N’ESTIC FART QUE EM DIGUIN QUÈ ESTÀ BÉ I QUÈ ÉS PECAT.

El que estableix què està bé i què es necessari no és el que la gent que viu de llegir la cartilla als altres em digui com he de pensar o d'actuar, en nóm del progrés, la productivitat o els beneficis, sinó el que em dicta el meu cor; per si us serveix d’alguna cosa perquè us faci més el pes, aquesta reflexió no em pertany a mi, la comparteixo amb Lleó Tolstoi que ho va escriure a les seves “Confessions”. Escoltar el cor és essencial per decidir en un moment donat cap on volem tirar i què ens hem de creure; fer les coses a contra-cor no porta enlloc més que a tenir mala llet tot el sant dia i a viure aquella sensació de frustració tan característica dels amargats. Fixeu-vos que els que fan cara de vinagre, si us expliquessin amb franquesa quina pedra els fa nosa a la sabata, us confessarien que n’estan tips d’anar sempre a remolc d’altres que prenen les decisions per ells, sovint sense ni pregunta’ls-hi què els sembla? A la meva manera de veure, doncs, desembarassar-nos de la dependència de tercers no és impossible sempre que, com tot en aquesta vida, hi posem més seny que no pas rauxa. I que no ens recreem en la desobediència com a protesta sistemàtica o com a símbol de "llibertat" enlloc de situar-la com a simple instrument d'autoestima i maduresa. En matèria de desobediència, la sobreactuació no porta a res de bo, creieu-me!

Quan encara estem a les beceroles prou que sabem què volem i què no volem, què ens agrada i què ens fastigueja. És després, a mesura que ens fem grans que ens moltonegen el caràcter a còpia d'aprendre a viure a base de prohibicions. D’obeir se’n diu “fer bondat”, per acabar sent una persona “de profit”. No sabeu la ràbia que em fa aquesta expressió. Que vol dir no ser una persona de profit, que seràs una pelleringa per sempre més? Em sembla que a les basses escampades arreu de les cunetes de la vida cada dia s'hi llença més gent desaprofitada per la senzilla raó que no han fet prou bondat, esclar a criteri dels que administren i classifiquen “la bondat”, els quals prefereixen estar envoltats de ciutadans titelles en comptes de ciutadans rebecs, que simplement pretenguin escoltar i ponderar les propostes abans d’obeir a cegues, què els diu el seu cor. Els que només viuen per manar saben que als titelles no se’ls ha d’ensenyar res; s’estiren les cordes i prou. Proposem-nos que aquest 2022 no serem titelles de ningú!