Follow by Email

divendres, 21 de novembre de 2014

ELS SILENCIS INOPORTUNS DELS CAPS D'ESTAT

¿Llegeixen els caps d’Estat també, com vostè o com jo, les pàgines d’opinió dels diaris per sospesar un ventall de punts de vista diversos, o es conformen amb una macedònia de notícies escollides i amanides des de la cuina de palau? Sempre m’he preguntat per què ens amoïna tant saber-ho tot sobre quant costa mantenir la institució del cap d’Estat - sobretot si recau en una monarquia parlamentària i hereditària -, i tant poc sobre com passa el temps lliure o quines són les lectures i els canals de televisió o de radio que muneixen al personatge que ocupa la primera magistratura d'un país d'informació o d’arguments ideològics, ja que si s’abeuren en els mateixos pous que la majoria per prendre el pols a la ciutadania, no m’explico alguns silencis eixordadors davant les barbaritats que a vegades fan els que porten el timó dels vaixells dels quals, en teoria, els caps d’Estat en són titulars encara que tinguin prohibit posar els peus en el lloc de comandament. No pretenc pas que un cap d’Estat tusti el timoner barroer en públic, donant alè als tripulants que només pensen en amotinar-se contra el capità, però crec que no estaria malament que, almenys en privat, el cap d’Estat des del seu paper moderador passés el drap per l’esquena o fes alguna estirada d’orelles als que naveguen de dret als esculls on la nau té tots els números per embarrancar i, potser, partir-se per la meitat. La majoria de democràcies occidentals reserven al cap d’Estat republicà un rol simplement arbitral i de zero a l’esquerra, i en cas de tractar-se d’una monarquia parlamentària apliquen com a vacuna contra l’absolutisme el principi de que el rei reina, però no governa; un principi, per cert, que referint-se a l’equilibri de poders a Espanya, la senyora Rotenmeier del govern central va refregar pel nas a un diputat que advocava per una mediació del rei en el conflicte territorial. A la meva manera de veure, però, encara que sigui des de les bambolines de l’escenari o des de la carcassa de l’apuntador, un cap d’Estat no se n’hauria de quedar al marge d’opinar en plets tan complicats com els que ara mateix enfronten Catalunya amb Espanya. Com a mínim podria impulsar el diàleg del qual tant s’omplen la boca els uns i els altres. Parar taula i posar-hi les cadires, encara que sigui de sotamà, amb el propòsit de que s’enceti d'una vegada la conversa perquè les diferencies que hi pugui haver es resolguin civilitzadament i no a cops de roc judicial, no compromet el cap d’Estat a res ni li fa trencar el vot de virginal neutralitat, ans al contrari. De ben segur que si es donés un cas semblant d’enfrontament entre el govern central i el territorial a la Itàlia presidida pel republicà Napolitano, aquest nonagenari cap d’Estat no s’estaria de mans plegades fent l’estaquirot. El poder fàctic d’un cap d’Estat és indiscutible, la qüestió és que vulgui prendre la iniciativa i moure fitxa com a mediador, enlloc de preferir atendre’s al peu de la lletra al protocol i recitar com un lloro la partitura que el govern de torn li hagi dictat. Perdoneu les molèsties, però com deia aquell: algú ho tenia de dir. Perquè no sigui el cas que s’interpreti que qui calla atorga.    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada