EL DIRECTOR DE L’INSTITUT LACETANIA DE MANRESA S’HA PLANTAT

 

Manllevo del periòdic Regiò-7 aquesta informació apareguda ahir: “Un titular de portada del diari “El Mundo” amplificat per la reacció que ha provocat al president del PP, Pablo Casado, en forma de declaracions, ha situat l’institut Lacetània de Manresa en l’epicentre de l’ofensiva pel 25% de classes en castellà a les aules. Segons interpreta el diari citat, el Lacetània s’ha convertit en el primer centre de Catalunya que s’ha rebel·lat en contra de complir la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per tal que es faci el 25% de les classes en castellà, després de desestimar la petició d’una família del centre a tal efecte. El tema, que és complex i en què la família de l’alumna afectada ha rebut el suport de l’associació “Hablamos Español”, ha tingut prou ressò perquè el president del PP, Pablo Casado, s’hi hagi agafat per demanar al Govern central que requereixi a la Generalitat que compleixi la sentència. En cas contrari, reclama que el Ministeri d’Educació «assumeixi les competències en aquest Institut o en aquesta conselleria perquè es compleixi la llei». Des del seu punt de vista, si es produeix una situació «de rebel·lia» de l’Executiu català, «el Govern està obligat a requerir el compliment d’aquesta sentència», aplicant la Constitució amb l’article 155, que «no ataca l’autonomia», sinó que «la preserva», segons Casado. Els fets es remunten al 21 de desembre passat, quan l’institut manresà va contestar la petició feta per la família de l’alumna del centre el dia 17 del mateix mes demanant que s’hi imparteixin el 25% de les hores lectives en castellà. La resposta del centre va ser que segueix «les indicacions que el Departament d’Educació marca al respecte» i que continuarà així. Aquestes indicacions són les que va donar el conseller d’Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, el novembre passat quan el Tribunal Suprem no va admetre a tràmit el recurs de cassació per la sentència del TSJC en referència al 25% del castellà a les aules. El conseller va remarcar aleshores que «els centres no han de fer canvis en els seus projectes lingüístics». Educació també va remetre ahir a aquestes paraules. En la seva resposta, el centre informava la família que podia recórrer davant de la directora dels Serveis Territorials d’Educació de la Catalunya Central i es posava a la seva «disposició per aclarir qualsevol aspecte relacionat amb aquesta resolució». “Hablamos Español” han manifestat la seva intenció d’ajudar la família a portar als jutjats el cas per tal que el TSJC «obligui el centre a complir i, en el cas que el director no ho faci, que procedeixi judicialment contra ell»

La competència en matèria d’educació a Catalunya, jo ho tinc clar del to, recau en el govern de la Generalitat des que ja fa anys es va aprovar quasi per unanimitat de les principals forces polítiques el sistema anomenat “immersió lingüística”, per integrar pacíficament tota la canalla de Catalunya en un mètode d’aprenentatge basat en el català com a llengua vehicular, però protegint degudament el castellà perquè els estudiants no només acabessin coneixent perfectament les dues llengües, sinó facultant les pròpies escoles, a través dels òrgans de direcció, per resoldre qualsevol incidència que minvés la pau i la tranquil·litat dintre les aules, o perjudiqués la qualitat de l’ensenyament. I així va funcionar de tranquil i pacífic el model d’immersió, fins que va contaminar l'ambient un virus anomenat “Ciutadans”, que era un partit creat artificialment per un llavors desconegut, que es va presentar a l’electorat amb una mà al davant i l’altre al darrera, no sé si per tapar-se per endavant les vergonyes o per escenificar que el seu projecte no tenia més programa que esgarriar cries.

Un programa que malgrat el defensessin només tres i el cabo, com els que anaven a la processó d'Alcanar, es van cuidar de posar-lo en pràctica sense perdre el temps atiant una confrontació fins llavors inexistent a les aules, entre alumnes catalans i castellans. Aquesta estratègia malaltissa de crispació els hi va donar un cabàs de vots, això és cert, perquè la demagògia i les mentides ben dosificades fan fer el seu efecte. Fins llavors, la immersió lingüística, els propis docents i les Ampas escolars l’havien gestionat i trampejat prou bé; suposo que moltes vegades adaptant-se pragmàticament, encara que fos en alguns casos a contracor, a la realitat lingüística que es respirava al carrer. I si sorgia algun problema d’adaptació es resolia des de la mateixa escola amb mà esquerra, sentit comú i vaselina, si calia. Suposo, tanmateix, que degut a aquesta mà esquerra, tal com ressaltava recentment un informe de la pròpia Generalitat sobre la “salut” del català, al qual ja vàrem dedicar una reflexió al blog, quasi un 40% dels docents simultaniejaven català i castellà a les classes i que en els patis pràcticament ambdues llengües estaven empatades pel que fa a l’ús. Això era una evidència indiscutible, que a més a més, repeteixo, reflectia la realitat social. A què ve doncs el requeriment ministerial al director de l’Institut de Manresa? Si fins ara la manera de trampejar la immersió en funció de la realitat no havia portat problemes als alumnes perquè a tots se’ls hi respectaven els seus drets, per què uns quants es posen histèrics acusant els mestres de vulnerar drets anant a plorar a les portes d’una justícia que segurament sense la seva insistència no mouria un dit. Perquè si algun partit no l’anés a emprenyar obligant-la a barrejar-se en qüestions polítiques. Una feina compromesa i emprenyadora, suposo, quan es té cul llogat i se’t convida a trencar plats bonics a qui li deus el càrrec. Potser degut a aquesta incomoditat, algunes sentències palesen que trampegen les denuncies polítiques repartint la raó sense solta ni volta. En aquest cas del 25% de castellà obligatori, per la mateixa regla de tres no podria ser el 50 o el 75 per cent? Quin barem, criteri o joc de daus s'ha fet servir per intentar quedar bé amb tothom, amb la vianda al plat?

A la meva manera de veure, doncs, si la immersió lingüística hem quedat que està avalada per unes lleis sòlides, consensuades parlamentàriament, i consolidades en l’aplicació perquè en tants anys d'immersió s’ha comprovat que ningú hi ha pres mal, ¿per què s’ha d’anar contracorrent i crear innecessàriament mala sang, posant en perill la convivència entre una societat especialment sensibilitzada en una matèria tan delicada com la llengua. Perquè, que jo sàpiga, cap català-parlant ha insultat a un castellà-parlant amb fàstics com aquell: “hable en castellano, coño!” En conseqüència, m’agradaria formular dos crides: que no es faci servir el català com a moneda de canvi per guanyar uns quants vots i, en segon lloc, que es toqui de peus a terra i, en aquesta qüestió com en moltes altres relacionades amb la convivència, es recordi allò que ens deien els avis, “quan una cosa va bé, no la potinegis”. I, francament, qui digui que el mètode d’immersió lingüística no ha funcionat prou bé i que els mestres són uns intransigents talibans que fan entrar els claus per la cabota, que s’ho faci mirar. I perdoneu, avui diumenge em tocava festa, però no em podia esperar fins demà per fer un clam al sentit comú i al bon veïnatge. Que ja tenim prou de maldecaps reals per amoïnar-nos per punyetes i greuges inexistents, que només beneficien els que no tenen altres arguments per fer bullir l'olla que recórrer als mals instints.