Follow by Email

dilluns, 17 de novembre de 2014

I DE LA PASTA, QUÈ?

Tant que parlem de transparència i trobo que no n’hi ha gaire pel que respecta a com i qui controla que els corruptes rescabalin la societat de les pèrdues patrimonials conseqüència dels seus tripijocs. És a dir, tot el que es varen embutxacar pillastres com en Mario Conde, en Roldán i companyia, s’ha recuperat amb escreix abans de deixar-los en llibertat? Qui lo sa! Almenys els ciutadans rasos no ho sabem; caldria veure si els parlamentaris en tenen més informació, però més aviat ho poso en dubte tenint en compte que a mesura que augmenten els casos de gent amb els dits untats, s’escolten veus indignades de ciutadans reclamant que, a part de les multes i les penes de presó, el que s’ha de fer és recuperar la pasta. Però vet-aquí una altra incògnita: ¿com es calcula el valor total de l’estafa? Ja que és evident, per exemple, que en casos de comissions per “mossegades” en l’adjudicació d’obra pública s’hauria de sumar també a l’import tangible de les momes cobrades trinco-trinco o en especies, la quantificació de la factura intangible pagada de més per les administracions a causa de les comissions il•legals, comissions, les quals no surten mai de la butxaca dels promotors sinó que aquests ja es cuiden bé prou de repercutir-les a l’administració pagana, que en definitiva vol dia als contribuents. En la majoria de casos de corrupció, dels beneficis obtinguts pels corruptes en queda poca cosa per embargar, perquè quan els enxampen la major part del botí ja se l’han polit els pocavergonyes millorant el seu tren de vida familiar, i de la resta vés a saber en quina llodriguera de calè negre l'han entaforat. D’altra banda, sembla que quan s’interromp la carrera delictiva d’aquests que s'aprofiten del seu càrrec o de la seva influència per folrar-se el ronyó, per alguna estranya casualitat gairebé mai els agafen amb els pixats al ventre, sinó que quasi bé sempre ha tingut temps de sobres de fer fam i pipa a la justícia esborrant pistes i fent desaparèixer capitals compromesos. Per tant, seria un bon començament perquè hom cregués en les promeses de regeneració de l’administració pública en general i del finançament dels partits polítics en particular, que la transparència sobre com es recupera la pasta fos total i els balanços més nets que una patena. Perquè entre una cosa i una altra, de moment això és un misteri més incomprensible que el de la Santíssima Trinitat. Oi?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada