Per primera vegada, en molts de mesos sembla que, mirant el panorama mundial des dels petits observatoris de casa nostra, anem cap a millor si considerem els titulars dels diaris, en especial de dilluns de la setmana passada. Per exemple, que el Banc de Sabadell disparà els beneficis fins als 530 milions d’euros el 2021 o que CaixaBank guanyà la picossada de 5.226 milions, després d’absorbir Bankia i exiliar-se a València, encara que bona part del seu volum de negoci estimat en gairebé un bilió d’euros, tingui les arrels aquí. O que la pandèmia va de retirada, si no entrem en detalls i considerem la mortalitat que creix, com un efecte colateral inevitable. O que l’abandonament escolar d’adolescents cau a un 13%, la taxa més baixa de la història. O que el xafarranxo d’Ucraïna acabarà en un castell de focs artificials que costarà un ronyó, mentre la UE i els EUA asseguren que el subministrament de gas a Europa està garantit, sense precisar a quin preu el pagarem. O que l’economia espanyola, que mentre estem al mateix sac ens afecta als catalans encara que cantem missa, ha tancat l’exercici passat amb un creixement del PIB del 5%...
No crec que tots els diaris es posessin d’acord per escriure titulars tan suaus, però va estar bé. Fins i tot algun comentarista sorneguer tan sorprès com jo, va puntualitzar que per primera vegada en molt de temps el mateix “La Razón”, no s’havia encomanat de l’acostumada mala baba anti socialista i anti catalanista del seu director. Va cridar l’atenció, deia, aquella sorprenent unanimitat en veure l’ampolla mig plena, perquè no sol ser freqüent sinó més aviat el contrari; de fet aquell miratge de bassa d’oli va durar a penes vint-i-quatre hores. Però va valer la pena, malgrat fos flor d’un dia i sabéssim que tot plegat potser obeïa només a haver passat un bon cap de setmana i que a cap dels que marquen la tendència informativa, per casualitat no li hagués pujat el coragre. Doncs a part que les lectures una mica optimistes de la realitat solen ser tan escadusseres, a sobre en la majoria dels casos ens rellisquen, com si acostumats a tant de pessimisme de les bones notícies no ens en fiem massa, llevat que tinguin continuïtat o que ens repercuteixin directament a la butxaca. Molts de cops em pregunto per què el que una notícia es qualifiqui de bona o de dolenta, depèn exclusivament de com afecta els nostres interessos?
Estaria bé que els que tenen per ofici explicar o comentar les notícies del dia, fins i tot quan siguin tan tràgiques o depriments que no es puguin disfressar o maquillar amb una capa de bonisme, almenys procuressin afinar les arestes més cantelludes dels relat i, malgrat en molts de casos resultarà impossible que els lectors reaccionin de bon humor mentre les paeixin, almenys que no ens desgraciïn el dia refregant-nos pel nas que, inevitablement per llei de vida, les ampolles solen, en el millor dels casos estar mig buides. I per aquesta raó, “els papers”, com diria en Pla, perquè es venguin han de servir l’actualitat tal com és: un aiguabarreig del bo i del dolent de cada dia, procurant no especular massa ni en les motivacions ni en les conseqüències, perquè a la rapidesa com les notícies creixen i es desenvolupen, el que ahir era negre, avui semblarà blanc o gris i demà, potser, de color d’ala de mosca o de gos com fuig.
I com que a casa del pobre l’alegria mai dura prou com per obrir dues botelles seguides de cava, l’endemà d'aquell anormal dia de bonança informativa, tot d’un plegat sí que l’ampolla no hi havia cap dubte de que, pràcticament, estava escurada del tot i aquella discussió del “plena-buida” resultava una bajanada. Tots els diaris, posant-hi més pa que formatge segons si es decantaven més o menys del cantó de la demagògia, destacaven un “assassinat per indiferència”, com titulava un poc sensacionalista “Le Monde” la notícia de la mort per congelació d’un artista fotògraf octogenari, en René Robert, en un carrer cèntric de Paris després de passar-se nou hores de bocaterrosa, sense que ningú l’ajudés. Una notícia trista i inhumana, que va aigualir-nos la festa amb una plantofada de realisme. I, entre nosaltres, que vàrem acabar l’any eufòrics perquè Espanya, Catalunya i fins i tot l’ajuntament de Barcelona estrenaríem l’any amb pressupostos nous de trinca que, sobre el paper, traurien uns quants ventres de penes, un gat vell de la xafarderia política ens desenganyà del miratge de flors i violes amb un comentari que posava el dit a la nafra i ens aigualia una mica més la festa: “totes tres institucions han entrat a la segona etapa de la seva legislatura, etapa que es caracteritza per la seducció del votant amb polítiques més populistes i caure bé a la gent per guanyar les següents eleccions. D’aquí ve la proliferació en els pressupostos d’ajuts i bons, de rècords en despesa social i, sobretot, en la seducció dels nois de 18 anys que s’estrenaran com a votants. Un bo, un vot”
Com que la política ha degenerat a tot arreu en una mena de campionat de “embolica que fa fort”, fins a cert punt aquesta “normalitat” la puc arribar a entendre, però el que no paeixo de cap de les maneres és que els catalans cada dia ens tinguem de llevar esmorzant amb pessigades desestabilitzadores, que distreuen una classe política ja prou distreta de dedicar-se “només” a governar, complint allò que es van comprometre pel benestar dels ciutadans. ¿A quin país s’ha vist que cada dos per tres la “normalitat” política estigui sacsejada per continues andanades disparades des de fiscalies, comissions electorals, tribunals de comptes o tribunals de justícia, quina munició ha estat subministrada sempre per “guerrilles” polítiques especialitzades en atiar el joc brut, tirant el roc i amagant la mà o practicant allò tan fastigós d’aixecar falsos testimonis, perquè de les denuncies encara que siguin falses quelcom en queda per enrarir l’ambient? Des del punt de vista del ciutadà ras, ¿creieu que treu cap a res discutir si un càrrec electe ha de tornar la credencial de diputat per haver penjat, qui sap quan, quatre llacets grocs de la finestra del seu despatx de regidor? ¿O que la Fiscalia ara busqui les pessigolles a la vice-presidenta del Parlament, Alba Vergés, i a altres exresponsables del Departament de Salut, per un presumpte retard en la vacunació de policies nacionals? I només poso un parell d’exemples de les ganes que tenen alguns d’aigualir la festa contínuament, remenant merda perquè el manual d’instruccions dels “aigualidors” professionals dona per descomptat que malgrat, totes aquestes “remenades” acabin com el rosari de l’aurora, el fet de “remenar” i “contaminar” l’ambient per ells ja és prou gratificant, i en alguns casos justifica el sou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada