Follow by Email

diumenge, 16 de novembre de 2014

EN BOCA TANCADA NO HI ENTREN MOSQUES

En moments delicats com els que estem vivint, s’ha de ser molt curós amb allò que es diu i, sobretot, s’escriu. Però no sempre les persones que tenen la responsabilitat de ser prudents saben tenir la boca tancada, i sovint només per cridar l’atenció no els hi ve d’aquí vomitar estirabots pel broc gros o engiponar titulars incendiaris que ajudin a vendre diaris, sense importar-los que engreixin la crispació. I encara que els comentaris desafortunats alguns dirigents els hagin fet amb sordina i quasi en família, en un món globalitzat no es pot impedir que els altaveus mediàtics dels toca-sons els escampin arreu, i que sempre hi hagi babaus disposats a empassar-s’ho tot i fer-ne forrolla. Per tant, si els que tenen el vici de parlar massa, com ara la presidenta del FMI Christine Lagarde, comptessin fins a cent abans d’obrir la boca com ho va fer dimecres passat, no hagués escandalitzat la gent gran del planeta dient que el FMI considera un risc financer per a l’economia dels de dalt que els ancians cada vegada es morin més tard, i que si no es prenen mesures com ara rebaixar les pensions i retardar l’edat de jubilació per fer la vellesa més dura de mastegar, la bona salut de les finances occidentals pot pescar una bona pulmonia. Com volem que els de poble, com jo, respectem els que governen, legitimitats o no per les urnes, si cada dia assistim al trist espectacle de l’aixecament d’una o altra camisa? La Maria Aurèlia Capmany va escriure: “ser lliure consisteix en no haver de dir mentides”. Jo, modestament, hi afegiria: “i no haver d’escoltar bajanades ni brams d’ase”. Avui, vulguin o no reconèixer-ho alguns dirigents panxacontents perquè totes els hi ponen en les seves torres de marfil, arran de carrer encara s’escampa el calfred de la crisi, i qui no té esgarrifances de por en té de butxaca, i la desigualtat entre pobres i rics fa estralls arreu. Per telèfon o trobant-se al més alt nivell, els dirigents mundials pareixen pastilles i xarops que receptem als de poble perquè se les empassin, com si potingues de pares desconeguts poguessin substituir les llesques de pa amb vi i sucre que ens fan falta per revifar l’economia dels de baix. Abans, quan s’estava pioc i el cap t’estellava, et podies tombar-se tranquil•lament al llit, a covar la calipàndria. Però la crisi és una grip massa severa, que treu l’humor i et deixa el cap com un timbal. Es comprèn, doncs, que en aquestes circumstàncies quan les altes finances estosseguen, els espeternecs rebotin com cops de martell al cap dels de baix. Entre les martellades de la crisi i els gots de vi calent subministrats pels fetillers de guàrdia de l’ortodòxia capitalista, els desguitarrats  dirigents d’alguns països i d’alguns organismes financers d’upa, en veure alarmats com fins i tot els nans els hi creixen en el circ global que s’han inventat, desbarrin com aquesta senyora Legarde a qui els ancians pobres li fan nosa, perquè aquesta és la mare dels ous: la pobresa i la dependència de la societat dels vells que no poden pagar-se ni un bocí de benestar. No és fàcil, doncs, que els de poble, com jo, davant de tanta potineria fem veure que no ens adonem de les corredisses dels encarregats de mantenir i protegir les oligarquies, a la recerca de vímets i joncs per apedaçar l’esquinçat cistell de l’economia global perquè pugui aprovar, almenys per la mínima, el proper test de resistència per part dels severs i rectes dotze apòstols que dicten les regles de joc des de les “infal•libles” – mentre no es desinflin com una bombolla més de l’arrogant sistema capitalista - agències de qualificació del risc.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada