DIES DE BOIRA, DIES DE DEPRESSIÓ

Cal parar atenció amb la depressió, i plantar-li cara amb totes les forces de flaquesa. L’angoixa, l’ansietat i la inquietud pròpies d’una època trasbalsada no poden estabornir l’autoestima ni la confiança, per molta boira que embolcalli l’esperit. La depressió és una mala bèstia nihilista, que es caracteritza per tres fastigosos símptomes: la desesperació ( no es veu cap futur); el desemparament (la soledat és mala companyia) i el fatalisme ( el destí el tenim predestinat, està escrit). Una persona angoixada que acaba rendint-se a la depressió es torna eixorca, perd la capacitat d’estimar i, sobretot, de sentir-se estimada, s’aïlla, pensa que entre ell i la resta del món s’ha obert un precipici, que els ponts de comunicació amb els altres s’han esberlat i que ningú, entre tanta boira anímica, gosarà venir-la a treure-la del pou. I quan aïllament i la sensació de pèrdua dels referents esdevé total, és quan es festeja perillosament amb el suïcidi. Des de fa mesos, Sanitat ha admès amb la boca petita que des de l’assistència primària s’havien de detectar, a temps d’evitar-ho, candidats amb el síndrome de rumiar llevar-se la vida; però no és tan senzill com pot semblar sobre el paper descobrir, entre tanta boira baixa abonada per la crisi els que incuben “males idees”, ja que qui confessa a les primeres de canvi les seves intencions esbiaixades segurament mai no tindria pebrots per executar-les: els perillosos de veritat són els que per molt que es grati, es tanquen en banda. La qüestió és que per gratar a fons s’ha de tenir temps i solucions, i com que el temps costa diners i les solucions encara més, la capacitat econòmica de la Sanitat pública, que va amb crosses,  no pot evitar que els que la boira se’ls hi ha infiltrat a l’ànima i ha fet metàstasi al cervell, acabin  tirant-se pel balcó o empassant-se un grapat de pastilles. La poesia i la mística sovint sublimen la melangia, però amb aquest estat d’ànim s’ha d’anar molt en compte perquè és la porta per on es cola la depressió, aprofitant el caos dels dies emboirats. La boira en si mateixa no és més que un fenomen climatològic sense perill; quan esdevé letal per a les persones, és si s'ha perdut l’autoestima, perquè desorienta definitivament a la gent fràgil que fa tentines arronsada pel desànim i els desenganys. Inclús entremig de la boira hi ha vida de qualitat, si hom sap on arrapar-se per a no perdre’s buscant el camí de sortida. Malgrat tot, doncs, el misteri i la intriga de la boira pot ser estimulant, sobretot si no es camina sol, si hom es deixa acompanyar durant la travessia del desert.