En aquest país passen massa coses a les quals no els hi donem la importància que tenen, per la senzilla raó que ja ens hi hem acostumat tant que gairebé formen part del paisatge quotidià normal. A la meva manera de veure, no hauríem de ser tan comprensius o frívols, perquè al final de l’obra només aconseguim que ens n’engaltin una per davant i una altra pel darrera, a benefici d’inventari. Un portaveu inesperat i dubto que improvisat de la família Urdangarin-Borbó, el fill Pablo, ha posat de moda una expressió d'una ingenuïtat tant postissa com genèrica, que es pot equiparar a aquella definició castellana que s’aplica a una cosa o a un quídam quan “tanto sirve para un barrido como para un fregado". En el cas dels Urdangarin-Borbó, estalviar-se de comentar les banyes amb que el duc empalmat ha coronat la testa il·lustre d’una infanta d’Espanya, interposant un simple “són coses que passen”, pot semblar cínic o impertinent, però resulta un sistema immillorable per treure’t algú del davant sense engegar-lo, i estic segur que no trigarà gaire a ser imitat com a excusa educada de qualsevol circumstància, privada o pública, difícil d’explicar en quatre paraules. “Són coses que passen”, i qui en vulgui saber-ne més, que vagi a Salamanca!
En aquest cabàs s’hi pot fer cabre qualsevol afer, des d’andròmines sentimentals a trastos emocionals, però sobretot aquells fets que sobrepassin la capacitat de tenir paciència i d’agafar-nos certes “coses” amb indiferència. Per exemple, que després d’anys i panys de sentir-ne parlar de la imputació de la família de l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, per no sé quants delictes de corrupció i estafa a Hisenda, ara que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha sentenciat que era il·legal la legislació espanyola que obligava a declarar els presumptes defraudadors, únicament a través del burocràtic “model 720”, “raconets” i “deixes dels avis Florenciets” dipositades a l’estranger “per si de cas un mal de ventre”, després d’haver caducat l’amnistia fiscal del ministre Montoro parida exclusivament per “blanquejar” el caler “negre” exiliat del país a l’estil del rei emèrit. Aquesta sentència s’ha produït a instàncies de la pròpia Comissió Europea, que el 2019 va recórrer als tribunals la norma de la Hisenda espanyola després que el govern de Madrid es negués a modificar unes disposicions que, en opinió dels socis capitalistes europeus, posaven en risc la lliure circulació del diner. Em sembla sarcàstic que el diner, a la civilitzada Europa, tingui més facilitats per circular i quedar-s’hi a treballar, que els refugiats i migrats dels països del tercer món. Bé, un d’aquests afortunats titulars de capitals evadits pertanyien a la saga dels Pujol que l’any 2014, a l’empara de la declaració complementària “720” van intentar, com d’altres honorables ciutadans regularitzar els seus comptes andorrans; doncs bé, ara hem sabut després de la sentència en qüestió, que els seus advocats reclamen el retorn dels 1,7 milions pagats a Hisenda, a través d’un sistema declarat il·legal. “Són coses que passen...”
També es poden incloure en aquest nou capítol dedicat a “coses que passen”, l’esperpèntica desaparició dels bens embargats a Felix Millet, condemnat en ferm com espoliador del Palau de la Música, per rescabalar l’entitat cultural dels perjudicis patrimonials. Us ho explicaré breu i entenedor: de la conservació dels objectes de valor embargats (quadres i joies, principalment), el tribunal en va designar responsable, com a dipositari en el propi domicili, al sentenciat Millet. Recordeu la faula de la guineu i les gallines, per fer-vos-en una idea del desencert de la mesura. Ara resulta que, sinó tota una part important d’aquests béns “han volat”, no sé si “en un dia molt clar”, com en la cançó “Se’n va anar” de la Salomé, o en una nit molt fosca. En Millet ha posat la cara de sòmines que li vàrem aguantar durant el judici, al·legant en el seu descàrrec, primer, que no en sabia res de que fos el dipositari ni de què significava ser-ho i, en segon lloc, que havia denunciat feia temps que havien entrat a casa seva a robar i se li havien endut uns botons de puny i un rellotge. “Vés a saber – va afegir exagerant el cinisme que caracteritza el personatge – si aprofitant l’ocasió els lladres se’n varen emportar quelcom més”. L’hem de dispensar de la desaparició d’aquest béns amb un simple “són coses que passen”...?
¿També són “coses que passen” que la fiscalia tingui previst arxivar la causa als empresaris que varen intervenir en la construcció de l’AVE a la Meca, aquell contracte en que, a part del rei emèrit varen sucar presumptament el melindro a la tassa de les comissions uns quants privilegiats més del regne de la trafica? Fonts fiscals admeten que el més probable és que les diligències per l’adjudicació a empreses espanyoles de la concessió tinguin el mateix resultat que les seguides contra Juan Carlos, les quals es va-ren arxivar l’octubre passat, no obstant la seva fulana jurava a tort i a dret que el monarca li havia “regalat” 65 milions d’euros provinents d’aquestes comissions, pels “serveis prestats” no sé si al llit, com intermediària de negocis bruts o en concepte de totes dues gràcies. Però, “ són coses que passen”. Què hi farem!
O sigui que d’ara endavant amb un “són coses que passen” ens haurem d’acostumar a que no ens sorprengui res del que es digui. Si els nostres avis i potser bastants pares haguessin escoltat un panegíric públic de la masturbació femenina, com el que va endinyar pel broc gros l’actriu Petra Martínez en l’acte de lliurament dels Premis “Feroz 2022”, no se’l podrien creure aquest rampell de sinceritat, impensable a la seva època.. Com tampoc se’n sabrien avenir que el govern d’un estat australià, Queesnsland, promocioni una campanya, per cert molt ben acceptada per la població, fomentant la masturbació per raons sanitàries amb arguments tan explícits com que “la masturbació és una part normal i saludable de l’experiència sexual en solitari”. El lema de la campanya també és prou eloqüent per "èpater le bourgeois": “Dona’t un cop de mà!”. Són, naturalment, “coses que passen”, i que cada dia passaran més, sense que l’opinió pública les rebutgi i ni les condemni, per escandaloses o immorals. No m`atreveixo a dir si disculpant-ho tot amb un “són coses que passen”, ens convertirem en més bones persones. Per si de cas, cada vegada sóc més del parer que la norma moral més reverenciada en el món que ens ha tocat viure, hauria de ser: “no pensis dels altres, allò que no t’agradaria pensessin de tu”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada