PER TROBAR FEINA S'HAN DE PERDRE LES MANIES

Diuen que ara hi ha més corredisses als tallers dels “artistes tatuadors” per treure's els tatoos visibles a primera vista que no pas per fer-sen de nous. Però no és pas perquè el tatoo hagi passat de moda, sinó per pura conveniència i a contracor la majoria de les vegades. El tatuatge és una altra víctima de la crisi, i allò que havia esdevingut quasi un símbol de llibertat, de independència i de rebel•lia entre els adolescents d'ahir, avui els que es desesperen buscant feina, s'han adonat que aquell tatoo del qual n’estaven tan orgullosos i que quasi s’havia convertit en un signe d’identitat tan imprescindible com el mateix dni, els hi juga una mala passada a l’hora de trobar ni que sigui un miserable contracte per hores uns quants dies de la setmana. Quan la mà d’obra era festejada i les empreses buscaven a cremadent gent per pencar encara que fos inexperta – quins temps aquells! -, llevat que el tatoo no fos tan espectacular o canalla que tombés d’espatlles, la mania no solia ser cap obstacle per oblidar-se de l’atur. En tot cas, a qui el lluïa als encarregats se’ls hi recomanava que no el deixessin de petja el període de prova, però d’entrada no servia perquè a un candidat se l’agafés de cap d’esquila només de travessar la porta d'entrada; ans al contrari, a la llarga es feia palès allò que és més vell que l’anar a peu: que les aparences enganyen. Però vet-aquí que aquella tolerància que l’empresari practicava si us plau per força, ja ha passat a la història, i ara la consigna prioritària és examinar amb lupa qui es posen a casa. Ja que es pot triar i remenar, anar net i polit, com si es sortís de la capsa, torna a ser una condició “sine qua non” per començar-ne a parlar de llogar algú. I per aquesta raó de pura supervivència, aquell adolescent rebel que la majoria de les vegades es feia tatuar el cos per fastiguejar els pares, ara s’empassa les manies i fa cua perquè li eliminin el darrer vestigi de l’eterna revolució pendent o ja en prescindeix d'entrada. Esperem que una de les proves que s’hagin de passar en una selecció de personal per arreplegar una feina escassa, no consisteixi en desfilar de pèl a pèl per una passarel•la. Si amb les bateries psicotècniques ben aplicades es poden tafanejar, diuen, tots els rebrecs de l’ànima, ja no vindria d’aquí una violació més de la intimitat. I potser fins i  tot signes tan decadents com la corbata tornaran a posar-se de moda si són un mèrit per trobar feina. Ja vindrà el cap de setmana – es resigna el jovent - per renegar dels convencionalismes capitalistes i submergir-se per unes hores en una llibertat tan postissa, per cert, com mantenir les aparences per pura conveniència i sense massa convicció.