L'EXPERIÊNCIA JA NO ÉS UN GRAU, ORA PRO NOBIS

És coneguda l’anècdota que fa temps va transcendir sobre unes quantes entitats financeres que, en vistes de com n’estaven d’empantanegades amb la morositat, va recórrer a treballadors prejubilats per aprofitar-se de la seva experiència i ull clínic per detectar, només mirant els ulls de qui pidolava un crèdit, si era un tipus de fiar i si compliria els terminis d’amortització del préstec. No és que aquesta iniciativa hagi fet forrolla entre l’empresariat en general, però sí és cert que hi ha algunes companyies que per cobrir llocs de responsabilitat directiva ja no es miren de reüll els candidats de més de 50 anys. Ara bé, una flor no fa primavera i la majoria de les consultores especialitzades en caçar talents segueixen rebent dels seus clients instruccions específiques: que els candidats siguin eminències carregades de màsters i que no traspassin la frontera mítica dels 35 anys, ja que segons estúpides convencions de pare desconegut les persones a partir d’aquesta edat ja van de capa caiguda. En canvi, per molt que foti als carcamals i teòrics oracles, cada vegada es fa més palès que el talent no té edat i que a igual capacitat una persona de 50 anys aporta, a més a més, el valor afegit d’una experiència suada sovint a base de fracassos la qual, per molt que s’ho cregui, un xicot de 35 anys no ha tingut temps material d’assimilar, per molta precocitat o agressivitat que figuri al seu currículum. Per aquesta raó sembla que es nota lentament una tendència a pensar-s’ho dues vegades abans de fitxar directius sota el criteri de joventut per joventut. No obstant aquest important canvi de mentalitat, pel que respecta al personal d’alta direcció, a nivells tècnics rasos o de simple producció l’experiència professional acumulada és com si es tractés de paper mullat, a l’hora de puntuar per accedir a un lloc de treball decent. I és que la tecnologia ha avançat a passes tan accelerades que ser “un manetes” en prou feines compta, sense un reciclatge constant demostrable. I ni així és segur que faci més peça un home bregat que no pas un pipioli de la primera volada. A la meva manera de veure, doncs, aquesta experiència llençada tan alegrement a la bassa, algun dia passarà factura a una societat cada vegada més enlluernada pels títols i no per les pràctiques. Si almenys fos més eficient i excel•lent, encara se li podria dispensar el culte insensat al protocol quadriculat, que renega de la serenitat i maduresa dels que en tenen els dits pelats de l’ofici.