Follow by Email

divendres, 14 de novembre de 2014

MIREU-VOS-HO COM VULGUEU, PERÒ MANQUEN 600.000 VOTS

Si en el full de ruta del procés cap a la independència l’únic objectiu vàlid és aconseguir un mandat democràtic per forçar l’immobilisme radical del govern espanyol a posar-se les piles, extrapolant els resultats de la jornada de participació i fent una anàlisi amb pragmatisme de l'escrutini faltarien una mica més de mig milió de vots per assegurar el tret i homologar internacionalment les pretensions, sempre que la participació en el referèndum o en una convocatòria electoral convencional arribés al 75%. És a dir: suposant que els gairebé milió nou-cents mil vots si-si comptabilitzats el dia 9 fossin segurs, sobre un cens del 75% del cinc milions i mig d’electors censats oficialment, representarien un 46%; i si la participació arribés al 85% el percentatge favorable a la independència només suposaria un escarransit 40,64%. Si el mandat democràtic indispensable per impulsar una secessió ordenada s’ha d’emparar en una confortable majoria de vots, com a mínim el 55% dels escrutats, la conclusió elemental és que per anar sobrats en el pitjor escenari de participació caldrien quasi dos milions sis-cent mil vots independentistes: uns sis-cents mil més que en la jornada participativa. Això són faves comptades. I per aquesta raó, a la meva modesta manera de veure, enlloc d’anar amb tantes presses potser en el què haurien de pensar els partits sobiranistes és d’on han d’esgarrapar la xeixa que falta per fer el pes. I de com s’han de comportar i parlar per seduir i guanyar-se la confiança dels que estan entre el si-si o el si-no i, sobretot, del jovent que va fer escandalosament campana de les urnes el diumenge passat. Jo diria que, en primer lloc, quan en aquesta partida està en joc el futur del país, s’hauria d’evitar entretenir-se jugant a nyaus o barallant-se per qui ha de portar el timó del vaixell cap a Itaca. Ara no és pot perdre el temps fent retòrica ni cridant a l'èpica, sinó que s’ha de tocar de peus a terra i admetre que sense una majoria suficient de parlamentaris que en el seu programa electoral portin com a prioritat la declaració sense embuts d’un Estat propi per negociar les condicions del divorci amb Espanya, no hi ha res a fer. Per tant, ara no serveix de res buscar tres peus al gat o marejar la perdiu amb el conte de la lletera, sinó que s’ha de fer tanta pedagogia com sigui necessària per explicar, sense crispar-se ni emprenyar-se amb els sobiranistes tebis o indecisos, els avantatges tangibles de la independència a col•lectius que només hi donaran ple suport si se’ls hi esvaeixen tots els dubtes sobre si hi sortiran guanyant o perdent partint palles. Si, en canvi, no es para de treure pit exigint passar a la batalla definitiva sense tenir lligats tots els melics, ens podem trobar que l’assaig general de diumenge passat quedi com una victòria pírrica. És a dir, si ens precipitem i fem curt ho tindrem molt fotut per tornar-ho a provar amb èxit. Ara l’èxit el tenim a tocar dels dits, sempre que anem pas a pas en fer l’última etapa cap al cim. Les presses no serveixen de res quan s’escala un cim de tanta dificultat i, encara menys, quan els de la cordada tots tinguin un rei al cos, i enlloc de tirar cap amunt sense perdre alè per estalviar energies per quan convingui, es passin l’estona discutint qui la fa més grossa o si sortiria millor tirar pel dret per una drecera que els estalvies de seguir rei.

1 comentari: