Avui, tercer dilluns de gener, la moda del “dia internacional d’alguna cosa”, des de 2005 l'ha dedicat a "celebrar" el Blue Monday, és a dir: el dia més trist de l’any. L’inventor d’aquest reclam de màrqueting va ser l’espavilat Cliff Arnall, que diuen tenia el carnet de psicòleg, qui el va dissenyar per incentivar la gent que, en teoria, hem d'estar tristos perquè les festes de Nadal s’han acabat i moltes famílies s'han esparverat en veure els números vermells de la targeta de crèdit, ens esbargim la migranya “regalant-nos” un bon viatge de plaer. Fixeu-vos que la majoria de dies internacionals del que sigui, acaben en una oferta promocional per anar fent bullir l'olla dels que viuen del culte al consumisme. Doncs, mireu per on, avui precisament, que per estar "al dia" hauria de fer cara de pomes agres, se m’ha acudit reflexionar sobre la necessitat d’estar de bon humor encara que la processó vagi per dintre, i darrera la mascareta no puguem exhibir un somriure de galta a galta.
Per a no perdre el bon humor, pensem que el destí de color de rosa no és imaginable, excepte en somnis o per als que estan enamorats; i que els somnis no s’han de correspondre exactament amb la realitat perquè es realitzin. Les bones novel·les i les bones pel·lícules, de les que aquest parell d’anys de semi-reclusió per amagar del mal bitxo de la covid la meva còrpora vulnerable, he llegit tantes novel·les com he pogut i he visualitzat un feix de pel·lícules , en perjudici d'estar pendent dels reculls de notícies o de les tertúlies d’eminències garbellant-les a conveniència del lobys que els hi agraeix els "serveis prestats", i trobo que m’han ajudat a oblidar-me de la pandèmia gràcies al ventall d’estats d’ànim que m’han envaït mentre les llegia o les veia.
Quin plaer passar una tarda llegint una bona novel·la! O veient una bona pel·lícula, de les que no trasbalsen massa i, sempre que sigui possible, que ens ajudin a passar l’estona amb mitja rialla als llavis. Abans d’aquesta calamitat, em distreia passant hores i hores escrivint, sobretot quan era una obra de ficció, que em permetia actuar com un petit déu creador de personatges; aviat, però, em vaig adonar que quan tenies això que se’n diu inspiració eren els personatges i no tu qui prenien la iniciativa, els que em dominaven i prenien vida pròpia i, enlloc d’un déu, em convertia en una mena de “voyeur” a qui se’m permetia que trascolés amb la màxima fidelitat els seus sentiments, temperaments, pors, alegries i rareses. Ara bé, perquè totes aquestes coses que explico sigui possible d’experimentar-les, cal una bona envernissada de bon humor.
En Pla va escriure al Quadern Gris, que les novel·les són la literatura infantil de les persones grans, una afirmació que sincerament no vaig acabar d’entendre fins adonar-me que a l’escriptor de Llofriu només se li poden comprendre les seves murrieries iròniques, si es fa en clau d’humor. Vaig subratllar l’octubre passat un article de la Joana Bonet, que ara em ve com anell al dit en aquesta divagació que he encetat per fotre l'esperit del Blue Monday (i que si voleu que us digui la veritat no sé com acabaré, perquè se me'n va de les mans). Deia, la Bonet: “Acostumo a desconfiar dels que et pregunten: “de què dimonis rius?”. Acostumen a ser persones sorrudes, tan centrades en les seves cabòries que desconfien davant l’expressió universal d’alegria. Sospiten que són objecte de burla, banalitzats per criatures irreverents entre riallades, somics i llàgrimes de plaer. Perquè el riure té moviment, desafia la rigidesa i destapa la gràcia, sovint més important que la bellesa. Per bé que no sempre equival a broma, també apel·la a la grandesa de l’autocrítica, i per això ha estat detestada agrament per dictadors com Hitler, Stalin o Franco, tan rematadament circumspectes com dèspotes”.
Fa quatre dies, la coneguda comunicadora Gloria Steinem va escriure: “Al donar valor a llibertats com el riure espontani (és a dir: a estar de bon humor) preservem la llibertat per sempre. I l’actual Síndic de Greuges de Barcelona, en David Bondia – serà el cognom un bon presagi -, declarava: “Sí, la gent es queixa molt últimament. Però això és bo. El que hem de fer és canalitzar el mal humor...”. Sóc conscient que les circumstàncies que ens envolten i, sobretot, les que ens pengen del cap com una amenaça no ajuden al bon humor, i que entre altres coses la pandèmia ens ha robat el somriure, segrestant-lo darrera unes mascaretes que al començament de tot plegat en dèiem “morrions”, justament per fer palès com odiàvem aquell complement no desitjat. Però ara ja ens hi hem acostumat i difícilment trobareu ningú pel carrer que vagi a cara descoberta. Inclús a la mainada la covid li ha robat la cara de pa de ral, perquè darrera la mascareta tot és un misteri. I això no pot ser.
Ens hi hem de rebel·lar no renunciant a tenir bon humor, encara que tinguem el cor encongit per l'angoixa i la incertesa. Potser sigui absurd, però si malgrat tot no deixem que se'ns agregi el caràcter, podríem destarotar aquest maleit virus que es creu que ens ha guanyat la partida. Qui sap si no serà a còpia de bon humor que el destruirem. Per intentar-ho, no prendrem mal. Què voleu que us digui! En posar punt final a la reflexió més desguitarrada que he escrit des de fa molt de temps, potser no us ho creureu, però us asseguro que mentre m’enriolo escrivint aquesta mena de divertiment innocent, em sento millor. Espero que a vosaltres us faci el mateix efecte, encara que penseu que avui n’he fet un gra massa escrivint “sicut rajat”, indignat per aquest Blue Monday que em volia amargar aquest dia congelat. La sort és que dintre de poc sortirà el sol. Plego, perquè em sembla que avui estic massa de conya i això és imperdonable el dia més trist de l'any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada