A
mesura que es van destapant olletes, ens hem anat assabentant que, a part de la
nòmina i els complements per assistir a comissions o per tenir algun càrrec
dintre la Cambra, als ingressos mensuals dels diputats i senadors si han de sumar
la generosa dieta per allotjament a la capital si s’és de fora de Madrid i no
es disposa de pis, de la qual se n’aprofiten més diputats dels que tocaria
malgrat les denúncies d’abús de dret, i d’altres tractes de favor en espècies
com els preus a la carta del bar, les facilitats de connexió a internet i
alguna altra moma que se’ns deu haver passat per alt als que vivim al llimbs.
Com ara aquesta que amb l’esclat del cas Monago s’ha posat al descobert: el
descontrol en les despeses justificades com a viatges de feina que, en
realitat, podien camuflar també escapades de caràcter tan personal i
intransferible que no passen la prova del cotó-fluix ètic ni en broma. Per
culpa de la poca discreció del president més honrat d’Espanya, segons la seva
pròpia confessió, s’ha destapat que també es munyien de la mamella pública les
despeses generades quan aquest pare de la pàtria tenia necessitat de sucar el
melindro en alguna tassa de xocolata canària. Per la mateixa relliscada, un
diputat aragonès potser no tan pocavergonya ha dimitit, però el president
extremeny que es neteja la imatge cada dia amb netol, considera que posar
banyes als ciutadans a qui representa és “pecata minuta”, aplaudit per un Rajoy
que s’ha inventat un vocabulari particular de sinònims per definir els
escàndols de la seva tropa, com ara “coseta” enlloc de “corruptela”. Però fins
aquí, tot aquest sainet protagonitzat pel “president autonòmic més honrat de
les Espanyes" no passaria d’un maldestre incident si no fos que els dos
partits hegemònics des de la transició, enlloc d’aprofitar l’ocasió per fer-se
un bon rentat de cara - amb pedra tosca per arrancar la merda acumulada en
algunes parts impúdiques -, s’han conformat amb fer-se un lífting de
conveniència escamotejant als contribuents, que tenen tot el dret a saber en
què es poleixen les dietes indiscriminades i arbitraries que passen a cobrar de
la caixa dels encantats, pel que sembla sense més comprovant que la “paraula
d’honor” de ses senyories. Potser sí que tots els diputats i senadors són uns
honorables i austers servidors del poble, però la manera com compliquen que
traspuï la transparència més elemental sobre les seves liquidacions de dietes
fa que fins i tot el més ingenu sospiti que en aquesta qüestió hi ha gat
amagat. Sobretot perquè després de les incongruències que ha dit el propi
president del Congrés per defensar la confidencialitat i privacitat de les
anades i vingudes dels parlamentaris per
la geografia nacional, ja no se sap si aquestes excursions són per obligació o
per plaer, ni si el dinar amb un assessor o assessora, per exemple, s’ha de
considerar un “dinar de treball” a càrrec de l’erari públic o una simple
trobada social amb un amic o amiga que s’ha de pagar a escot o de la pròpia
butxaca, com fem els pelacanyes dels ciutadans de qui depenen les prebendes
dels en teoria representants del poble, altrament dits “casta” per alguns o
“caspa” per altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada