EM SAP MOLT DE GREU

Em sap greu pels amics i seguidors que em demanen no escrigui tant de política, perquè malgrat com haureu comprovat procuro reflexionar sempre que puc sobre qüestions més socials i amables - inclòs el sexe dels àngels, si convé per a no embrollar la troca -, espero que comprengueu que a vegades no es pot mirar cap a una altra banda, quan veus que algú a part de rifar-se dels nostres sentiments, en fa mofa i no té en compte la delicada i tensa situació en que estan les relacions entre Catalunya i Espanya. Que el president Rajoy anunciï que vindrà a visitar-nos a fi de mes en pla Papa Noel, com si fóssim criatures, podria ser una bona notícia si no fos que, simultàniament, atiï els gossos en forma de querelles per inhabilitar l’interlocutor amb qui diu que vol fumar la pipa de la pau. Aquest comportament és propi de bojos o d’insensats. ¿A quin governant amb quatre dits de front se li pot ocórrer que, enlloc de donar una mostra de bona voluntat per afluixar la tensió sobiranista, enviï els esbirros de la repressió per fer palès que Catalunya és Espanya i que qui porta els pantalons a Espanya és ell? Fa riure que després d’anunciar la seva visita per, segons ha fet córrer des de l’altre cap del món, explicar-se i desfer malentesos, els xitxarel·los capsigranys i les espantalls estúpides que li fan la feina bruta ja se n’hagin anat del bistec descobrint el guió de la comèdia bufa que el proper dia 29 pensa representar a casa nostra carregant-se el suspens amb que volia envoltar aquesta entrevista. ¿De quin suspens, doncs, parla el senyor Rajoy, si els que li seguen l’herba sota els peus més que no pas li fan de crossa ja li han espatllat la sorpresa, avançant que l’argument de la cèlebre representació no passarà de ser un monòleg suat, per recalcar al president Mas del mal que ha de morir si no fa bondat? A ningú de nosaltres ens passaria per la barretina presentar-nos a casa d’un amic amb qui estem renyits, amb la pretensió de parlar de les diferències i greuges per posar-hi remei, amenaçant-lo amb fer-lo castigar al quarto de les rates si no passa pel tub. Ni el més esperpèntic dels dramaturgs podria imaginar un escenari tan bèstia com surrealista. Pretendre caure simpàtic a la parentela de l’amic a qui saludes hipòcritament amb la mà dreta mentre el poteges amb l’esquerra, no té res de polític murri o maquiavèl•lic i sí molt de pallús. O per dir-ho amb més franquesa, és el tarannà habitual d’un viatjant de gra cuit més que no pas el d’un home d’Estat. Em sap molt de greu haver-ho de dir, però no me’n puc estar.