Follow by Email

dilluns, 29 de desembre de 2014

PER SI DE CAS, NO US CREGUEU EL DARRER QUE PARLA

Si féssim treballar una mica més el sentit comú i no anéssim tan cremats encaterinant-nos del darrer xarlatà que treu el nas a la fira prometent la lluna en un cove, potser ens adonaríem que quan els números no quadren fent una senzilla prova del nou, vol dir que algú ens vol fer combregar amb rodes de molí. En Pla, que mai va deixar de pensar com un pagès, repetia a tothom que se’l volia escoltar: “miri que no el fotin!” Fins i tot al seu masover li feia passar comptes de la llet que munyia de les vaques del mas de Llofriu, perquè tenia clar que no et pots refiar ni de la camisa que portes, per molt que te l'estimis. Vés a saber si era o no malaltissa aquesta dèria, però mireu que us dic: potser sí que a vegades tenen raó els pagesos quan avisen que la por guarda la vinya. A mi em sembla que els ciutadans d’arreu pequem sovint d’ingenus, i no fem passar comptes en serio als polítics que ens remenen les cireres, donant per fet que aquell que ens cau bé no ens fotrà si en té ocasió. Què coi vol dir, que desconfiar fa lleig? Més lleig serà que, per a no fixar-nos-hi prou, fem confiança a qui acabarà buidant-nos la bossa, deixant-nos pelats com les rates. Quan tot eren flors i violes i la festa semblava que mai afluixaria la intensitat, no se sentien gaires veus de polítics, ni d’economistes, ni d’empresaris o banquers tocats i posats, que alertessin de mirar prim i de no matar tot el que era gras. Potser sí que algú que no sucava prou el melindro remugava en veu baixa; però la majoria s’apuntava, per activa o per passiva, al carro de l’abundància. Va ser després, quan li van veure el cul a la gallina, que tots esdevingueren savis i primmirats. Ara bé, i si tot plegat formava part d’una comèdia? I si, realment, aquell carro s’estimbà pel pedregar perquè estava fredament calculat que així fos, i no per culpa d’una nit boja? I si els que s’inventaren tots aquells embolics de les bombolles, dels mercats i de la prima de risc, ja portaven de cap fer-nos gabiejar, perquè ens empasséssim l’orgull i l’autoestima? Penseu-hi una mica: si el problema de tot plegat fos, com ens volien fer creure, el deute acumulat de la factura de l’estat del benestar, ¿per quins set sous resulta que la part més important de la llufa no és el capital sinó que són els interessos?  ¿No serà que una colla d’usurers s’estan fent la barba d’or a la nostra salut? I si, esgarrapant una mica més la crosta, esbrinem que aquests usurers eren els mateixos que receptaven cabassos de retallades, dejunis i paciència, què hauríem de pensar, sinó que ens portaven a vendre? Si quedés al món una unça de la bona voluntat amb la qual tothom s’omple la boca aquests dies de Nadal, no trobeu que la maleïda crisi ja estaria dada i beneïda?. Vet-aquí, doncs, que com passa tantes vegades, quan els que van amb el lliri a la mà se n’adonem que hi ha més voltors que no pas coloms, ja és massa tard. I com que el que es cotitza a l’alça és la carronya, traginar branques d’olivera al bec és una bestiesa i, a més a més, no fa bullir l’olla.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada