Follow by Email

dijous, 20 de novembre de 2014

PER TROBAR FEINA S'HAN DE PERDRE LES MANIES

Diuen que ara hi ha més corredisses als tallers dels “artistes tatuadors” per treure's els tatoos visibles a primera vista que no pas per fer-sen de nous. Però no és pas perquè el tatoo hagi passat de moda, sinó per pura conveniència i a contracor la majoria de les vegades. El tatuatge és una altra víctima de la crisi, i allò que havia esdevingut quasi un símbol de llibertat, de independència i de rebel•lia entre els adolescents d'ahir, avui els que es desesperen buscant feina, s'han adonat que aquell tatoo del qual n’estaven tan orgullosos i que quasi s’havia convertit en un signe d’identitat tan imprescindible com el mateix dni, els hi juga una mala passada a l’hora de trobar ni que sigui un miserable contracte per hores uns quants dies de la setmana. Quan la mà d’obra era festejada i les empreses buscaven a cremadent gent per pencar encara que fos inexperta – quins temps aquells! -, llevat que el tatoo no fos tan espectacular o canalla que tombés d’espatlles, la mania no solia ser cap obstacle per oblidar-se de l’atur. En tot cas, a qui el lluïa als encarregats se’ls hi recomanava que no el deixessin de petja el període de prova, però d’entrada no servia perquè a un candidat se l’agafés de cap d’esquila només de travessar la porta d'entrada; ans al contrari, a la llarga es feia palès allò que és més vell que l’anar a peu: que les aparences enganyen. Però vet-aquí que aquella tolerància que l’empresari practicava si us plau per força, ja ha passat a la història, i ara la consigna prioritària és examinar amb lupa qui es posen a casa. Ja que es pot triar i remenar, anar net i polit, com si es sortís de la capsa, torna a ser una condició “sine qua non” per començar-ne a parlar de llogar algú. I per aquesta raó de pura supervivència, aquell adolescent rebel que la majoria de les vegades es feia tatuar el cos per fastiguejar els pares, ara s’empassa les manies i fa cua perquè li eliminin el darrer vestigi de l’eterna revolució pendent o ja en prescindeix d'entrada. Esperem que una de les proves que s’hagin de passar en una selecció de personal per arreplegar una feina escassa, no consisteixi en desfilar de pèl a pèl per una passarel•la. Si amb les bateries psicotècniques ben aplicades es poden tafanejar, diuen, tots els rebrecs de l’ànima, ja no vindria d’aquí una violació més de la intimitat. I potser fins i  tot signes tan decadents com la corbata tornaran a posar-se de moda si són un mèrit per trobar feina. Ja vindrà el cap de setmana – es resigna el jovent - per renegar dels convencionalismes capitalistes i submergir-se per unes hores en una llibertat tan postissa, per cert, com mantenir les aparences per pura conveniència i sense massa convicció. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada