NOMÉS QUAN FA EL TEMPS QUE TOCA, FA BON TEMPS

En un dels meus contes - “Aquells dies al mas Ventós” - hi vaig escriure: “... Un dia vaig arreplegar la baba renyant uns forasters que es queixaven que en aquell cul de món, a l’Empordà, sempre feia mal temps fos per naps o per cols. Els hi va dir, amb la seguretat i l’autoritat que dona la saviesa dels vells: “Quan no fa el temps que té de fer per l’època, és quan fa mal temps de debò; vet-ho aquí, per si ho voleu sa-ber! Que els de can Fanga no hi enteneu ni un borrall d’aquestes coses”. M’ha vingut a la memòria aquesta escena ara que tothom té explicacions per donar i per vendre, sobre aquest perllongat període d’anticicló que ens ha permès a uns quants no castigats per la boira,, encetar l’hivern gaudint d’una bonança desguitarrada. D’aquesta tongada de temperatures més suaus que la mitjana estadística i de cels esperrantment blaus, en diem “bon temps”; però crec que aquella baba del meu relat, segurament fan del calendari del pagès o del de l’ermità, no anava tan desencaminada quan sentenciava que si no fa el temps que toca, ja podeu pujar-hi de peus que fa mal temps.

Ara bé, si els col·legues d’en Lopez Picó, el meteoròleg que va popularitzar l’expressió “gota freda” fins al punt que molts l’anomenàvem amb el malnom del fenomen, una mica a tall de conya esclar, si no van errats repeteixo en els seus càlculs, passats Reis tornarà el fred i empalmaren amb una setmana dels barbuts que ens deixarà glaçats. Allavonces segur que ens exclamarem que tenim “mal temps”. I ens tornarem a equivocar perquè al pic de l’hivern toca que faci fred, i si s’hi recrea amb alguna nevada a cotes baixes no s’hi valdrà a protestar. Al contrari! A la meva manera de veure, el que ens ha d’amoïnar no és que el temps faci el boig de tant en tant, sinó que cada vegada la tendència a la disbauxa sigui més freqüent, menys domesticada i sobretot menys previsible, de manera que algunes rebequeries climatològiques ens agafen amb els pixats al ventre, i cada vegada hi ha més gent que quan fa fred tremola perquè no es pot escalfar com pertoca fer-ho a les persones. Sempre el temps ha tingut rampells de bogeria, la prova és que quan ens esvarem davant un d’aquesta brots de mal temps que ens desestabilitzen, algú ens xiuxilleja que malgrat en un moment donat el clima es reboti i ens doni ensurts, hi ha precedents anteriors d'episodis semblants, alguns inclús es remunten a temps reculats, en que no es parlava de canvi climàtic.

El problema i toc d'atenció, doncs, és que cada vegada el clima ens passa més sovint per la pedra amb episodis alarmants que es produeixen de forma més salvatge. De manera que Inclús els que posen en quarantena símptomes tan evidents de canvi climàtic com a conseqüència del maltractament del medi-ambient i com a resposta de la naturalesa a la contaminació desbocada, matussera i miserable, no poden negar que "alguna cosa passa" perquè el temps se'n resenteixi del mal tracte i faci el tarambana en senyal de protesta. Després de la darrera conferència mundial sobre les alteracions malaltisses del clima, semblava que rebaixar l’efecte hivernacle tenia de ser una prioritat de tots els governs del planeta; però a part dels països més responsables dels atemptats a la conservació de la naturalesa que varen desmarcar-se de bon principi del consens general, ara resulta que la comissió europea en un atac de pragmatisme covard i hipòcrita proposa penjar l’etiqueta verda a fons d’energia no sostenible, com la nuclear. És una reacció pròpia de governants immadurs i incoherents, que prioritzen una política d'anar posant pedaços per impedir que es desplomin les economies i els beneficis, abans que mantenir-se ferms en la lluita contra la producció d’energia contaminant i abocar-se a recolzar la promoció d’energies sostenibles, prefereixen jugar a la puta i la ramoneta. Per tant, val més que anem preparant-nos per entomar amb resignació i el més protegits possible contra els brots de bogeria i desequilibri d’un clima tip de que se li hagi perdut el respecte i se’l vagi matant a pessigades.