dimarts, 11 de gener de 2022

ELS MIGRANTS QUE FAN NOSA A TOT ARREU (reflexió en dos temps)

 

El tema de la migració fa temps centra els debats electorals en totes les democràcies occidentals. En Trump va guanyar la presidència amb la promesa d’aixecar un mur a la frontera amb Mèxic, en un programa antiimigració forassenyat, demagògic i supremacista, impossible d’aplicar com ja s’ha vist. I els britànics partidaris del Brexit van treure la pols al seu nacionalisme excloent i elitista com a bandera de la seva “independència” del jou de Brussel·les, precisament quan la britànica ha estat sempre una de les societats més multiculturals d’Europa. De cop i volta, els refugiats i els migrants ja no estan de moda enlloc i ja no fa goig penjar-se el cartell de “ciutat de portes obertes a tothom” o "santuari de refugiats", de que durant dècades fa fardar França. Ara bé, la qüestió de la migració és molt seriosa i pel que fa a Europa i al món occidental en general, es debat entre dues grans veritats difícils d’entomar i de conjuminar, sobretot si es va amb el lliri a la mà i no es mira una mica més enllà del nas. Una d’aquestes veritats la va definir fa dies el periodista Lluis Foix (una d’aquestes veus carregades de raó a les quals sovint em refereixo perquè no se’n fa gaire cas): “Què passaria - va escriure - si els estrangers que han arribat i s’han establert entre nosaltres en aquest segle se n’anessin de sobte? La crisi econòmica i social seria d’una magnitud molt superior a la del 2008 i a la del covid. Les feines que els forasters realitzen, els nadius no les volen, no les poden o no les saben fer”. I l’altra gran veritat que també cou i fa pensar, són testimonis com el del papa Francesc, que en tornar de Xipre i de Lesbos, va blasmar la indiferència europea, denunciant “el flux constant de migrants que malviuen en zones infectes a l’espera d’una oportunitat que no els hi arriba mai”. És ben cert que aquell mediterrani poètic al que cantava Serrat, s’ha convertit en un fred cementiri sense làpides.

Tanmateix, la tensió a la frontera entre Polònia i Bielorússia s’enquista a mesura que passen els dies i un nombre indeterminat de migrants, que podria fregar els quatre o cinc-mil, estan acampats de qualsevol manera davant una frontera polonesa blindada per l'exercit, com si fos la guerra. Durant l’any passat quasi trenta-mil persones van intentar creuar de manera il·legal de França cap a Anglaterra, pel canal de la Mànega. A Grècia, durant el mateix període de temps es van detectar uns divuit-mil migrants, també il·legals esclar, que van intentar colar-se cap Europa, i per l’Estret entre el nord de l’Àfrica i Espanya, van passar almenys uns vint-mil desesperats més. S’especula que el darrer any el volum de persones fugint dels seus llocs de residència habitual en tot el planeta pot arribar als vint milions, dels quals gairebé un terç hi deixen la pell pel camí cap a la terra promesa, sigui ofegats al mar, asfixiats per terra (recordeu els 39 vietnamites trobats morts en un camió a Essex el 2019) o estibats com bestioles en campaments improvisats prop de les fronteres que els separen de la llibertat: a Mèxic, a les portes del paradís USA; a Calais, enlluernats per les oportunitats que els esperen a la Gran Bretanya que lliga els gossos amb llonganisses; a Trípoli, en espera de qui els transporti pagant el gust i les ganes o al bosc Narewka de Polònia,.. I els traficants es fan rics oferint precàries rutes de fugida que no sempre acaben bé, i quan se'n surten, el paradís que troben resulta un forat de merda i frustració.

I no parlem dels migrants emmagatzemats en camps de retenció a Turquia o a Grècia (a la ahir turística illa de Lesbos), subvencionats els governs d'aquests països generosament pels europeus per evitar que una eixam de poca-roba del tercer món s’escampin i contaminin les tranquil·les i burgeses llars dels del primer món. De la mateixa manera que malgrat tots els recomptes de l’OMS, no sé si se'n traurà l'aigua clara del nombre de víctimes de la pandèmia (considerant que en el cas de l’anomenada grip espanyola de fa un segle els balanços definitius de víctimes hi ha un decalatge d’uns 50 milions de morts) dubto molt que pel que fa amb la tragèdia de la migració no acabi passant si fa o no fa el mateix, i que les dades de persones que hauran perdut la vida fugint de la fam o de l’odi polític, ètnic i religiós dels seus països d’origen, se sàpiga mai.

Ha plogut molt des que la cancellera Merkel, en ple esclat de la guerra de Síria, l’any 2015, va oferir aixopluc a més d’un milió de fugitius del convuls Orient, argumentant raons més pràctiques que no pas morals: “L’entrada de migrants - predicava - fomentarà la capacitat productiva de l’economia alemanya i ajudarà a corregir una corba demogràfica, amb índex de fertilitat en caiguda lliure”. Les mateixes raons “patriòtiques”, suposo. que el passat novembre el mateix govern Merkel en funcions va materialitzar el seu canvi radical d’opinió defensant, aferrissadament, el pla de Polònia de construir un mur a la seva frontera amb l’est, i es va oferir a donar-los un cop de mà als polonesos enviant forces policials per ajudar a aturar una nova allau migratòria. Després de fracassar estrepitosament en llurs polítiques d’acollida de migrants, els governs occidentals ja han aprés que quan es farda d’obrir de bat a bat les portes als refugiats polítics i als migrants econòmics, s’ha de donar resposta a tres preguntes bàsiques: com es legalitza als nouvinguts perquè s’integrin en el país d’acollida amb drets i deures? Com se’ls hi garanteix feina digna per guanyar-se la vida i no dependre ni de la delinqüència ni de la caritat? I, sobretot, com se'ls allotja quan no hi ha suficient reserva d’habitatge social? (Continuarà demà el segon temps d’aquesta reflexió).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada