Follow by Email

diumenge, 30 de novembre de 2014

ATRAPATS EN LA TERANYINA DE LA GROSSA

Mig any abans de Nadal ja es mobilitza incomprensiblement tota la maquinària publicitària institucional per promocionar un producte, la loteria, que es ven sol perquè la temptació de que toqui la grossa i amb un cop de sort hom pugui treure el ventre de penes és potent, sobretot quan hi ha crisi. D’altra banda, un fotimer d’entitats de tota mena aprofiten descaradament l’ocasió de fer calaix i calculen quants talonaris de participacions es veuen en cor de vendre per, com a mínim, guanyar-se uns quants calerons segurs amb els recàrrecs, els hi toqui o no la rifa. L’Ovidi, en temps ben reculats, ja ho tenia clar: “l’atzar no es pot descartar mai, de manera que tingueu l’ham a punt perquè quan menys us penseu pot picar el peix”. És clar que cadascú és amo del deu destí, però no es pot negar que l’atzar o la sort també hi fiquen la cullerada en la vida de la gent, per aquesta raó als vestíbuls d’alguns casinos de les Vegas hi tenen gravada una màxima: el diner que es gasta és estèril, ja que només el que es juga fructifica. La loteria i el joc en general em semblaven des de petit una immoralitat, influenciat pels capellans que es miraven de mal ull fins i tot els “quintos” on ens hi jugàvem cigrons, però a mesura que em va créixer pèl a la barba vaig comprendre que la màgia de la loteria consistia, en que canviant l’estatus econòmic d’una persona li canviava la vida. De fet, a les poques hores d’escampar-se que a un li havia tocat la grossa, els voltors dels bancs, que ni se’ls miraven feia just quatre hores abans, els reverenciaven com si fossin milionaris vetllant la presa amb cobdícia. No obstant això, a còpia de ser testimoni de sonats fracassos, he arribat a la conclusió que el fet que toqui la grossa no sempre canvia la vida a millor, sobretot quan no se sap administrar amb prudència un cop de sort tan inesperat. Serà una paradoxa, si voleu, però hi ha més vegades de les que us penseu, que tocar la grossa ha portat mala sort. Em ve ara a la memòria el cas d’una entitat que va ser agraciada fa temps amb una petita morterada i, potser emborratxats els seus dirigents per l’eufòria dels guanyadors i pensant que la ratxa no s'acabaria mai, van posar una part important dels guanys en un fons que prometia l’oro i el moro invertint en segells. Evidentment, ara ploren “la seva mala sort” a la cua dels que reclamen al mestre armer. Per aquesta raó, potser, l’Einstein va assegurar als que se li queixaven de com anaven les coses pel món que no creia que Déu es jugués als daus la sort dels humans, sinó que tot era conseqüència de l’atzar. Vet aquí, però, que aquesta reflexió en un matí rúfol de llevantada em porta a la pregunta del millor de dòlars: Déu el controla l’atzar o ja fa temps que se li ha esmunyit de les mans? Perquè si fos així, valdria més saber-ho per no gastar en va amb ciris, que en època de crisi no es poden llençar els diners en tonteries.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada