Follow by Email

diumenge, 28 de desembre de 2014

UN CONTE COM A REFLEXIÓ EL DIA DELS INNOCENTS

El duguérem a casa sent cadell d’una setmana mal comptada, tot just desmamat a corre-cuita perquè arribés a temps de cagar-li el tió a l'Àneu, per Nadal. Volíem fer-li una gràcia, tenint en compte que els metges no ens asseguraven que la meva germaneta arribés al Nadal vinent. El pare va empènyer el gosset a treure el caparró de la capsa, deixada damunt del sofà del menjador amb gran remirament, un cop rescatada de sota la manta que escamotejava el miracle-misteri - incomprensible inclús per a una nena tan espavilada com l'Àneu - que un tros de soca corsecada i de ventre tan llis com la fusta de planxar de la mare, cagués aquell bé de Déu de capses embolicades per regal, després d’apallissar-lo a consciència. Va ser festa major per a tothom menys per a la pobre bèstia, esclar, que no parava de somicar com una criatura, tremolant de por fins que l'Àneu se’l va afillar, protegint-lo amb els seus bracets escanyolits i insegurs. Per fi havia trobat un ésser més feble i poruc que ella, fent-la sentir de cop i volta necessària per algú, i desvetllant-li un fort i desconegut sentiment, potser semblant al de la maternitat.

A partir d’aleshores, el cadell es va convertir en un afegitó de l'Àneu que, fins i tot, se’l va posar al llit desobeint la histèrica i categòrica prohibició de la mare, la qual s’havia posat tossuda portant-li la contraria; tot i que ho feia ben a contracor, només perquè pensava que el gos podia encomanar-li a la nena una malaltia si dormien ple-gats. L’estira i arronsa entre el desig de la nena i la recança alarmada de la mare, va perllongar-se fins que el metge – revestit del sagrat paper d’àrbitre - va assegurar-li que posant una mica de cura, la intimitat amb en Xispa - així va batejar el cadell la nena, sense demanar parer a ningú - podia tenir a la llarga efectes beneficiosos. L'Àneu patia una d’aquelles merdoses malalties modernes, de les quals se’n saben poques coses perquè com que no emprenyen a prou gent d’upa, a les farmacèutiques tant se’ls en dóna de trobar-hi un remei de pressa, si no en poden treure benefici immediat els seus capitalistes. Una malaltia que, això sí que se sabia de cert, la neularia en pocs mesos. Per això, a la nena li donaven els pares tots els capricis que es podien permetre i més, procurant que l’esllanguiment irremeiable de sa vida fos el màxim de suportable i li passés el més desapercebut possible, com si es tractes d’un somni de fades, entre coixins de plomalls.

Vet-aquí, però, que ben aviat els pares i jo mateix vam adonar-nos que alguna cosa entre el gosset i la meva germaneta petita no girava rodó, ja que malgrat el cadell no podia ser més festós amb tots els de la casa, de sobte tenia reaccions una mica estrambòtiques. Per exemple: trigava a obeir quan se’l cridava, llevat que qui ho fes estigués palplantat davant seu. Però el veterinari ens ho va aclarir en quatre paraules, després de fer-li una simple ullada: en Xispa sordejava, segurament des del néixer. El pare, en escoltar aquell diagnòstic, es va sentir estafat i en un primer rampell decidí tornar el cadell a la botiga d’on havia sortit, després de vendre-li per sa i a preu d’or. El pare era un home d’idees fixes i radicals: - "El que vulgui fotre’m a mi, encara ha de néixer" – es vantava sempre, tant a la feina com a casa, molt refiat, cofoi i gelós de la seva murrieria.


Ara bé, davant d’aquella sorpresa, la veritat sigui dita, a tothom li va disgustar molt que en Xispa fos un gos tarat i, en principi, tampoc no ens venia d’aquí retornar la pobra bèstia als que ens havien aixecat la camisa. Sort en va tenir el pobre cadell que l'Àneu se’l va arrapar al pit amb tanta força, que no hi hagué manera humana d’arrancar-lo-hi dels seus bracets. I fins i tot un cadell tan dolç, inexpert i indefens com aquell, va treure el geni i, segurament per instint, va fer veure que ensenyava unes dents que encara no li havien sortit, als que pretenien separar-lo de la seva amigueta i mestressa. En vistes del drama que s’anava congriant, el pare va arronsar-se d’espatlles abatut, i empassant-se la ràbia i l’orgull matxucat va prometre-li a l'Àneu, solemnement, que no el tornaríem pas i que se’l podia quedar, malgrat la sordesa. De fet, es mossegà la llengua i féu el sacrifici per amor a la nena, naturalment, però conscient que mai més al cadell se’l podria mirar com abans, perquè el pare era d’aquella mena de persones que voldrien que tot el que toquen, compren o maneguen fos tan perfecte, emmidonat, verge i radiant, que quan la realitat els decep s’exposen a perdre, per un simple punt d’honor, l’afecte tendre, franc i pur de criatures innocents, escantonades sense que elles en tinguin cap culpa per qualsevol discapacitat o defecte físic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada