A PEU DE CARRER (7) – QUAN NO ÉS UN ALL, ÉS UNA CEBA...

M’agradaria saber per quina raó gent que no conec de res, amb la qual coincideixo en un moment donat en una sala d’espera, en una excursió o en un simple banc del carrer, em fa confidències inesperades. Em passa igual amb gent que vol saber l’hora o una adreça, i m’ho demana a mi enlloc de fer-ho amb qualsevol altre vianant, inclús la meva dona en fa broma i quan veu algú que se m’acosta ja se’n riu per sota el nas. Bé, el cas és que ahir mentre feia la meva diària caminada se’m va descordar una sabata i vaig aprofitar el primer banc que vaig trobar, ocupat per una senyora gran a la qual educadament vaig donar el bon dia, per asseure’m a arreglar-me els cordons. Encara no m’hi havia fet la baga quan la dona va encetar un d’aquests monòlegs espontanis dels que us parlava, els quals com sabeu he acabat per reproduir a tall de reflexió perquè reflecteixen realitats que, a vegades, preferiríem ignorar:

-“A vostè el tinc vist d’altres dies; m’hi he fixat perquè camina com si li marquessin el pas. Cregui’m que l’envejo, jo visc al cap del carrer i ja només puc anar de casa fins aquest banc amb penes i treballs, i entornar-me’n sense pressa perquè les cames ja no em porten gaire... Si, si, ja ho sé que a la meva edat quan no és un all és una ceba, però costa de fer-te’n a la idea... Ma mare sempre m’ho deia això dels alls i les cebes, però afegia que mentre no fossin les dues coses a l’hora, no calia preocupar-se. Doncs, miri, a casa nostra ara mateix n’estem ben servits de tot plegat. Vaig pota ranca perquè m’he d’operar el genoll, i malgrat ja estic ficada a la llista d’espera, Déu sap quan em tocarà ni si quan em cridin m’ho podré compaginar amb la que ballem a casa: al meu fill i al meu nét els he hagut d’arreplegar perquè el xicot està a l’atur, s’han deixat amb la dona i ha perdut la casa per no poder pagar l’hipoteca... Sort que no el vam tenir d’avalar com aquella àvia de Vallecas, sinó la meva barraqueta també me l’haguessin pres els bancs. No es pensi, eh, que quan el noi es va embarcar comprant un pis tan guapo com el que tenia, podia fer-ho de sobres perquè es guanyava molt bé la vida, i avui es menjaria el món si aquell somni no s’hagués acabat per culpa de tota aquesta enganyifa de les bombolles... Total, que a quaranta i pico d’anys el noi s’ha quedat amb una ma al davant i una altra al darrera. I amb la sotragada d'això de la dona el caràcter se li ha agrejat tant que avui, li dic la veritat, quasi em fa por que no faci un disbarat, perquè entre la meva viduïtat de misèria i els quatre rals que li donen a ell per pura misericòrdia no arribarem gaire lluny per sortir-nos-en tots tres. I sort que aquest any encara no glaça, ja que si l’hivern es presenta cru com altres haurem d’abrigar-nos a dintre de casa, ja que la calefacció no la puc pas engegar i amb una estufeta no res no ens escalfem ni el melic. I em sap tant de greu haver d'acabar parant la ma... Ep, no es pensi que li dic tot això per fer-li llàstima. Déu me’n guard! És que m’ha semblat que amb vostè podia desfogar-me una mica... Perdoni si li he donat la tabarra i gràcies per no haver-me deixat amb la paraula a la boca, perquè amb tanta angoixa que se’m belluga a la panxa és perillós no esbravar-se, i vostè fa cara de ser una d’aquestes persones que sap escoltar sense girar cua, que no se'n troben gaires disposades a fer-ho, tot i que escoltar és gratis...”