, però insuficient per aprovar i donar el tomb definitiu cap a un Estat propi; una minoria a tenir en compte, que rebutja clarament la independència; i un calaix de sastre, que tampoc es pot menystenir de catalans indecisos, sigui perquè no acaben de veure-ho clar o bé preferirien una tercera via que reforcés l’autogovern sense partir peres amb Espanya. Per tant, des de l’òptica catalana aquest diagnòstic no té volta de fulla: el que cal és assegurar una victòria suficient en unes eleccions que puguin ser llegides pels observadors internacionals com la traducció d’un referèndum sense embuts. I si amb llista unitària de país es poden esgarrapar uns quants vots i quatre diputats mes que ens acostin al “mandat democràtic” decisiu i sense marxa enrere, els partits sobiranistes no haurien de perdre el temps desfullant la margarida dels pros i contres en relació als seus interessos, ni agafar-se-la amb paper de fumar com Hamlets de fireta, perquè mirant el panorama objectivament l’eina més efectiva per arribar a destí amb avantatge passa per una llista electoral de país i un programa patriòtic monogràfic. Feu-vos una pregunta: si enlloc de ser en Mas qui ha proposat liderar aquesta fórmula unitària, hagués estat en Jonqueras, creieu que els republicans es farien també els desmenjats i els convergents la farina blana com ara? Si penseu com jo que seria ben bé a l’inrevés, és evident que la discrepància rau únicament en el merdós protagonisme. Per tant, ja està tot dit i no cal afegir res més. La llista unitària és per transitar cap a l’estat propi amb garanties, ja que convocar eleccions pseudo-plebiscitàries a corre-cuita i fer figa abans d'arribar a la meta, seria un ridícul espantós. I com que el resultat no està cantat, val més assegurar-lo com sigui, malgrat algú hagi d’escapçar-se l’ego. D’altra banda, la societat civil que ha mobilitzat el poble tantes vegades darrerament - mentre algunes de les patums que avui figuren a primera fila, diguem-ho tot, ahir estaven fent una becaina perquè no s’acabaven de creure que el sobiranisme tingués tanta empenta, també s’ha pronunciat rotundament a favor de la llista de país. I la cara de Carme Forcadell ahir, mentre s’escoltava en Jonqueras fent la seva màster class passejant-se en pla professor repatani sobre l’escenari del Palau de Congressos, era en alguns moments un poema. I si no ho enteneu, repasseu la gravació. Ah, i perdoneu les molèsties! Que jo no vull pas ofendre a ningú, sinó deixar les coses clares.  

PANEM ET CIRCENSES: L'ESPECTACLE JA POT COMENÇAR

Amb tot el respecte als que creuen que una comissió parlamentària pot aclarir algun embolic o servir per endreçar la casa, a la meva manera de veure el que està assegurat, amb escreix, en cadascuna de les quasi dues-centes compareixences previstes per treure l’entrellat del Frau, l’Evasió Fiscal i les Pràctiques de Corrupció Política és l'espectacle i “del bueno”, a part d'un chare de pantalla que deixarà en ridícul les sèries televisives més populars. Millor que m’equivoqui i no sigui així, però tant per la peculiar i passional personalitat del moderador dels debats, com per l’oli que es porten bastants dels personatges cridats a explicar-se davant un fòrum de diputats crítics i parcials malgrat no vulguin, més que assemblar-se a una seu parlamentaria respectable pot convertir-se en un circ o en plató d'un “gran hermano” qualsevol. D’altra banda, el morbo del guió sense cap dubte atraurà l’interès d’un públic àvid d’emocions fortes, per tant no aposto ni un pèsol a favor de que tot plegat no acabarà com el rosari de l’aurora: la qüestió és quan trigaran ses senyories a tirar-se els plats pel cap, sobretot si a algun dels actors convidats se li esvalota la llengua i fa alguna gracieta provocadora o esperpèntica. Pensem només en la que es va armar quan l’expresident Pujol va perdre els papers i es va encarar amb els seus burxadors. Això sí, la diversió està garantida de sobres i també, per desgràcia, que no en sortirem de les representacions diàries ni més savis ni mes rics, sinó més emprenyats, decebuts i desenganyats. Ja en tornarem a parlar. I no us entretinc més, no fos cas que el llegir us fer perdre l'escriure. 

TENIR UN RACONET A ANDORRA

Tinc la sensació que si els teus pares no et van deixar un raconet  a Andorra per si tenies un mal de ventre, no tens prou classe per ser considerat membre oficial de l’establishment. I és que sempre que s’enxampa gent trascolant quartos des del país dels pirineus al principat o viceversa, l’excusa que més sovinteja, a part de tirar pilotes fora, es fer veure que no es tracta del que sembla - una evasió d’impostos o un joc de mans amb diner negre -, sinó de retirar un pessic de la guardiola familiar per passar les festes, per donar-se algun caprici o per pagar una despesa imprevista, igual com fem els ciutadans sense pares o avis previsors, que cada dissabte ens hem d’acontentar munyint el caixer automàtic del costat de casa nostra. És clar que Andorra queda una mica més lluny que el caixer del barri, però la gent amb pedigrí i previsora sap que no és recomanable tenir totes les pomes en el mateix cistell i, per tant, els que s’ho poden permetre en posen unes quantes a la cambra frigorífica del país veí, si és que no s'atreveixen a anar més enllà per aprofitar l'excursió. Tota aquesta història treu cap perquè ahir, com se sap, a la jurista Pigem, que s’asseu al Consell del Poder Judicial i ha de vetllar perquè tots siguem honrats i la justícia estigui ben repartida, se la va pescar in fraganti després d’una escapada amb sa germana a Andorra, carregades amb uns quants euros més dels que es podrien considerar normals. La senyora està molt enrabiada tant perquè la quantitat arreplegada en prou feines frega el límit legal i, per tant, no calia fer-ne tanta xerinola, com per la publicitat negativa per a la seva reputació que se n’ha fet d’un incident domèstic segons ella sense importància. Jo la comprenc, pobre senyora, ja que ha de ser molt emprenyador que el mateix dia que es feia una acapte per alimentar quasi mig milió de pobres, transcendeixi que has anat a treure vint mil i escaig d’euros del compte de la mare per tenir xavalla de butxaca per a les festes nadalenques. Però la qüestió no és ben bé aquesta, sinó el mal efecte que fa tal com baixen de tèrboles les aigües, que a algú tan significat no li mereixin prou confiança els bancs del barri i hagi de tenir un raconet amagat a Andorra per si de cas. De totes maneres, no us en rigueu per sota el nas de la relliscada de les germanes Pigem abans de preguntar-vos, amb la mà al cor: ¿si poguéssim, no ens agradaria de tenir un raconet a Andorra? Francament, em consta de coneguts molt íntegres que veient com ho pelen els que haurien de donar exemple, es pregunten si no estan fent el passerell. I, per acabar, una consideració morbosa i un pèl perversa: ¿s’han preguntat les germanes Pigem si les varen enxampar per atzar o algun esperit sant va inspirar els perdiguers? No sé si pot significar alguna cosa que qui ocuparà la vacant de la senyora Pigem, representant de CIU al Consell, serà un altre jurista de reconegut prestigi proposat pel PP. Qui lo sa!, com diria el mestre Maquiavel.        

ATRAPATS EN LA TERANYINA DE LA GROSSA

Mig any abans de Nadal ja es mobilitza incomprensiblement tota la maquinària publicitària institucional per promocionar un producte, la loteria, que es ven sol perquè la temptació de que toqui la grossa i amb un cop de sort hom pugui treure el ventre de penes és potent, sobretot quan hi ha crisi. D’altra banda, un fotimer d’entitats de tota mena aprofiten descaradament l’ocasió de fer calaix i calculen quants talonaris de participacions es veuen en cor de vendre per, com a mínim, guanyar-se uns quants calerons segurs amb els recàrrecs, els hi toqui o no la rifa. L’Ovidi, en temps ben reculats, ja ho tenia clar: “l’atzar no es pot descartar mai, de manera que tingueu l’ham a punt perquè quan menys us penseu pot picar el peix”. És clar que cadascú és amo del deu destí, però no es pot negar que l’atzar o la sort també hi fiquen la cullerada en la vida de la gent, per aquesta raó als vestíbuls d’alguns casinos de les Vegas hi tenen gravada una màxima: el diner que es gasta és estèril, ja que només el que es juga fructifica. La loteria i el joc en general em semblaven des de petit una immoralitat, influenciat pels capellans que es miraven de mal ull fins i tot els “quintos” on ens hi jugàvem cigrons, però a mesura que em va créixer pèl a la barba vaig comprendre que la màgia de la loteria consistia, en que canviant l’estatus econòmic d’una persona li canviava la vida. De fet, a les poques hores d’escampar-se que a un li havia tocat la grossa, els voltors dels bancs, que ni se’ls miraven feia just quatre hores abans, els reverenciaven com si fossin milionaris vetllant la presa amb cobdícia. No obstant això, a còpia de ser testimoni de sonats fracassos, he arribat a la conclusió que el fet que toqui la grossa no sempre canvia la vida a millor, sobretot quan no se sap administrar amb prudència un cop de sort tan inesperat. Serà una paradoxa, si voleu, però hi ha més vegades de les que us penseu, que tocar la grossa ha portat mala sort. Em ve ara a la memòria el cas d’una entitat que va ser agraciada fa temps amb una petita morterada i, potser emborratxats els seus dirigents per l’eufòria dels guanyadors i pensant que la ratxa no s'acabaria mai, van posar una part important dels guanys en un fons que prometia l’oro i el moro invertint en segells. Evidentment, ara ploren “la seva mala sort” a la cua dels que reclamen al mestre armer. Per aquesta raó, potser, l’Einstein va assegurar als que se li queixaven de com anaven les coses pel món que no creia que Déu es jugués als daus la sort dels humans, sinó que tot era conseqüència de l’atzar. Vet aquí, però, que aquesta reflexió en un matí rúfol de llevantada em porta a la pregunta del millor de dòlars: Déu el controla l’atzar o ja fa temps que se li ha esmunyit de les mans? Perquè si fos així, valdria més saber-ho per no gastar en va amb ciris, que en època de crisi no es poden llençar els diners en tonteries.

LES DONES IDIOTES

L’Ana Mato és la darrera dona d’aquest país que s’ha incorporat a l’ordre o a la secta de les dones idiotes casades amb homes de moral dubtosa, esquitxats per la corrupció, que tenen en l’infanta Cristina el model o la mare superiora. Són dones que prefereixen fer-se l’idiota, al•legant ignorància supina sobre els negocis bruts en que estaven emmerdades les seves parelles. Tot i que algunes d’aquestes pobres ignorants ocupen càrrecs de molta responsabilitat, desenvolupar els quals se suposa que s’exigeix un nivell alt de formació, tant a l’empresa privada com a l’administració pública, prefereixen passar per curtes de gambals abans d’admetre davant el jutge que en sabien alguna cosa dels tripijocs dels seus conjugues, i que elles, pobretes, poc es preocupaven de com entraven tants diners o els regals exageradament cars a la casa que compartien, encara que a qualsevol dona que no fos idiota hagués preguntat d’on sortien les misses que els hi permetien portar una vida de luxe. Des de la folklòrica Pantoja a la dona del patrici Millet, totes aquestes individues impresentables quan es va acabar descobrint la presumpta tova que portaven els seus homes a les calces, se’n varen rentar de pressa les mans, repetint la cançó enfadosa de que no hi tenien res a veure ni havien notat mai res d'estrany, fent-se les ofeses i tot. Els jutges, que cada vegada estan més per la feina i no per la menjadora, ja han trobat la manera de tipificar l’amnèsia o la hipocresia de les dones idiotes: participants a títol lucratiu en el delicte comès pels presumptes delinqüents amb qui se n’anaven al llit cada nit. La meva dona, que no és idiota, m’escorcollaria totes les butxaques i em resseguiria el mòbil i l'ordinador de cap a baix i sense escrúpols si olorés algun gat amagat; i encara que no en sap un bull de cotxes, si em deixessin un jaguar a la porta de casa prou que voldria saber com me l'havia guanyat, i no s’empassaria que li digués m’havia tocat en una tómbola. Afortunadament les dones idiotes són una minoria social comparades amb les dones “normals” i, per tant, les dones en general d’aquest país poden portar la cara ben alta, no deixant-se enganyar pel posat de no haver trencat mai cap plat que fan les idiotes, ni caure en el parany de considerar-les víctimes, quan són tan o més delinqüents que els seus respectius marits. I qui no ho vegi d'aquesta manera, o com ahir va fer el senyor Rajoy tapant les vergonyes de la dona idiota que havia fet  ministra, vol dir que és més idiota que una dona idiota. I perdoneu les molèsties, sobretot les dones simplement normals quan llegiu aquesta reflexió.  

ENTRE PATIMENTS I PRESSENTIMENTS

No hi ha res que faci tanta por com la mateixa por, i tenir por de la por és el que alimenta els mals pressentiments. Hi ha gent que s’ho passa molt malament patint pel que pugui passar, i a vegades fins i tot es munta unes pel•lícules de ca l’ampla que no la deixen aclucar l’ull tantes nits com voldria. Els que pateixen aquest síndrome ho expliquen traient-li importància i com si fos un do enlloc d’una pena: - “és que sóc patidor de mena, no hi puc fer més”, es justifiquen per la cara de pomes agres. Com si aquesta característica li vingués de naixement, igual que una piga, quan en realitat és un estat d’ànim que s’adquireix a còpia d'acostumar-se a viure amb la por al cos, i es desenvolupa segregant un verí mortal per a la felicitat i l'equilibri emocional: els mals pressentiments. Els psicòlegs han observat que una de les conseqüències de la por desbordada, tant en els animals com en les persones, és el pànic a pressentir desgràcies; uns pressentiments morbosos que no serveixen ni per prevenir cap patacada ni per posar dics al tsunami de la por. Quan s’intueix un perill, sigui real o imaginari, i no es pensa en res més que en fugir a la desbandada, el més habitual és que s’hi deixi durant l’atac de pànic l’estabilitat emocional i la capacitat de plantar cara a l’adversitat, arrossegant sovint en aquesta espiral de caos mental els que hom té  més a la vora. En canvi si els mals pressentiments se’ls engega a dida des de bon començament i sense contemplacions, i s’aprenen tècniques per dominar la sensació de por - que n’hi ha tantes com de dietes per aprimar-se, però només una de bona com en aquestes: la força de voluntat -, la mateixa basarda i el sentiment d’impotència davant allò que es considera una fatalitat es poden transformar en el principal estímul per reaccionar, negant-se a caure presoner sota les seves urpes. Stephen King va escriure que “la por és una manera de treure les emocions i les percepcions negatives a passejar”, i el dia que ho vaig llegir la veritat és que no ho vaig pas entendre a la primera, però de seguida que li vaig trobar el sentit a aquesta reflexió em va fer un gran efecte. Proveu-ho i de ben segur que em donareu la raó: la por no es pot tancar a dintre perquè acaba consumint, i encara menys recomanable és emportar-se-la al llit perquè els somnis aleshores es convertiran en pressentiments que no ens deixarien ser feliços mai més. La vida ja és prou complicada perquè, a sobre, perdem el temps pressentint-la pitjor.

UN PRESIDENT CONVERS JUGA FORT TOCANT DE PEUS A TERRA

Amb la mateixa franquesa que vaig titllar Mas d’oportunista en avançar les darreres eleccions, pensant que al rebuf de la manifestació de l’11 de setembre podria engreixar la seva insuficient majoria parlamentaria i aconseguir la bul.la per governar sense tenir les mans lligades, dec confessar que com Pau després de Tarso va fer ombra al Pere sobre quina pedra Crist volia construir la seva església, ahir va néixer un nou líder que es creu ungit i capaç de conduir el seu poble a la sospirada Itaca, sense somniar truites i tocant de peus a terra. No cal recordar, suposo, que aquella jugada d’estratègia partidista de fa dos anys va ser calada d’una hora lluny per un electorat escarmentat, que va castigar l’oportunisme calculador amb la pèrdua de bous i esquelles, contradient inclús els més que optimistes pronòstics. Després d’aquella trompada humiliant i sense pal•liatius que el va sotmetre als capricis del considerat pels de la seva parròquia com un mig amic, en Mas es va posar les piles i a còpia de patacades i desenganys, es va convertir a la fe independentista – de cap manera transvestint-se, com alguns ressentits puritans voldrien fer creure per a desacreditar-lo –, en un apòstol que després de caure del cavall pretén tenir tants o més mèrits que els apòstols de primera hora per encapçalar el procés amb  la fe i l’empenta dels conversos. D’ençà que va trencar el plat bonic dels seus aliats sobiranistes més de la ceba, apostant per acatar astutament manyac la prohibició de la consulta del 9-N, mentre es treia del capell el conill d’una jornada de participació, gestionada per voluntaris i en la qual els propis ciutadans tenien d’inscriure’s al cens de votants, que va agafar a contrapeu tant als que estaven en contra del dret a decidir com a alguns companys de viatge. I envistes de l’èxit inesperat i rotund de l’experiment de màgia, el Pau-Mas va acaparar tot el protagonisme i el lideratge amb aquella solemne declaració de responsable únic de la desobediència civil, deixant clavat un Pere-Jonqueras bocabadat per l’audàcia del nan domesticat que, de cop i volta, se li estava convertint en un gegant. Per aquesta raó, doncs, quan anit el president Mas es va posar l’auditori a la butxaca predicant un nou evangeli independentista basat en el pragmatisme de tocar de peus a terra i blindar la unitat indispensable de la flota sobiranista, posant totes les naus dels partits polítics sota la tutela de la societat civil organitzada, el full de ruta que va traçar ningú pot negar que té cara i ulls. Sobretot perquè està avalat d'antuvi per les  recomanacions de l'Estat Major - Consell per a la transició - capitanejat amb mà de ferro pel veterà Pi i Sunyer i una dotzena i escaig de savis. No renyirem pas discutint si el gest del president de postular-se per encapçalar o per tancar la llista única estava untat poc o molt de demagògia, perquè els líders polítics també són humans, però el cas és que la representació de la societat civil que anit va anar a escoltar el president ja ha fet la tria i difícilment renunciaran a un nou apòstol que sembla tenir el cap fred i les idees clares. Segurament el Pere-Jonqueras que es va posar les mans a la butxaca a l’hora d’aplaudir, va intuir que el protagonisme havia canviat de mans i, de manera sorprenent, un convers de darrera hora n’és l’abanderat. No obstant això, en aquest país tan ple de contradiccions, encara que ho sembli mai es pot dir que res està dat i beneit, i haurem d’estar atents a com mouen peça en les properes hores els que anit donaven la impressió que s’havien quedat garratibats, els quals no sé pas si optaran per fer pinya darrera del president o reclamaran la primogenitura.

A PEU DE CARRER (7) – QUAN NO ÉS UN ALL, ÉS UNA CEBA...

M’agradaria saber per quina raó gent que no conec de res, amb la qual coincideixo en un moment donat en una sala d’espera, en una excursió o en un simple banc del carrer, em fa confidències inesperades. Em passa igual amb gent que vol saber l’hora o una adreça, i m’ho demana a mi enlloc de fer-ho amb qualsevol altre vianant, inclús la meva dona en fa broma i quan veu algú que se m’acosta ja se’n riu per sota el nas. Bé, el cas és que ahir mentre feia la meva diària caminada se’m va descordar una sabata i vaig aprofitar el primer banc que vaig trobar, ocupat per una senyora gran a la qual educadament vaig donar el bon dia, per asseure’m a arreglar-me els cordons. Encara no m’hi havia fet la baga quan la dona va encetar un d’aquests monòlegs espontanis dels que us parlava, els quals com sabeu he acabat per reproduir a tall de reflexió perquè reflecteixen realitats que, a vegades, preferiríem ignorar:

-“A vostè el tinc vist d’altres dies; m’hi he fixat perquè camina com si li marquessin el pas. Cregui’m que l’envejo, jo visc al cap del carrer i ja només puc anar de casa fins aquest banc amb penes i treballs, i entornar-me’n sense pressa perquè les cames ja no em porten gaire... Si, si, ja ho sé que a la meva edat quan no és un all és una ceba, però costa de fer-te’n a la idea... Ma mare sempre m’ho deia això dels alls i les cebes, però afegia que mentre no fossin les dues coses a l’hora, no calia preocupar-se. Doncs, miri, a casa nostra ara mateix n’estem ben servits de tot plegat. Vaig pota ranca perquè m’he d’operar el genoll, i malgrat ja estic ficada a la llista d’espera, Déu sap quan em tocarà ni si quan em cridin m’ho podré compaginar amb la que ballem a casa: al meu fill i al meu nét els he hagut d’arreplegar perquè el xicot està a l’atur, s’han deixat amb la dona i ha perdut la casa per no poder pagar l’hipoteca... Sort que no el vam tenir d’avalar com aquella àvia de Vallecas, sinó la meva barraqueta també me l’haguessin pres els bancs. No es pensi, eh, que quan el noi es va embarcar comprant un pis tan guapo com el que tenia, podia fer-ho de sobres perquè es guanyava molt bé la vida, i avui es menjaria el món si aquell somni no s’hagués acabat per culpa de tota aquesta enganyifa de les bombolles... Total, que a quaranta i pico d’anys el noi s’ha quedat amb una ma al davant i una altra al darrera. I amb la sotragada d'això de la dona el caràcter se li ha agrejat tant que avui, li dic la veritat, quasi em fa por que no faci un disbarat, perquè entre la meva viduïtat de misèria i els quatre rals que li donen a ell per pura misericòrdia no arribarem gaire lluny per sortir-nos-en tots tres. I sort que aquest any encara no glaça, ja que si l’hivern es presenta cru com altres haurem d’abrigar-nos a dintre de casa, ja que la calefacció no la puc pas engegar i amb una estufeta no res no ens escalfem ni el melic. I em sap tant de greu haver d'acabar parant la ma... Ep, no es pensi que li dic tot això per fer-li llàstima. Déu me’n guard! És que m’ha semblat que amb vostè podia desfogar-me una mica... Perdoni si li he donat la tabarra i gràcies per no haver-me deixat amb la paraula a la boca, perquè amb tanta angoixa que se’m belluga a la panxa és perillós no esbravar-se, i vostè fa cara de ser una d’aquestes persones que sap escoltar sense girar cua, que no se'n troben gaires disposades a fer-ho, tot i que escoltar és gratis...”  

I DE L'ATAC CIBERNÈTIC DEL 8-N, QUÈ?

El mateix dia que la cúpula del govern català va incórrer, segons la Fiscalia General de l’Estat en quatre delictes que van tenir mobilitzada tota la maquinària de la justícia durant una setmana, uns anònims guerrillers cibernètics varen llançar un atac massiu contra la logística informàtica de la Generalitat, fent-les passar putes durant unes hores a programes essencials per a la seguretat de les persones, sense que hagi transcendit que cap fiscal o jutge estigui interessat en investigar aquesta malifeta. Ja sé – m’ho han dit vàries vegades – que tinc tendència a anar per la vida amb el lliri a la ma, però us ho asseguro francament, em pensava que un atemptat d’aquesta magnitud despertaria en la justícia, com a mínim, el mateix rebombori, que els presumptes delictes polítics que persegueixen amb tan delit la Sánchez-Camacho i la fiscalia. No vull entrar en valoracions sobre prioritats d’investigació, però a la meva manera de veure crec que no es pot comparar la organització d’una jornada pacífica de participació ciutadana - en la qual el major “delicte” denunciat consisteix en dipositar una papereta dins una urna -, amb un atemptat massiu, afortunadament fallit en part, contra infraestructures molt sensibles per a la seguretat  potencial de set milions i escaig de persones. Oimés quan tot fa sospitar que per l’envergadura de l’intent de sabotatge els autors no eren cagamandurries qualsevols, sinó professionals mafiosos dels que cobren la feina per endavant, i no pas quatre xavos. Fins i tot a l'investigador més curtet en aquestes circumstàncies se li acudiria preguntar-set: a qui aprofita tot plegat? I com que totes les respostes farien palesa la coincidència de la jornada de votació amb el rabiós l’atac cibernètic, no seria cap disbarat especular que aquell comando fantasma reclutat a les quimbambes per no deixar pistes, tingués per objectiu desllorigar tot l’operatiu de la consulta. Per sort, els danys colaterals de la salvatjada es van poder neutralitzar abans no es produís una catàstrofe, però durant unes hores serveis bàsics, relacionats sobretot amb la salut pública, varen quedar col•lapsats i violats. No s’hauria d’investigar, doncs, amb la mateixa diligència un delicte consumat amb clara intencionalitat criminal, que els presumptes delictes polítics que el govern diu es varen cometre aquest mateix dia? Repeteixo, no vull gratar més en la ferida, però els ciutadans no som rucs, fa dies que no ens mamem el dit i tenim prou criteri per sumar dos + dos quan el problema s’exposa sense embuts a la pissarra. I des d’aquesta perspectiva no puc deixar de constatar una evidència aclaparadora: que la justícia no allisa a tothom per igual i que quan hi ha interessos polítics pel mig, tota la maquinària judicial sembla que es doblega i fa més cas, amb lleugeres excepcions, de les instruccions dels que tenen el poder i no suporten ni toleren la independència orgànica dels jutges. I que als perjudicats per aquesta democràcia coixa i bòrnia, se'ls hi diu que vagin a reclamar al mestre armer.         

ON ESTÀ ESCRIT QUE TOTHOM HAGI DE PENSAR IGUAL?

Ho diré d’entrada, per evitar malentesos: no suporto les persones que no admeten que se’ls hi puguin matisar, amb tanta educació com calgui, les seves opinions o les seves decisions. Discrepar no vol dir anar en contra de ningú ni, encara  menys, anar fluix de lleialtat. Francament, penso que la millor manera de ser lleial amb la família, el partit o els amics és que es pugui parlar amb franquesa de tot i, si cal, portar la contraria obertament, sense que ningú ho consideri una ofensa personal sinó més aviat com una oportunitat d’enriquiment intel•lectual mutu. Em va agradar una d’aquestes cites que sovint es pengen a la xarxa i que, de vegades, no són tan frikis com semblen a simple vista: "el millor amic és el que et canta les quaranta a la cara i et defensa a l’esquena". Profund, oi? Però també reconec que hi ha qui es val de la crítica com una manera de voler imposar el seu criteri, vici que considero igualment reprovable, si aquesta fos l’única finalitat de la crítica pública o privada. Al cap i a la fi, una crítica constructiva no és més que un judici de valor que tant ajuda a qui la fa com a qui la rep, perquè ambdós poden rebatre i contradir amb arguments els respectius punts de vista i quedar tan amples. Per tant, l’element que diferencia una crítica constructiva de les simples ganes de fastiguejar, rau en la intenció i en la forma d’expressar la discrepància. En aquest sentit, potser una bona manera de suavitzar el to del desacord sigui amorosir-lo d'entrada amb expressions com: “si em permeteu l’observació”, “et convido que valoris la possibilitat de” o utilitzant la fórmula “al meu parer”, de la qual en sóc addicte. Si més no, és un bon començament perquè la discrepància o la crítica no trenqui cap plat bonic. Això sí, a la crítica benintencionada no s’hi pot renunciar mai perquè reprimir-se les opinions pot acabar en un empatx. De fet el “brainstorming” o pluja d’idees no és res més que una tècnica per fomentar que s’expressin les crítiques més esmolades sense que ningú les entomi deixant-se portar per la vergonya, la impotència, la inseguretat o la necessitat imperiosa de rebotar-se amb ràbia. Llàstima que no sempre el crític es comporti amb elegància i objectivitat, i massa vegades, per desgràcia, les llengües viperines causen efectes devastadors, sobretot si no es tenen escrúpols per encebar-se amb les persones, desacreditant-les recorrent a cops baixos basats en la identitat, la credibilitat, l’estil de vida o les creences més arrelades. Massa sovint, tanmateix, passa que la discrepància no és més que el resultat d’una enveja mal disfressada, en quin cas el crític, per molt amic que sigui, es transforma en un mestre del ganivet i de la dissecció. Discrepar honestament és clau per al nostre desenvolupament com a ésser humans i la crítica o la discrepància són tan útils com necessàries, sempre i quan no pretenguin la rendició incondicional de l’altre   decantant-lo o tombant-lo fins que accepti o reconegui que no té raó. Perquè la raó sol estar molt repartida, i només espigolant una mica les raons d’uns i d’altres és teixeix la veritat i es reforça la convivència. De manera que sigueu feliços i contradigueu-me tant com vulgueu!

ELS SILENCIS INOPORTUNS DELS CAPS D'ESTAT

¿Llegeixen els caps d’Estat també, com vostè o com jo, les pàgines d’opinió dels diaris per sospesar un ventall de punts de vista diversos, o es conformen amb una macedònia de notícies escollides i amanides des de la cuina de palau? Sempre m’he preguntat per què ens amoïna tant saber-ho tot sobre quant costa mantenir la institució del cap d’Estat - sobretot si recau en una monarquia parlamentària i hereditària -, i tant poc sobre com passa el temps lliure o quines són les lectures i els canals de televisió o de radio que muneixen al personatge que ocupa la primera magistratura d'un país d'informació o d’arguments ideològics, ja que si s’abeuren en els mateixos pous que la majoria per prendre el pols a la ciutadania, no m’explico alguns silencis eixordadors davant les barbaritats que a vegades fan els que porten el timó dels vaixells dels quals, en teoria, els caps d’Estat en són titulars encara que tinguin prohibit posar els peus en el lloc de comandament. No pretenc pas que un cap d’Estat tusti el timoner barroer en públic, donant alè als tripulants que només pensen en amotinar-se contra el capità, però crec que no estaria malament que, almenys en privat, el cap d’Estat des del seu paper moderador passés el drap per l’esquena o fes alguna estirada d’orelles als que naveguen de dret als esculls on la nau té tots els números per embarrancar i, potser, partir-se per la meitat. La majoria de democràcies occidentals reserven al cap d’Estat republicà un rol simplement arbitral i de zero a l’esquerra, i en cas de tractar-se d’una monarquia parlamentària apliquen com a vacuna contra l’absolutisme el principi de que el rei reina, però no governa; un principi, per cert, que referint-se a l’equilibri de poders a Espanya, la senyora Rotenmeier del govern central va refregar pel nas a un diputat que advocava per una mediació del rei en el conflicte territorial. A la meva manera de veure, però, encara que sigui des de les bambolines de l’escenari o des de la carcassa de l’apuntador, un cap d’Estat no se n’hauria de quedar al marge d’opinar en plets tan complicats com els que ara mateix enfronten Catalunya amb Espanya. Com a mínim podria impulsar el diàleg del qual tant s’omplen la boca els uns i els altres. Parar taula i posar-hi les cadires, encara que sigui de sotamà, amb el propòsit de que s’enceti d'una vegada la conversa perquè les diferencies que hi pugui haver es resolguin civilitzadament i no a cops de roc judicial, no compromet el cap d’Estat a res ni li fa trencar el vot de virginal neutralitat, ans al contrari. De ben segur que si es donés un cas semblant d’enfrontament entre el govern central i el territorial a la Itàlia presidida pel republicà Napolitano, aquest nonagenari cap d’Estat no s’estaria de mans plegades fent l’estaquirot. El poder fàctic d’un cap d’Estat és indiscutible, la qüestió és que vulgui prendre la iniciativa i moure fitxa com a mediador, enlloc de preferir atendre’s al peu de la lletra al protocol i recitar com un lloro la partitura que el govern de torn li hagi dictat. Perdoneu les molèsties, però com deia aquell: algú ho tenia de dir. Perquè no sigui el cas que s’interpreti que qui calla atorga.    

PER TROBAR FEINA S'HAN DE PERDRE LES MANIES

Diuen que ara hi ha més corredisses als tallers dels “artistes tatuadors” per treure's els tatoos visibles a primera vista que no pas per fer-sen de nous. Però no és pas perquè el tatoo hagi passat de moda, sinó per pura conveniència i a contracor la majoria de les vegades. El tatuatge és una altra víctima de la crisi, i allò que havia esdevingut quasi un símbol de llibertat, de independència i de rebel•lia entre els adolescents d'ahir, avui els que es desesperen buscant feina, s'han adonat que aquell tatoo del qual n’estaven tan orgullosos i que quasi s’havia convertit en un signe d’identitat tan imprescindible com el mateix dni, els hi juga una mala passada a l’hora de trobar ni que sigui un miserable contracte per hores uns quants dies de la setmana. Quan la mà d’obra era festejada i les empreses buscaven a cremadent gent per pencar encara que fos inexperta – quins temps aquells! -, llevat que el tatoo no fos tan espectacular o canalla que tombés d’espatlles, la mania no solia ser cap obstacle per oblidar-se de l’atur. En tot cas, a qui el lluïa als encarregats se’ls hi recomanava que no el deixessin de petja el període de prova, però d’entrada no servia perquè a un candidat se l’agafés de cap d’esquila només de travessar la porta d'entrada; ans al contrari, a la llarga es feia palès allò que és més vell que l’anar a peu: que les aparences enganyen. Però vet-aquí que aquella tolerància que l’empresari practicava si us plau per força, ja ha passat a la història, i ara la consigna prioritària és examinar amb lupa qui es posen a casa. Ja que es pot triar i remenar, anar net i polit, com si es sortís de la capsa, torna a ser una condició “sine qua non” per començar-ne a parlar de llogar algú. I per aquesta raó de pura supervivència, aquell adolescent rebel que la majoria de les vegades es feia tatuar el cos per fastiguejar els pares, ara s’empassa les manies i fa cua perquè li eliminin el darrer vestigi de l’eterna revolució pendent o ja en prescindeix d'entrada. Esperem que una de les proves que s’hagin de passar en una selecció de personal per arreplegar una feina escassa, no consisteixi en desfilar de pèl a pèl per una passarel•la. Si amb les bateries psicotècniques ben aplicades es poden tafanejar, diuen, tots els rebrecs de l’ànima, ja no vindria d’aquí una violació més de la intimitat. I potser fins i  tot signes tan decadents com la corbata tornaran a posar-se de moda si són un mèrit per trobar feina. Ja vindrà el cap de setmana – es resigna el jovent - per renegar dels convencionalismes capitalistes i submergir-se per unes hores en una llibertat tan postissa, per cert, com mantenir les aparences per pura conveniència i sense massa convicció. 

QUANT ENS COSTA REALMENT UN PARLAMENTARI?

A mesura que es van destapant olletes, ens hem anat assabentant que, a part de la nòmina i els complements per assistir a comissions o per tenir algun càrrec dintre la Cambra, als ingressos mensuals dels diputats i senadors si han de sumar la generosa dieta per allotjament a la capital si s’és de fora de Madrid i no es disposa de pis, de la qual se n’aprofiten més diputats dels que tocaria malgrat les denúncies d’abús de dret, i d’altres tractes de favor en espècies com els preus a la carta del bar, les facilitats de connexió a internet i alguna altra moma que se’ns deu haver passat per alt als que vivim al llimbs. Com ara aquesta que amb l’esclat del cas Monago s’ha posat al descobert: el descontrol en les despeses justificades com a viatges de feina que, en realitat, podien camuflar també escapades de caràcter tan personal i intransferible que no passen la prova del cotó-fluix ètic ni en broma. Per culpa de la poca discreció del president més honrat d’Espanya, segons la seva pròpia confessió, s’ha destapat que també es munyien de la mamella pública les despeses generades quan aquest pare de la pàtria tenia necessitat de sucar el melindro en alguna tassa de xocolata canària. Per la mateixa relliscada, un diputat aragonès potser no tan pocavergonya ha dimitit, però el president extremeny que es neteja la imatge cada dia amb netol, considera que posar banyes als ciutadans a qui representa és “pecata minuta”, aplaudit per un Rajoy que s’ha inventat un vocabulari particular de sinònims per definir els escàndols de la seva tropa, com ara “coseta” enlloc de “corruptela”. Però fins aquí, tot aquest sainet protagonitzat pel “president autonòmic més honrat de les Espanyes" no passaria d’un maldestre incident si no fos que els dos partits hegemònics des de la transició, enlloc d’aprofitar l’ocasió per fer-se un bon rentat de cara - amb pedra tosca per arrancar la merda acumulada en algunes parts impúdiques -, s’han conformat amb fer-se un lífting de conveniència escamotejant als contribuents, que tenen tot el dret a saber en què es poleixen les dietes indiscriminades i arbitraries que passen a cobrar de la caixa dels encantats, pel que sembla sense més comprovant que la “paraula d’honor” de ses senyories. Potser sí que tots els diputats i senadors són uns honorables i austers servidors del poble, però la manera com compliquen que traspuï la transparència més elemental sobre les seves liquidacions de dietes fa que fins i tot el més ingenu sospiti que en aquesta qüestió hi ha gat amagat. Sobretot perquè després de les incongruències que ha dit el propi president del Congrés per defensar la confidencialitat i privacitat de les anades i vingudes  dels parlamentaris per la geografia nacional, ja no se sap si aquestes excursions són per obligació o per plaer, ni si el dinar amb un assessor o assessora, per exemple, s’ha de considerar un “dinar de treball” a càrrec de l’erari públic o una simple trobada social amb un amic o amiga que s’ha de pagar a escot o de la pròpia butxaca, com fem els pelacanyes dels ciutadans de qui depenen les prebendes dels en teoria representants del poble, altrament dits “casta” per alguns o “caspa” per altres.   

EM SAP MOLT DE GREU

Em sap greu pels amics i seguidors que em demanen no escrigui tant de política, perquè malgrat com haureu comprovat procuro reflexionar sempre que puc sobre qüestions més socials i amables - inclòs el sexe dels àngels, si convé per a no embrollar la troca -, espero que comprengueu que a vegades no es pot mirar cap a una altra banda, quan veus que algú a part de rifar-se dels nostres sentiments, en fa mofa i no té en compte la delicada i tensa situació en que estan les relacions entre Catalunya i Espanya. Que el president Rajoy anunciï que vindrà a visitar-nos a fi de mes en pla Papa Noel, com si fóssim criatures, podria ser una bona notícia si no fos que, simultàniament, atiï els gossos en forma de querelles per inhabilitar l’interlocutor amb qui diu que vol fumar la pipa de la pau. Aquest comportament és propi de bojos o d’insensats. ¿A quin governant amb quatre dits de front se li pot ocórrer que, enlloc de donar una mostra de bona voluntat per afluixar la tensió sobiranista, enviï els esbirros de la repressió per fer palès que Catalunya és Espanya i que qui porta els pantalons a Espanya és ell? Fa riure que després d’anunciar la seva visita per, segons ha fet córrer des de l’altre cap del món, explicar-se i desfer malentesos, els xitxarel·los capsigranys i les espantalls estúpides que li fan la feina bruta ja se n’hagin anat del bistec descobrint el guió de la comèdia bufa que el proper dia 29 pensa representar a casa nostra carregant-se el suspens amb que volia envoltar aquesta entrevista. ¿De quin suspens, doncs, parla el senyor Rajoy, si els que li seguen l’herba sota els peus més que no pas li fan de crossa ja li han espatllat la sorpresa, avançant que l’argument de la cèlebre representació no passarà de ser un monòleg suat, per recalcar al president Mas del mal que ha de morir si no fa bondat? A ningú de nosaltres ens passaria per la barretina presentar-nos a casa d’un amic amb qui estem renyits, amb la pretensió de parlar de les diferències i greuges per posar-hi remei, amenaçant-lo amb fer-lo castigar al quarto de les rates si no passa pel tub. Ni el més esperpèntic dels dramaturgs podria imaginar un escenari tan bèstia com surrealista. Pretendre caure simpàtic a la parentela de l’amic a qui saludes hipòcritament amb la mà dreta mentre el poteges amb l’esquerra, no té res de polític murri o maquiavèl•lic i sí molt de pallús. O per dir-ho amb més franquesa, és el tarannà habitual d’un viatjant de gra cuit més que no pas el d’un home d’Estat. Em sap molt de greu haver-ho de dir, però no me’n puc estar.       

I DE LA PASTA, QUÈ?

Tant que parlem de transparència i trobo que no n’hi ha gaire pel que respecta a com i qui controla que els corruptes rescabalin la societat de les pèrdues patrimonials conseqüència dels seus tripijocs. És a dir, tot el que es varen embutxacar pillastres com en Mario Conde, en Roldán i companyia, s’ha recuperat amb escreix abans de deixar-los en llibertat? Qui lo sa! Almenys els ciutadans rasos no ho sabem; caldria veure si els parlamentaris en tenen més informació, però més aviat ho poso en dubte tenint en compte que a mesura que augmenten els casos de gent amb els dits untats, s’escolten veus indignades de ciutadans reclamant que, a part de les multes i les penes de presó, el que s’ha de fer és recuperar la pasta. Però vet-aquí una altra incògnita: ¿com es calcula el valor total de l’estafa? Ja que és evident, per exemple, que en casos de comissions per “mossegades” en l’adjudicació d’obra pública s’hauria de sumar també a l’import tangible de les momes cobrades trinco-trinco o en especies, la quantificació de la factura intangible pagada de més per les administracions a causa de les comissions il•legals, comissions, les quals no surten mai de la butxaca dels promotors sinó que aquests ja es cuiden bé prou de repercutir-les a l’administració pagana, que en definitiva vol dia als contribuents. En la majoria de casos de corrupció, dels beneficis obtinguts pels corruptes en queda poca cosa per embargar, perquè quan els enxampen la major part del botí ja se l’han polit els pocavergonyes millorant el seu tren de vida familiar, i de la resta vés a saber en quina llodriguera de calè negre l'han entaforat. D’altra banda, sembla que quan s’interromp la carrera delictiva d’aquests que s'aprofiten del seu càrrec o de la seva influència per folrar-se el ronyó, per alguna estranya casualitat gairebé mai els agafen amb els pixats al ventre, sinó que quasi bé sempre ha tingut temps de sobres de fer fam i pipa a la justícia esborrant pistes i fent desaparèixer capitals compromesos. Per tant, seria un bon començament perquè hom cregués en les promeses de regeneració de l’administració pública en general i del finançament dels partits polítics en particular, que la transparència sobre com es recupera la pasta fos total i els balanços més nets que una patena. Perquè entre una cosa i una altra, de moment això és un misteri més incomprensible que el de la Santíssima Trinitat. Oi?

EN BOCA TANCADA NO HI ENTREN MOSQUES

En moments delicats com els que estem vivint, s’ha de ser molt curós amb allò que es diu i, sobretot, s’escriu. Però no sempre les persones que tenen la responsabilitat de ser prudents saben tenir la boca tancada, i sovint només per cridar l’atenció no els hi ve d’aquí vomitar estirabots pel broc gros o engiponar titulars incendiaris que ajudin a vendre diaris, sense importar-los que engreixin la crispació. I encara que els comentaris desafortunats alguns dirigents els hagin fet amb sordina i quasi en família, en un món globalitzat no es pot impedir que els altaveus mediàtics dels toca-sons els escampin arreu, i que sempre hi hagi babaus disposats a empassar-s’ho tot i fer-ne forrolla. Per tant, si els que tenen el vici de parlar massa, com ara la presidenta del FMI Christine Lagarde, comptessin fins a cent abans d’obrir la boca com ho va fer dimecres passat, no hagués escandalitzat la gent gran del planeta dient que el FMI considera un risc financer per a l’economia dels de dalt que els ancians cada vegada es morin més tard, i que si no es prenen mesures com ara rebaixar les pensions i retardar l’edat de jubilació per fer la vellesa més dura de mastegar, la bona salut de les finances occidentals pot pescar una bona pulmonia. Com volem que els de poble, com jo, respectem els que governen, legitimitats o no per les urnes, si cada dia assistim al trist espectacle de l’aixecament d’una o altra camisa? La Maria Aurèlia Capmany va escriure: “ser lliure consisteix en no haver de dir mentides”. Jo, modestament, hi afegiria: “i no haver d’escoltar bajanades ni brams d’ase”. Avui, vulguin o no reconèixer-ho alguns dirigents panxacontents perquè totes els hi ponen en les seves torres de marfil, arran de carrer encara s’escampa el calfred de la crisi, i qui no té esgarrifances de por en té de butxaca, i la desigualtat entre pobres i rics fa estralls arreu. Per telèfon o trobant-se al més alt nivell, els dirigents mundials pareixen pastilles i xarops que receptem als de poble perquè se les empassin, com si potingues de pares desconeguts poguessin substituir les llesques de pa amb vi i sucre que ens fan falta per revifar l’economia dels de baix. Abans, quan s’estava pioc i el cap t’estellava, et podies tombar-se tranquil•lament al llit, a covar la calipàndria. Però la crisi és una grip massa severa, que treu l’humor i et deixa el cap com un timbal. Es comprèn, doncs, que en aquestes circumstàncies quan les altes finances estosseguen, els espeternecs rebotin com cops de martell al cap dels de baix. Entre les martellades de la crisi i els gots de vi calent subministrats pels fetillers de guàrdia de l’ortodòxia capitalista, els desguitarrats  dirigents d’alguns països i d’alguns organismes financers d’upa, en veure alarmats com fins i tot els nans els hi creixen en el circ global que s’han inventat, desbarrin com aquesta senyora Legarde a qui els ancians pobres li fan nosa, perquè aquesta és la mare dels ous: la pobresa i la dependència de la societat dels vells que no poden pagar-se ni un bocí de benestar. No és fàcil, doncs, que els de poble, com jo, davant de tanta potineria fem veure que no ens adonem de les corredisses dels encarregats de mantenir i protegir les oligarquies, a la recerca de vímets i joncs per apedaçar l’esquinçat cistell de l’economia global perquè pugui aprovar, almenys per la mínima, el proper test de resistència per part dels severs i rectes dotze apòstols que dicten les regles de joc des de les “infal•libles” – mentre no es desinflin com una bombolla més de l’arrogant sistema capitalista - agències de qualificació del risc.   

MIREU-VOS-HO COM VULGUEU, PERÒ MANQUEN 600.000 VOTS

Si en el full de ruta del procés cap a la independència l’únic objectiu vàlid és aconseguir un mandat democràtic per forçar l’immobilisme radical del govern espanyol a posar-se les piles, extrapolant els resultats de la jornada de participació i fent una anàlisi amb pragmatisme de l'escrutini faltarien una mica més de mig milió de vots per assegurar el tret i homologar internacionalment les pretensions, sempre que la participació en el referèndum o en una convocatòria electoral convencional arribés al 75%. És a dir: suposant que els gairebé milió nou-cents mil vots si-si comptabilitzats el dia 9 fossin segurs, sobre un cens del 75% del cinc milions i mig d’electors censats oficialment, representarien un 46%; i si la participació arribés al 85% el percentatge favorable a la independència només suposaria un escarransit 40,64%. Si el mandat democràtic indispensable per impulsar una secessió ordenada s’ha d’emparar en una confortable majoria de vots, com a mínim el 55% dels escrutats, la conclusió elemental és que per anar sobrats en el pitjor escenari de participació caldrien quasi dos milions sis-cent mil vots independentistes: uns sis-cents mil més que en la jornada participativa. Això són faves comptades. I per aquesta raó, a la meva modesta manera de veure, enlloc d’anar amb tantes presses potser en el què haurien de pensar els partits sobiranistes és d’on han d’esgarrapar la xeixa que falta per fer el pes. I de com s’han de comportar i parlar per seduir i guanyar-se la confiança dels que estan entre el si-si o el si-no i, sobretot, del jovent que va fer escandalosament campana de les urnes el diumenge passat. Jo diria que, en primer lloc, quan en aquesta partida està en joc el futur del país, s’hauria d’evitar entretenir-se jugant a nyaus o barallant-se per qui ha de portar el timó del vaixell cap a Itaca. Ara no és pot perdre el temps fent retòrica ni cridant a l'èpica, sinó que s’ha de tocar de peus a terra i admetre que sense una majoria suficient de parlamentaris que en el seu programa electoral portin com a prioritat la declaració sense embuts d’un Estat propi per negociar les condicions del divorci amb Espanya, no hi ha res a fer. Per tant, ara no serveix de res buscar tres peus al gat o marejar la perdiu amb el conte de la lletera, sinó que s’ha de fer tanta pedagogia com sigui necessària per explicar, sense crispar-se ni emprenyar-se amb els sobiranistes tebis o indecisos, els avantatges tangibles de la independència a col•lectius que només hi donaran ple suport si se’ls hi esvaeixen tots els dubtes sobre si hi sortiran guanyant o perdent partint palles. Si, en canvi, no es para de treure pit exigint passar a la batalla definitiva sense tenir lligats tots els melics, ens podem trobar que l’assaig general de diumenge passat quedi com una victòria pírrica. És a dir, si ens precipitem i fem curt ho tindrem molt fotut per tornar-ho a provar amb èxit. Ara l’èxit el tenim a tocar dels dits, sempre que anem pas a pas en fer l’última etapa cap al cim. Les presses no serveixen de res quan s’escala un cim de tanta dificultat i, encara menys, quan els de la cordada tots tinguin un rei al cos, i enlloc de tirar cap amunt sense perdre alè per estalviar energies per quan convingui, es passin l’estona discutint qui la fa més grossa o si sortiria millor tirar pel dret per una drecera que els estalvies de seguir rei.

LA CORRUPCIÓ ÉS UNA QÜESTIÓ DE CONSCIÈNCIA

Al primer polític que en els darrers dos o tres anys de casos de corrupció a tremuja li he sentit referir-se a la consciència per justificar la seva dimissió, ha sigut a l’eurodiputat comunista Willy Meyer, avergonyit per haver posat una part dels seus estalvis en una Sicav que li permetia pagar menys impostos, en contra del que predicava com a membre del partit espanyol Esquerra Unida. La majoria dels seus companys parlamentaris europeus no varen ser tan llepafils i sempre defensaren que no havien fet res il•legal perquè ho feia tothom i, al capdavall, el propi Parlament ho tolerava. Però en Willy va considerar que dimitir era “una qüestió de consciència”, ja que estalviar-se impostos a través d’una Sicav, per molt legal que fos, segons el parer de la seva consciència no era legítim, ni ètic, ni moral. Alessandro Pertini, president d’Itàlia en ple auge dels tripijocs de de l’era Berlusconi per enriquir-se ràpidament, en retirar-se no tenia cap racó per viure a cos de rei, sinó que a la seva jubilació només podia permetre’s un apartament de 70 metres quadrats sobre la Fontana de Trevi, perquè "per una qüestió de consciencia" no havia volgut untar-se mai els dits ni participar en les bacanals del seu primer ministre, que estava més emmerdat que un pal de galliner. I el president de l’Uruguay a punt de retirar-se, l’ex-guerriller Mujica, ha viscut sempre en una petita casa de pagès sense pretensions als afores de la capital, i fa tots els seus desplaçaments privats en un atrotinat “escarabat”. Són exemples de molts polítics de la casta, que podent folrar-se els ronyons prefereixen menjar poc, pair bé i dormir amb la consciència tranquil.la. Per aquesta raó, quan sembla que la corrupció s’estén com una taca d’oli i desenganya de la política a molta gent, potser cal reflexionar objectivament la relativa dimensió de la tragèdia: segons les darreres dades facilitades per la Fiscalia, referides a l’any 2012, teníem un cens de 900 polítics imputats per delictes comesos en l’exercici del seu càrrec. Si dividim aquest nombre pel total de polítics electes i alts càrrecs junts (uns setanta mil), la ràtio de corrupció és del 0,8%. Malgrat això, esclar que una administració pública regida per principis constitucionals democràtics - a pesar que la religió o la moral nien en la intimitat de la consciència de cadascú -, ha d’establir mecanismes de prevenció severs per evitar que esdevingui veritat aquella dita castellana que no traduiré, perquè els catalans no fem escarafalls de llegir els clàssics castellans: “Administrador que administra y enfermo que enjuaga, algo traga”.     

LA COLITA I LA FISCALIA DE L'ESTAT: DUES CARES DE L'ÈTICA

La fotògrafa Colita, com alguns altres catalans guardonats amb la medalla del Ministerio de Cultura, ha tingut el gest de dignitat de tirar-li pels nassos al ministre Wert una distinció tan merescuda, pel sol fet de ser precisament ell - una persona sectària i nefasta per a la cultura en general i de les minories en particular - qui està al càrrec del Ministerio. Però el rampell de dignitat de la Colita és quelcom més que un gest gratuït: inclòs amb la medalla hi va un xec de 30.000 euros i avui per avui l’excel•lent fotògrafa, a la seva vellesa, va molt justa d’armilla i ha de fer equilibris per arribar a fi de mes. Per tant, per ella aquell xec li hagués fet molt de favor. I no obstant la llaminera temptació d’agafar al vol l’oportunitat - per dignitat, però sobretot per ètica - va dir-li al ministre amb qui no volia compartir una fotografia perquè ningú més que ella sap la transcendència d’una fotografia, que se la podia confitar la medalla. I estic segur que després d’aquest gest va plorar, orgullosa per no haver-se deixat comprar però també emprenyada per haver hagut de renunciar a una recompensa que es mereixia i que, a més a més, li feia tanta falta, només per haver tingut la desgràcia de  tocar-li un ministre de Cultura tan bord com en Wert. Tanmateix, coincidint amb la notícia d’aquest gest ètic de la Colita, la Fiscalia de l’Estat presentarà avui una querella criminal contra el president i la vicepresidenta del govern de la Generalitat – i si segueix les instruccions d’Alícia, la mona sàvia del règim que ahir va esbombar urbi et orbe els propòsits de la fiscalia abans que els fiscals obrissin la boca – l’estendrà als titulars de les conselleries d’educació i de justícia. Entremig de tants exemples de la feina ben feta que fan els fiscals quan actuen professionalment i sense deixar-se manipular pel govern de torn, de tant en tant treuen el caparró impresentables que fan mans i mànigues, per exemple, per evitar a la monarquia veure una infanta asseguda al banc dels acusats per corrupció, o per satisfer la venjança política de governants miops de Madrid contra governants catalans que, en nom d’una quantitat considerable de ciutadans que n’estan fins al capdamunt de ser menystinguts en tot allò que més els dol, simplement volien decidir pacífica i democràticament la manera de tenir unes bones relacions amb Espanya, sigui com a veïns o com a socis. Com pot, doncs, la fiscalia ignorar els milers de testimonis de persones que varen participar el dia 9 amb l’emoció i els sentiments a flor de pell? Algunes d’aquestes persones es varen alliberar aquest dia de moltes emocions contingudes. Jo vaig sentir persones, que no són precisament ceba, confessar gairebé amb llàgrimes als ulls que votaven per familiars que havien mort amb la recança de no haver vist reconeguda la sobirania del seu poble.  En resum, la majoria de gent que va anar a votar diumenge hi va anar perquè va voler i per moltes raons personals i intransferibles, no pas perquè el president Mas o qualsevol altre polític li hagués manat. Per tant, francament, que la fiscalia busqui caps de turc obeint a cegues un govern que no sap on va, és una temeritat però també una falta d’ètica colossal. I perdonin les molèsties.