En
moments delicats com els que estem vivint, s’ha de ser molt curós amb allò que
es diu i, sobretot, s’escriu. Però no sempre les persones que tenen la
responsabilitat de ser prudents saben tenir la boca tancada, i sovint només per
cridar l’atenció no els hi ve d’aquí vomitar estirabots pel broc gros o
engiponar titulars incendiaris que ajudin a vendre diaris, sense importar-los
que engreixin la crispació. I encara que els comentaris desafortunats alguns
dirigents els hagin fet amb sordina i quasi en família, en un món globalitzat
no es pot impedir que els altaveus mediàtics dels toca-sons els escampin arreu,
i que sempre hi hagi babaus disposats a empassar-s’ho tot i fer-ne forrolla.
Per tant, si els que tenen el vici de parlar massa, com ara la presidenta del
FMI Christine Lagarde, comptessin fins a cent abans d’obrir la boca com ho va
fer dimecres passat, no hagués escandalitzat la gent gran del planeta dient que
el FMI considera un risc financer per a l’economia dels de dalt que els ancians
cada vegada es morin més tard, i que si no es prenen mesures com ara rebaixar
les pensions i retardar l’edat de jubilació per fer la vellesa més dura de
mastegar, la bona salut de les finances occidentals pot pescar una bona
pulmonia. Com volem que els de poble, com jo, respectem els que governen, legitimitats
o no per les urnes, si cada dia assistim al trist espectacle de l’aixecament
d’una o altra camisa? La Maria Aurèlia Capmany va escriure: “ser lliure
consisteix en no haver de dir mentides”. Jo, modestament, hi afegiria: “i no
haver d’escoltar bajanades ni brams d’ase”. Avui, vulguin o no reconèixer-ho
alguns dirigents panxacontents perquè totes els hi ponen en les seves torres de
marfil, arran de carrer encara s’escampa el calfred de la crisi, i qui no té
esgarrifances de por en té de butxaca, i la desigualtat entre pobres i rics fa
estralls arreu. Per telèfon o trobant-se al més alt nivell, els dirigents
mundials pareixen pastilles i xarops que receptem als de poble perquè se les
empassin, com si potingues de pares desconeguts poguessin substituir les
llesques de pa amb vi i sucre que ens fan falta per revifar l’economia dels de
baix. Abans, quan s’estava pioc i el cap t’estellava, et podies tombar-se tranquil•lament
al llit, a covar la calipàndria. Però la crisi és una grip massa severa, que
treu l’humor i et deixa el cap com un timbal. Es comprèn, doncs, que en
aquestes circumstàncies quan les altes finances estosseguen, els espeternecs
rebotin com cops de martell al cap dels de baix. Entre les martellades de la
crisi i els gots de vi calent subministrats pels fetillers de guàrdia de
l’ortodòxia capitalista, els desguitarrats
dirigents d’alguns països i d’alguns organismes financers d’upa, en veure
alarmats com fins i tot els nans els hi creixen en el circ global que s’han
inventat, desbarrin com aquesta senyora Legarde a qui els ancians pobres li fan
nosa, perquè aquesta és la mare dels ous: la pobresa i la dependència de la
societat dels vells que no poden pagar-se ni un bocí de benestar. No és fàcil,
doncs, que els de poble, com jo, davant de tanta potineria fem veure que no ens
adonem de les corredisses dels encarregats de mantenir i protegir les
oligarquies, a la recerca de vímets i joncs per apedaçar l’esquinçat cistell de
l’economia global perquè pugui aprovar, almenys per la mínima, el proper test
de resistència per part dels severs i rectes dotze apòstols que dicten les
regles de joc des de les “infal•libles” – mentre no es desinflin com una
bombolla més de l’arrogant sistema capitalista - agències de qualificació del
risc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada