Follow by Email

dimecres, 24 de desembre de 2014

DEMÀ MATAREM EL GALL I A LA TIA PEPA LI'N DAREM UN TALL?

Fa dies que hi ha una paraula que ronda a dojo, a tort i a dret, que va de boca en boca, i es penja als aparadors i a les entrades de tots els pobles com si enlloc d’un reclam comercial fos una mena de consigna celestial: felices festes! És un missatge estimable, no us ho nego; però de pa sucat amb oli si no es materialitza a la pràctica en fets que ajudin a fer-li perdre el regust horrible de convencionalisme hipòcrita i prefabricat. És potser per això que es fa un esforç per involucrar-hi en el missatge voluntariós nadalenc a les criatures, pensant que en recórrer a la complicitats dels innocents infants, la crida a la pau, la treva i la concòrdia no estarà tacada pel pecat dels adults, que sovint s'han polit els valors eterns de la humanitat, sigui per tant-se-menfotisme o perquè ens se'ls van deixar arrabassar escandalosament de sota el nas. Pregunto: ¿ens farem trampa al solitari, quan fem cagar demà al tió coses bones, amb les quals nosaltres mateixos li hem farcit la panxa? Jo diria que sent interessant la pregunta, per desgracia no provoca la resposta que resolgui d’una vegada el dilema que ens turmenta des de temps reculats. Però el fotut i més preocupant de tot plegat, és que el mànec d’escombra amb que la mainada tustarà crèdula la soca portentosa del tió durant la revetlla aquesta nit, o demà abans de menjar-se l’escudella de galets, es un gest que cada vegada copien criatures més granades per estovar la carcanada del tió-Estat i exigir-li, com la mainada però amb la desesperació d’un adult indignat: “caga tió justícia i igualtat, no caguis retallades ni garrotades, que ja n’estem farts de parar l’esquena a les animalades dels que ens governen”. Per ser feliç cal poca xeixa. Potser, el paradigma de la felicitat, especialment en aquestes diades, sigui tan simple com aquella expressió tan nostrada, de que “per Nadal matarem el gall, i a la tia Pepa li’n darem un tall”. El que passa és que per comprar galls de veritat no arriben les misses, i que els que poden permetre’s trinxar un bon capó, sovint no se’n recorden de la rondinaire tia Pepa. La vida s’ha complicat massa, i enlloc d’aquella estrella entremaliada que traçava als mags el camí de Betlem, avui damunt dels nostres caps només voleien aus de mala astrugància, que després de xuclar-nos els bons sentiments de felicitat i d'amor,  encara no en tenen prou de vampirejar-nos i volen fastiguejar-nos una mica més l’existència, sense respectar ni la treva de Nadal. ¿Ens deixarem prendre l’ànima també, i que ens l’escorxin, amb l’excusa de la crisi, per seguir alimentant els mercats, els especuladors, els corruptes i els polítics mesells, que només pensen en la seva menjadora, i es pixen en la menjadora dels demés? Si la distància més curta entre dos punts és la recta, ¿per què fem tantes giragonses per resoldre una crisi que s’alimenta només de l’afany d’usura d’uns quants aprofitats panxacontents instal·lats a l'establishment? Mai la gent havíem anat tan nets de clatell com ara, és ben cert; però mai tampoc no havíem estat tan envoltats de porqueria aliena que, per a més sarcasme, els porcs que l’han generada ens volen fer empassar com si fos nostra. Em vaig càrrec que no és una reflexió ensucrada, de pessebre burgés; però precisament perquè és Nadal convé dir les coses pel seu nom i desemmascarar els hipòcrites que prostitueixen el seu esperit, per treure’n descaradament profit.     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada