MAI PLOU A GUST DE TOTHOM

Carrers molls calaixos buits, es queixen els botiguers. En canvi, els pagesos diuen que quan plou sense fer mal plouen bitllets. Però ni tots els botiguers ni tots els pagesos són de la mateixa opinió perquè, ja se sap, mai plou a gust de tothom, i mentre hi ha botiguers que plovent  ni cinc de calaix, d’altres fan l’agost. Tanmateix, hi ha pagesos que la pluja els hi és bona per a la sementera, a d’altres els perjudica la collita. Igual-ment  passa en tots els ordres de la vida: el que és bo per uns pot portar d'altres a la ruïna. Fixeu-vos amb les seqüeles de la crisi: uns quants, com sempre, han tret el ventre de penes mentre que la majoria s’ha ensorrat en la misèria. El problema és que aquesta història no ve de nou, sinó que és tan vella que quasi és pot dir que es va repetint mimèticament des que el món és món. Ja en temps reculats es donava per descomptat que les guerres eren una manera descarada de regular la demografia i de donar feina als parats de l’època. El negoci de la reconstrucció sempre ha estat un valor econòmic a l’alça, encara que d’aquestes foteses cap dels que en treuen profit en vol parlar massa. Però és la pura realitat, mal que ens pesi o ens escandalitzi. L’atemptat de les torres bessones, per exemple, va deixar un disbarat de morts, ferits i munts de runa i ferralla, però de seguida les empreses constructores de bandera i els bufets d’arquitectes més reputats van anar a bufetades per adjudicar-se els contractes milionaris per a la reconstrucció d’aquell forat a la gran poma. I no ha de fer vergonya explicar-ho, perquè és llei de vida, per desgràcia, que qualsevol tragèdia tingui dos angles des dels quals mirar-s’ho: el dels que la pateixen i el dels que, en el fons, en viuen. La mort és una fatalitat que toca a tothom quan és hora i, sense alegrar-se’n de la mort de ningú, els funeraris s’hi guanyen la vida molt bé, segons diuen, organitzant funerals a tremuja. Altra vegada les dos cares de la mateixa moneda. I també passa amb les opinions: no tot ha de ser blanc o negre. A la meva manera de veure, és important no perdre de vista aquesta dualitat indiscutible per a no fer-se trampes al solitari. La realitat sovint no és com voldríem que fos, sinó com és, malgrat ens requi reconèixer-ho. I, per tant, cal que no ens precipitem condemnant determinades conductes o esquinçant-nos les vestidures davant opinions de les quals blasmem simplement perquè ens trenquen el plat bonic. La pluja cau indiscriminadament sobre el cap de tothom a galledes o a xim-xim, però no tothom la rep com una benedicció de Déu.