Amb la mateixa franquesa que vaig
titllar Mas d’oportunista en avançar les darreres eleccions, pensant que al
rebuf de la manifestació de l’11 de setembre podria engreixar la seva
insuficient majoria parlamentaria i aconseguir la bul.la per governar sense
tenir les mans lligades, dec confessar que com Pau després de Tarso va fer
ombra al Pere sobre quina pedra Crist volia construir la seva església, ahir va
néixer un nou líder que es creu ungit i capaç de conduir el seu poble a la
sospirada Itaca, sense somniar truites i tocant de peus a terra. No cal
recordar, suposo, que aquella jugada d’estratègia partidista de fa dos anys va
ser calada d’una hora lluny per un electorat escarmentat, que va castigar
l’oportunisme calculador amb la pèrdua de bous i esquelles, contradient inclús
els més que optimistes pronòstics. Després d’aquella trompada humiliant i sense
pal•liatius que el va sotmetre als capricis del considerat pels de la seva
parròquia com un mig amic, en Mas es va posar les piles i a còpia de patacades
i desenganys, es va convertir a la fe independentista – de cap manera
transvestint-se, com alguns ressentits puritans voldrien fer creure per a
desacreditar-lo –, en un apòstol que després de caure del cavall pretén tenir
tants o més mèrits que els apòstols de primera hora per encapçalar el procés amb
la fe i l’empenta dels conversos. D’ençà
que va trencar el plat bonic dels seus aliats sobiranistes més de la ceba,
apostant per acatar astutament manyac la prohibició de la consulta del 9-N,
mentre es treia del capell el conill d’una jornada de participació, gestionada
per voluntaris i en la qual els propis ciutadans tenien d’inscriure’s al cens
de votants, que va agafar a contrapeu tant als que estaven en contra del dret a
decidir com a alguns companys de viatge. I envistes de l’èxit inesperat i
rotund de l’experiment de màgia, el Pau-Mas va acaparar tot el protagonisme i
el lideratge amb aquella solemne declaració de responsable únic de la
desobediència civil, deixant clavat un Pere-Jonqueras bocabadat per l’audàcia
del nan domesticat que, de cop i volta, se li estava convertint en un gegant.
Per aquesta raó, doncs, quan anit el president Mas es va posar l’auditori a la
butxaca predicant un nou evangeli independentista basat en el pragmatisme de
tocar de peus a terra i blindar la unitat indispensable de la flota sobiranista,
posant totes les naus dels partits polítics sota la tutela de la societat civil
organitzada, el full de ruta que va traçar ningú pot negar que té cara i ulls.
Sobretot perquè està avalat d'antuvi per les
recomanacions de l'Estat Major - Consell per a la transició - capitanejat
amb mà de ferro pel veterà Pi i Sunyer i una dotzena i escaig de savis. No renyirem
pas discutint si el gest del president de postular-se per encapçalar o per tancar
la llista única estava untat poc o molt de demagògia, perquè els líders polítics
també són humans, però el cas és que la representació de la societat civil que
anit va anar a escoltar el president ja ha fet la tria i difícilment
renunciaran a un nou apòstol que sembla tenir el cap fred i les idees clares.
Segurament el Pere-Jonqueras que es va posar les mans a la butxaca a l’hora
d’aplaudir, va intuir que el protagonisme havia canviat de mans i, de manera sorprenent,
un convers de darrera hora n’és l’abanderat. No obstant això, en aquest país
tan ple de contradiccions, encara que ho sembli mai es pot dir que res està dat
i beneit, i haurem d’estar atents a com mouen peça en les properes hores els
que anit donaven la impressió que s’havien quedat garratibats, els quals no sé
pas si optaran per fer pinya darrera del president o reclamaran la
primogenitura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada