Follow by Email

diumenge, 21 de desembre de 2014

QUE CADASCÚ OBRI LA BOTIGA QUAN VULGUI

¿És que no tenen res més a fer botiguers i polítics que tirar-se els plats pel cap, en plena agonia del consum desbocat i compulsiu de quan les vaques anaven grasses, discutint si els comerços han d’obrir tres festius més o a partir de quants metres quadrats de superfície, podrà tenir llibertat un botiguer d’obrir quan li roti? Francament, que s’ho facin mirar!  Encara aquestes baralles tindrien dispensa si servissin d’alguna cosa, i establissin un marc definitiu de convivència comercial, però de reformes del comerç ja en portem la tira i el que passa és que la majoria de vegades, amb el canvi de solfa enlloc d’una melodia el que en surt és un orgue de gats, ja que sempre hi ha un sector del comerç que s’indigna i es queixa que li han  trepitjat l’ull de poll. Els polítics que apadrinen les reformes, sovint fracassen perquè intenten un impossible: volen fer un vestit a mida d’uns quants i que tothom s’hi senti còmode. Oblidant quelcom que és llei de vida: el que es bo per uns, toca la pera a d’altres. Ja fora hora que s’hagués après la lliçó que sectors econòmics com el del comerç - on és barregen tantes sensibilitats i, sobretot, tants interessos - cada vegada que es mouen els mobles inevitablement salten espurnes. A més a més, mantes vegades les reformes no tenen una justificació objectiva, sinó que simplement són cortines de fum hàbilment administrades perquè no sembli que es vol des del governs afavorir les grans superfícies i perjudicar els petits botiguers, però el balanç tràgic de cada reforma és precisament aquest. I d’aquí plora la criatura! De fet, el comerç és una de les activitats més antigues de la humanitat des que per sobreviure, quan afortunadament els diners no s’havien inventat, es recorria a l’intercanvi. Avui, tot plegat ha evolucionat i des del culte al consumisme frenètic, tots els governs amb més o menys gràcia escombren en favor dels grans mercaders i deixen els petits botiguers que se les apanyin com puguin, moltes vegades cruspits per franquícies o cadenes. Potser no seria massa agosarat, doncs, demanar per a la botiga de barri, com a institució, l’honor de ser considerada patrimoni de la humanitat. Tal vegada ens passaríem de frenada, però almenys seria just. I que cadascú pugi la persiana quan vulgui, ja que en definitiva d’àrbitre i de jutge de l'horari ja en farà el consumidor. Les botigues no es poden obrir per decret: quan no hi entra ningú a comprar perquè els horaris comercials són una merda, els botiguers són prou intel•ligents per saber que els claus no entren per la cabota. Des de l’època dels fenicis se sap que qui mou els mercats no és l’oferta sinó la demanda. No obstant això, que avui qui vulgui s’ho passi pipa comprant com si fos un dia de cada dia, enlloc de reposar com se solia fer els dies de festa, en temps reculats. Ara bé, com que el que importa és que siguem feliços, tothom s’ho pot muntar com vulgui.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada