Follow by Email

diumenge, 23 de novembre de 2014

ON ESTÀ ESCRIT QUE TOTHOM HAGI DE PENSAR IGUAL?

Ho diré d’entrada, per evitar malentesos: no suporto les persones que no admeten que se’ls hi puguin matisar, amb tanta educació com calgui, les seves opinions o les seves decisions. Discrepar no vol dir anar en contra de ningú ni, encara  menys, anar fluix de lleialtat. Francament, penso que la millor manera de ser lleial amb la família, el partit o els amics és que es pugui parlar amb franquesa de tot i, si cal, portar la contraria obertament, sense que ningú ho consideri una ofensa personal sinó més aviat com una oportunitat d’enriquiment intel•lectual mutu. Em va agradar una d’aquestes cites que sovint es pengen a la xarxa i que, de vegades, no són tan frikis com semblen a simple vista: "el millor amic és el que et canta les quaranta a la cara i et defensa a l’esquena". Profund, oi? Però també reconec que hi ha qui es val de la crítica com una manera de voler imposar el seu criteri, vici que considero igualment reprovable, si aquesta fos l’única finalitat de la crítica pública o privada. Al cap i a la fi, una crítica constructiva no és més que un judici de valor que tant ajuda a qui la fa com a qui la rep, perquè ambdós poden rebatre i contradir amb arguments els respectius punts de vista i quedar tan amples. Per tant, l’element que diferencia una crítica constructiva de les simples ganes de fastiguejar, rau en la intenció i en la forma d’expressar la discrepància. En aquest sentit, potser una bona manera de suavitzar el to del desacord sigui amorosir-lo d'entrada amb expressions com: “si em permeteu l’observació”, “et convido que valoris la possibilitat de” o utilitzant la fórmula “al meu parer”, de la qual en sóc addicte. Si més no, és un bon començament perquè la discrepància o la crítica no trenqui cap plat bonic. Això sí, a la crítica benintencionada no s’hi pot renunciar mai perquè reprimir-se les opinions pot acabar en un empatx. De fet el “brainstorming” o pluja d’idees no és res més que una tècnica per fomentar que s’expressin les crítiques més esmolades sense que ningú les entomi deixant-se portar per la vergonya, la impotència, la inseguretat o la necessitat imperiosa de rebotar-se amb ràbia. Llàstima que no sempre el crític es comporti amb elegància i objectivitat, i massa vegades, per desgràcia, les llengües viperines causen efectes devastadors, sobretot si no es tenen escrúpols per encebar-se amb les persones, desacreditant-les recorrent a cops baixos basats en la identitat, la credibilitat, l’estil de vida o les creences més arrelades. Massa sovint, tanmateix, passa que la discrepància no és més que el resultat d’una enveja mal disfressada, en quin cas el crític, per molt amic que sigui, es transforma en un mestre del ganivet i de la dissecció. Discrepar honestament és clau per al nostre desenvolupament com a ésser humans i la crítica o la discrepància són tan útils com necessàries, sempre i quan no pretenguin la rendició incondicional de l’altre   decantant-lo o tombant-lo fins que accepti o reconegui que no té raó. Perquè la raó sol estar molt repartida, i només espigolant una mica les raons d’uns i d’altres és teixeix la veritat i es reforça la convivència. De manera que sigueu feliços i contradigueu-me tant com vulgueu!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada