Avui
és aquell dia de l’any tan surrealista en que una gran majoria de la població
es lleva somiant amb la sort, i se’n va a dormir consolant-se dient que almenys
tenen salut. És clar que també hi ha una minoria que haurà llepat una bona
picossada de la rifa i faran xerinola, en privat o en públic, fins a les
tantes, perquè podran treure el ventre de penes i aquests no se’n recordaran
pas de la salut. Els que ho tenen més fumut avui són aquells que estaven piocs
al llevar-se i se’n tornen al llit sense que la sort ni tan sols els hagi
mirat, llevat que estiguin vacunats contra la malaltia de fer-se il•lusions. En
Picasso, que en qüestions ideològiques es decantava més aviat pel cantó dels de
la repartidora, quan es tractava dels seus estalvis ja era més tocat i posat:
“m’agrada viure pobre, però amb el ronyó cobert” – confessà sense remordiments.
I és que avui 22 de desembre, d’alguna manera, es representa en aquest país la
tragicomèdia de llevar-se pelat com les rates i convertir-te a migdia en el rei
del mambo o en un fracassat. El diner transforma tant les persones, que de
tenir-ne a no tenir-ne per alguns imbècils en depèn la felicitat; n’hi ha de
més il•lusos encara, que es pensen que també els hi va la salut. Els portuguesos tenen una dita: “el diner és
la medecina de totes les coses”. Una creença molt pròpia de pobles i persones
deprimides, convençudes que una bona pluja de diners és el millor que els hi
pot passar a la vida. Enlluerna tant el diner caigut del cel, que si fessin
triar entre “valors” o “diner”, molta gent no dubtaria gaire en decantar-se
pels quartos; entre d’altres raons, perquè en plena borratxera de sentir-se
ric, hom arriba a creure’s que amb diners es pot comprar no només la salut
perduda sinó, fins i tot, els valors pignorats. Però la veritat és que hi ha
gent immensament pobre, no obstant estigui podrida de diners i, en canvi,
pelacanyes immensament rics en valors humans tan importants, en els temps que
vivim, com la solidaritat. La generositat d’un pobre que comparteix el poc que
té, no toca vores amb la generosa almoina del ric pel qual aquell donatiu
representa xavalla. En Salvador Dalí, un figuerenc tocat com tots els
empordanesos per la tramuntana, es vantava d’haver trobat el secret de
convertir en or tot allò que tocava, i es va inventar una cantarella per
justificar la seva proverbial avarícia: “estimar el diner, com jo l’estimo, no
és res més que misticisme. L’or és un do diví, com diuen els estudis
d’alquímia, i no tothom en pot gaudir perquè als que no estan preparats els sol
agafar un empatx”. Avui la televisió ens mostrarà molta gent histèrica,
convençuda que amb les butxaques plenes se’n podrà riure del mort i de qui el
vetlla. No vull xafar-los la guitarra, ni trencar plats bonics als envernissats
per la loteria de nous rics, però malauradament no trigaran gaire a adonar-se
que des d’ara tindran més maldecaps que mai, ja que una de les seqüeles de
rebre una fortuna inesperada, és la por de que te la prenguin tota la parentela
i amics que surten de sota les pedres. I no parlem dels bancs que ja tenen tots
els hams parats des de bon matí, per pescar incautes ànimes de càntir perquè
els hi guardin els diners. La pregunta és quantes persones avui se n’aniran a
dormir realment felices, malgrat no els hagi tocat ni un ral i siguin tan
pobres com quan s’han llevat. Si en coneixeu alguna, feu-li una abraçada ben
forta perquè la felicitat va escassa, i val la pena de mirar d’encomanar-se’n
una mica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada