Follow by Email

dilluns, 15 de desembre de 2014

DÈIEM AHIR

He sobreviscut a unes obres de reforma sense acabar amb els nervis destrossats, que ja és dir; segurament tots els que heu passat per una experiència semblant sabeu de què us parlo. I no és pas que els operaris fossin manxols ni que se la decantessin, el que passa és que la percepció del temps d’execució de l’obra no la perceben igual els forasters que tenen la casa ocupada, en el bon sentit de la paraula , i els ocupats que només maldem perquè acabin d’una vegada les obres, el soroll, la pols i la sensació de sentir-te com algú que fa nosa a casa seva. El primer dia ja vàrem començar malament: l’hora convinguda per engegar era a dos quarts de nou, però es van presentar tres quarts d’hora més tard. Ara bé, el més bo fou l’excusa: hem anat a comprar material. El que portava la batuta de l’operació “casa potes enlaire” almenys tenia sentit de l’humor, i em va endinyar una veritat de pissarrí: no pateixi, els paletes ja estem acostumats que ens donin les gràcies quan ens hi posem, però sobretot quan fotem el camp. Després de l’experiència viscuda, francament, crec que el millor consell que puc donar és que situacions semblants més val anar-se’n a escampar la boira una setmana o carregar-se de paciència i de til•la, que és el que em va toca de fer. En qualsevol cas, tot allò que comença acaba i, normalment, el dia en que estava previst perquè no es qüestió d’allargar-ho quan es va a preu fet, de manera que em podia haver estalviar els nervis. Això sí, quan acaben quedés bocabadat del resultat, malgrat et quedi la feinada de netejar a fons i recol.locar mobles i endergues. Aleshores descobreixes el gran misteri de la pols! Quan creus que ja ho tens tot net, no saps d’on, però la punyetera mantellina blanca torna a aparèixer uns quants dies. Però ja no és el mateix: la millora aconseguida amb la reforma compensa les molèsties de les seqüeles. De manera que amb aquest estat d’ànim optimista, reprenc la tasca de reflexionar sobre l’actualitat quotidiana, constatant que en els deu dies que no hem estat en contacte, pràcticament tot està com quan ens vàrem acomiadar: el govern convergent busca parella pel ball per a la dansa dels pressupostos; el preu del petroli continua enfonsant-se tan incomprensiblement que algú pensa que hi ha gat amagat i que ja ens ho trobarem; avui és el primer dia, en set mesos d’anar-se-les fotent, que a Ucraïna no hi ha hagut morts ni ferits; la diàspora socialista continua esfilagarsant un PSC en petits grupuscles que es faran més savis que rics; l’Europa de l’euro té el cul estret tement-se que Grècia està a punt de fer l’ànec per enèsima vegada, arrossegant tot el castell de cartes en que s’ha convertit l’economia comunitària i que el viatjant de gra cuit que pretén governar Espanya es vanta d’haver enterrat la crisi, pretenent posar-se al capdavant de la recuperació econòmica amb un gep de quasi cinc milions de ciutadans que no troben feina i de gairebé mig milió que mengen gràcies als bancs d’aliments. Res més encertat, doncs, que titular aquesta primera reflexió després de l’aturada tècnica amb un objectiu: dèiem ahir. Si no fos que ens ha deixat el mestre Joan Barril, sacsejant l’encefalograma pla de l’actualitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada