Si
en el full de ruta del procés cap a la independència l’únic objectiu vàlid és
aconseguir un mandat democràtic per forçar l’immobilisme radical del govern
espanyol a posar-se les piles, extrapolant els resultats de la jornada de
participació i fent una anàlisi amb pragmatisme de l'escrutini faltarien una
mica més de mig milió de vots per assegurar el tret i homologar
internacionalment les pretensions, sempre que la participació en el referèndum
o en una convocatòria electoral convencional arribés al 75%. És a dir: suposant
que els gairebé milió nou-cents mil vots si-si comptabilitzats el dia 9 fossin
segurs, sobre un cens del 75% del cinc milions i mig d’electors censats
oficialment, representarien un 46%; i si la participació arribés al 85% el
percentatge favorable a la independència només suposaria un escarransit 40,64%.
Si el mandat democràtic indispensable per impulsar una secessió ordenada s’ha
d’emparar en una confortable majoria de vots, com a mínim el 55% dels
escrutats, la conclusió elemental és que per anar sobrats en el pitjor escenari
de participació caldrien quasi dos milions sis-cent mil vots independentistes:
uns sis-cents mil més que en la jornada participativa. Això són faves
comptades. I per aquesta raó, a la meva modesta manera de veure, enlloc d’anar
amb tantes presses potser en el què haurien de pensar els partits sobiranistes
és d’on han d’esgarrapar la xeixa que falta per fer el pes. I de com s’han de
comportar i parlar per seduir i guanyar-se la confiança dels que estan entre el
si-si o el si-no i, sobretot, del jovent que va fer escandalosament campana de
les urnes el diumenge passat. Jo diria que, en primer lloc, quan en aquesta
partida està en joc el futur del país, s’hauria d’evitar entretenir-se jugant a
nyaus o barallant-se per qui ha de portar el timó del vaixell cap a Itaca. Ara
no és pot perdre el temps fent retòrica ni cridant a l'èpica, sinó que s’ha de
tocar de peus a terra i admetre que sense una majoria suficient de
parlamentaris que en el seu programa electoral portin com a prioritat la
declaració sense embuts d’un Estat propi per negociar les condicions del
divorci amb Espanya, no hi ha res a fer. Per tant, ara no serveix de res buscar
tres peus al gat o marejar la perdiu amb el conte de la lletera, sinó que s’ha
de fer tanta pedagogia com sigui necessària per explicar, sense crispar-se ni
emprenyar-se amb els sobiranistes tebis o indecisos, els avantatges tangibles
de la independència a col•lectius que només hi donaran ple suport si se’ls hi
esvaeixen tots els dubtes sobre si hi sortiran guanyant o perdent partint
palles. Si, en canvi, no es para de treure pit exigint passar a la batalla
definitiva sense tenir lligats tots els melics, ens podem trobar que l’assaig
general de diumenge passat quedi com una victòria pírrica. És a dir, si ens precipitem
i fem curt ho tindrem molt fotut per tornar-ho a provar amb èxit. Ara l’èxit el
tenim a tocar dels dits, sempre que anem pas a pas en fer l’última etapa cap al
cim. Les presses no serveixen de res quan s’escala un cim de tanta dificultat
i, encara menys, quan els de la cordada tots tinguin un rei al cos, i enlloc de
tirar cap amunt sense perdre alè per estalviar energies per quan convingui, es
passin l’estona discutint qui la fa més grossa o si sortiria millor tirar pel
dret per una drecera que els estalvies de seguir rei.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada