Follow by Email

dimarts, 30 de desembre de 2014

EL TERRIBLE DRAMA DE PERDRE LA CREDIBILITAT

Com deia Nietzche, “el que em preocupa no és que m’hagis mentit, sinó que d’ara endavant ja no et podré creure ni quan probablement em diguis la veritat”. No sé si us hi heu trobat, però després d’enxampar algú mirant d’enredar-me noto com si entre ell i jo hagués caigut una mena de tel de dubte constant, que sé acabarà espatllant per sempre més la nostra bona relació. Per desgràcia, un dia o altre tots mentim, sigui per malícia, per murrieria, per conveniència o per pietat, i amb poques excepcions es pretén emmascarar aquesta debilitat humana amb una excusa tan surrealista com que no es tracta d’una mentida, sinó d’una mitja veritat. Però tots creiem, també, que en un moment donat tenim trucs infal•libles per retratar a qui vol enganyar-nos; alguns, fins i tot, es vanten de conèixer els coixos bo i asseguts. Però aquests que se les donen de tan espavilats, precisament són els primers d’acabar amb la camisa aixecada. L’homenot de Llofriu, en Josep Pla que per cert citava també en la reflexió d’ahir, tenia una teoria que assegurava – vés a saber si era cert - haver après dels seus amics periodistes italians: “per viure tranquil has d’acostumar-te a fer veure que les mentides et rellisquen, però que no perdonaràs mai els mentiders”. Si ho rumieu bé, no crec que ens agradés massa saber a tothora com pensen els altres de nosaltres, sense embuts. Per aquesta raó, quan creiem endevinar que algú ens vol fer passar garses per perdius – una mirada fugissera de la parella, un gest furtiu dels fills, una conducta evasiva de l'empleat o, en general, que el nostre amic no sigui capaç de mirar-nos de fit a fit -, aquestes senyals d’alarma sempre seran circumstancials i subjectives i, per tant, no tindrem mai la certesa de que ens porten a vendre, per molt que ho sospitem. I això que en la vida privada passa tan sovint que s'acaba oblidant, tractant-se de personatges públics, en particular polítics, no es passa per alt tan alegrement i, d’entrada, aquella persona tacada per la sospita del dubte ja ha perdut la credibilitat. I tant si es confirma o no, més tard o més d’hora, el desengany, ja ens el mirarem de reull cada vegada que obri la boca. La credibilitat, doncs, no és una armilla de posar i treure segons les conveniències, sinó quelcom que a partir d’una simple sospita o de la brama que es faci córrer intencionadament, marca la reputació d’una persona per tota la vida; malgrat es demostri la seva innocència, perquè en la vida pública aquesta qüestió de la sinceritat està ferida de mort pel cínic principi de qui fa un cove és capaç de fer un cistell. I encara que sembli que una part del ramat té memòria de peix, n’hi ha uns quants que no en deixen passar ni una als polítics xarlatans, amb l’ajuda inestimable de les hemeroteques on tot el que diguis avui es pot contrastar amb allò que deies ahir. D’aquí ve que per al polític professional perdre la credibilitat sota l'ombra de la sospita, a vegades és molt més important que mentir o robar de veritat. Per aquesta raó, qui tira pedres a la babalà o amb tota la mala llet del món a la teulada d'algú, és una persona menyspreable ja que la credibilitat del bescantat és quelcom que mai es recupera del tot, per molt que es digui el contrari.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada