ENTRE PATIMENTS I PRESSENTIMENTS

No hi ha res que faci tanta por com la mateixa por, i tenir por de la por és el que alimenta els mals pressentiments. Hi ha gent que s’ho passa molt malament patint pel que pugui passar, i a vegades fins i tot es munta unes pel•lícules de ca l’ampla que no la deixen aclucar l’ull tantes nits com voldria. Els que pateixen aquest síndrome ho expliquen traient-li importància i com si fos un do enlloc d’una pena: - “és que sóc patidor de mena, no hi puc fer més”, es justifiquen per la cara de pomes agres. Com si aquesta característica li vingués de naixement, igual que una piga, quan en realitat és un estat d’ànim que s’adquireix a còpia d'acostumar-se a viure amb la por al cos, i es desenvolupa segregant un verí mortal per a la felicitat i l'equilibri emocional: els mals pressentiments. Els psicòlegs han observat que una de les conseqüències de la por desbordada, tant en els animals com en les persones, és el pànic a pressentir desgràcies; uns pressentiments morbosos que no serveixen ni per prevenir cap patacada ni per posar dics al tsunami de la por. Quan s’intueix un perill, sigui real o imaginari, i no es pensa en res més que en fugir a la desbandada, el més habitual és que s’hi deixi durant l’atac de pànic l’estabilitat emocional i la capacitat de plantar cara a l’adversitat, arrossegant sovint en aquesta espiral de caos mental els que hom té  més a la vora. En canvi si els mals pressentiments se’ls engega a dida des de bon començament i sense contemplacions, i s’aprenen tècniques per dominar la sensació de por - que n’hi ha tantes com de dietes per aprimar-se, però només una de bona com en aquestes: la força de voluntat -, la mateixa basarda i el sentiment d’impotència davant allò que es considera una fatalitat es poden transformar en el principal estímul per reaccionar, negant-se a caure presoner sota les seves urpes. Stephen King va escriure que “la por és una manera de treure les emocions i les percepcions negatives a passejar”, i el dia que ho vaig llegir la veritat és que no ho vaig pas entendre a la primera, però de seguida que li vaig trobar el sentit a aquesta reflexió em va fer un gran efecte. Proveu-ho i de ben segur que em donareu la raó: la por no es pot tancar a dintre perquè acaba consumint, i encara menys recomanable és emportar-se-la al llit perquè els somnis aleshores es convertiran en pressentiments que no ens deixarien ser feliços mai més. La vida ja és prou complicada perquè, a sobre, perdem el temps pressentint-la pitjor.