LA CORRUPCIÓ ÉS UNA QÜESTIÓ DE CONSCIÈNCIA

Al primer polític que en els darrers dos o tres anys de casos de corrupció a tremuja li he sentit referir-se a la consciència per justificar la seva dimissió, ha sigut a l’eurodiputat comunista Willy Meyer, avergonyit per haver posat una part dels seus estalvis en una Sicav que li permetia pagar menys impostos, en contra del que predicava com a membre del partit espanyol Esquerra Unida. La majoria dels seus companys parlamentaris europeus no varen ser tan llepafils i sempre defensaren que no havien fet res il•legal perquè ho feia tothom i, al capdavall, el propi Parlament ho tolerava. Però en Willy va considerar que dimitir era “una qüestió de consciència”, ja que estalviar-se impostos a través d’una Sicav, per molt legal que fos, segons el parer de la seva consciència no era legítim, ni ètic, ni moral. Alessandro Pertini, president d’Itàlia en ple auge dels tripijocs de de l’era Berlusconi per enriquir-se ràpidament, en retirar-se no tenia cap racó per viure a cos de rei, sinó que a la seva jubilació només podia permetre’s un apartament de 70 metres quadrats sobre la Fontana de Trevi, perquè "per una qüestió de consciencia" no havia volgut untar-se mai els dits ni participar en les bacanals del seu primer ministre, que estava més emmerdat que un pal de galliner. I el president de l’Uruguay a punt de retirar-se, l’ex-guerriller Mujica, ha viscut sempre en una petita casa de pagès sense pretensions als afores de la capital, i fa tots els seus desplaçaments privats en un atrotinat “escarabat”. Són exemples de molts polítics de la casta, que podent folrar-se els ronyons prefereixen menjar poc, pair bé i dormir amb la consciència tranquil.la. Per aquesta raó, quan sembla que la corrupció s’estén com una taca d’oli i desenganya de la política a molta gent, potser cal reflexionar objectivament la relativa dimensió de la tragèdia: segons les darreres dades facilitades per la Fiscalia, referides a l’any 2012, teníem un cens de 900 polítics imputats per delictes comesos en l’exercici del seu càrrec. Si dividim aquest nombre pel total de polítics electes i alts càrrecs junts (uns setanta mil), la ràtio de corrupció és del 0,8%. Malgrat això, esclar que una administració pública regida per principis constitucionals democràtics - a pesar que la religió o la moral nien en la intimitat de la consciència de cadascú -, ha d’establir mecanismes de prevenció severs per evitar que esdevingui veritat aquella dita castellana que no traduiré, perquè els catalans no fem escarafalls de llegir els clàssics castellans: “Administrador que administra y enfermo que enjuaga, algo traga”.