ALTRA VEGADA VÍCTIMES DEL SÍNDROME HAMLETIÀ

Fins que no engeguem a fer punyetes la inexplicable atracció pel Hamlet indecís que es complica la vida amb dilemes existencials, els catalans no acabarem de treure el carro del pedregar per encarrilar-lo definitivament cap a alguna part. Quan no són naps són cols – ara, si llista unitària o si llistes separades -, però la casa no s’acaba d’escombrar i l’objectiu històric final, malgrat mai l’havíem tingut tant a l’abast de la mà, segueix penjant de la figuera. Després de l’assaig general de consulta, el 9N, va quedar palès, a la meva manera de veure, que la radiografia de la societat catalana diagnostica una majoria sobiranista clara, però insuficient per aprovar i donar el tomb definitiu cap a un Estat propi; una minoria a tenir en compte, que rebutja clarament la independència; i un calaix de sastre, que tampoc es pot menystenir de catalans indecisos, sigui perquè no acaben de veure-ho clar o bé preferirien una tercera via que reforcés l’autogovern sense partir peres amb Espanya. Per tant, des de l’òptica catalana aquest diagnòstic no té volta de fulla: el que cal és assegurar una victòria suficient en unes eleccions que puguin ser llegides pels observadors internacionals com la traducció d’un referèndum sense embuts. I si amb llista unitària de país es poden esgarrapar uns quants vots i quatre diputats mes que ens acostin al “mandat democràtic” decisiu i sense marxa enrere, els partits sobiranistes no haurien de perdre el temps desfullant la margarida dels pros i contres en relació als seus interessos, ni agafar-se-la amb paper de fumar com Hamlets de fireta, perquè mirant el panorama objectivament l’eina més efectiva per arribar a destí amb avantatge passa per una llista electoral de país i un programa patriòtic monogràfic. Feu-vos una pregunta: si enlloc de ser en Mas qui ha proposat liderar aquesta fórmula unitària, hagués estat en Jonqueras, creieu que els republicans es farien també els desmenjats i els convergents la farina blana com ara? Si penseu com jo que seria ben bé a l’inrevés, és evident que la discrepància rau únicament en el merdós protagonisme. Per tant, ja està tot dit i no cal afegir res més. La llista unitària és per transitar cap a l’estat propi amb garanties, ja que convocar eleccions pseudo-plebiscitàries a corre-cuita i fer figa abans d'arribar a la meta, seria un ridícul espantós. I com que el resultat no està cantat, val més assegurar-lo com sigui, malgrat algú hagi d’escapçar-se l’ego. D’altra banda, la societat civil que ha mobilitzat el poble tantes vegades darrerament - mentre algunes de les patums que avui figuren a primera fila, diguem-ho tot, ahir estaven fent una becaina perquè no s’acabaven de creure que el sobiranisme tingués tanta empenta, també s’ha pronunciat rotundament a favor de la llista de país. I la cara de Carme Forcadell ahir, mentre s’escoltava en Jonqueras fent la seva màster class passejant-se en pla professor repatani sobre l’escenari del Palau de Congressos, era en alguns moments un poema. I si no ho enteneu, repasseu la gravació. Ah, i perdoneu les molèsties! Que jo no vull pas ofendre a ningú, sinó deixar les coses clares.