ELS CAPS DE SETMANA REFLEXIONEM ESPIGOLANT “CARTES AL DIRECTOR”

(Els caps de setmana us proposo reflexionar sobre testimonis espigolats de la secció de “Cartes al Director”, publicades als diaris de casa nostra els darrers 8 dies. Ho faig perquè, com es deia en aquell "Parlament de Paper" inventat per "La Codorniz", a les "Cartes al Director" hi diuen la seva ciutadans carregats de la "seva" raó, quina opinió tenen tot el dret a que sigui escoltada. Dues advertències, per evitar malentesos: 1ª)- Que les hagi seleccionat no vol dir que subscrigui sempre, i 2ª)- Que les reprodueixo literalment en la llengua com han estat publicades.

Us desitjo, doncs, que sigueu feliços aquest cap de setmana i us espero dilluns per compartir noves reflexions que en ajudin a pensar abans de parlar)

CONTRA ELS MACRO PROJECTES ENERGÈTICS.- Abans de res vull deixar clar que, tot i la crítica d’aquesta carta als macro projectes energètics, entenc la necessitat d’actuació i desitjo una transició cap a les energies renovables i cap a un millor entorn per a tothom, però, això sí, sense caure en la hipocresia i la trampa que és el greenwashing. Els macro projectes d’energia fotovoltaica busquen instal·lar-se a les Terres de Ponent, perquè el sòl en les zones rurals és més barat i els afectats expropiats se’ls paga menys que si la instal·lació es fes a prop de Barcelona. És més rendible, i això ho diuen les mateixes promotores! I s’entén, ja que aquestes empreses (la gran majoria) són de fons d’inversió, ergo miren pel seu benefici. Acceptant aquests macro projectes, les Terres de Ponent regalen l’opció de tenir sobirania energètica a les mateixes empreses que han provocat l’anomenada emergència climàtica, que ara ens volen vendre la solució al problema. Sospitós, tot plegat. Es parla dels beneficis que projectes com aquest aportaran al territori i als pobles “afectats”. Per més que intento trobar de quin tipus de beneficis estem parlant, encara no he pogut ni llegir ni escoltar-ne cap en concret. Només frases buides, afirmacions òbvies, per part dels polítics, com “el futur d’Alcarràs és verd”. No sabem els beneficis, jo almenys encara no els he descobert, però sí que sabem quin serà l’impacte que tindran aquests projectes en el territori si s’acaben portant a terme. Per exemple, sabem que les zones perjudicades seran arrasades i en el seu lloc s’instal·laran qui-lòmetres de tanques i pantalles insonoritzades (pel soroll que generen les plaques), i es provocarà així la desforestació de la zona. Grans superfícies de sòl seran modificades, la qual cosa afectarà el terreny (només el terme d’Alcarràs ja concentra la meitat del sòl que es vol destinar a instal·lar plaques solars de tot Catalunya). El perjudici econòmic serà local i comportarà un empitjorament de la qualitat de vida. No es crearà ocupació local. Al contrari, a causa dels canvis en l’ús del sòl, aquests terrenys deixaran de ser agrícoles o ramaders, per la qual cosa hi haurà un gran impacte socioeconòmic, ja que es perdran les terres de conreu. Els veïns no tindran cap avantatge en la factura de la llum, pel fet que les empreses promotores no busquen abastir el poble amb les plantes que projecten en el seu territori. Augmentaran la contaminació i els residus. Les plaques contenen elements químics contaminants i generen camps electromagnètics, ambdós perillosos per a la salut humana i animal i per al medi ambient. I una última dada que em fa ballar el cap són els resultats d’un estudi fet per l’Institut Català de l’Energia (ICAEN) que apunten el fet que només instal·lant plaques fotovoltaiques a les teulades de Catalunya es podria arribar a cobrir el 50% de tota l’energia elèctrica requerida. I jo em pregunto: si això va de fer el pas cap a una transició verda amb un mínim d’impacte ambiental i de manera justa, per què no comencem per aquí, llavors? (Nuria Castany Preciado – Lleida – El Segre)

LA DIFICULTAT DE PREGUNTAR: COM ESTÀS?.- Formular la pregunta «com estàs?» és senzill. No té gaire dificultat, ni sintàctica, tan sols. Ara bé, fer-la costa més. El món viu molt ràpid, perquè nosaltres el fem girar molt de pressa. I sí, és cert que la feina, els estudis, la salut física i la llar són molt rellevants a les nostres vides, però també ho som nosaltres. Permet que digui, no com a adolescent escrivint una carta al director la qual no sé quanta gent podria llegir, sinó únicament com a persona, que la salut mental és rellevant també. És una faceta del dia a dia que s’ha considerat tabú, que se l’ha marginat i discriminat perquè, tothom ha estat malament, veritat? És una ximpleria, no? Et convido a aprofitar aquest moment i pensar-hi. No ens atrevim a fer les preguntes més simples i que més importen, i justament són les que marquen la diferència. La conseqüència està també en la por a donar o rebre la resposta verdadera. És més fàcil contestar «anem fent» o respondre directament «bé», que parlar-ne. És el mateix que posar un punt de llibre a la pàgina que llegeixes en comptes de recordar-la, o que trasplantar la flor i no pas plantar-la de zero, és més fàcil. Ara bé, les persones no som fàcils. Per què hem deixat que la nostra societat, aquella que creix amb generacions lluitadores per aconseguir el que ens pertany per dret natural, no parli d’una part de la mateixa lluita? Si et trenques un peu tothom s’adona i es compadeix, fins i tot t’animaran i t’oferiran ajuda, però part de qui pateix una malaltia mental ha d’avenir-se amb excuses prou creïbles per poder evitar el que per elles pot ser una catàstrofe. Considero que hem de canviar el camí, dirigir-lo cap a una altra banda. Canviem la sort, preocupem-nos més pel com; com està la persona que hi ha al teu pensament? I aquella que t’ha servit el cafè aquest matí? I com està qui riu o qui plora? I tu, com estàs? (Ainoa Peña Vidreres – Girona – Diari de Girona)

UN ARTICLE QUE M’HA IMPACTAT.-Fa ben poc, en aquest mateix diari, vaig llegir un article, d’Albert Soler, que, com a avi, vaig trobar molt interessant, alhora que ben real, tant és així que m’ha portat a escriure, per comentar-lo i alhora, felicitar al seu autor. El seu títol és: «Els nens que estem fabricant». Als avis, això de fabricar-los, ja ens ha passat; ara el que ens toca és intentar ajudar als pares, a pujar-los. Actualment, es donen alguns casos de mares i pares, als quals els sembla que, deixant-los-hi passar tot, estimen més als seus fills, pobrets! Han de fer la seva, no cal estar-los massa al damunt, i si s’enfaden i es comporten malament, que s’esbravin! O si van a un establiment i ho remenen tot, paciència; ah! i al col·legi, que no els atabalin massa, amb els deures, ja s’aniran fent grans. I si més endavant suspenen alguna assignatura, ja els deixaran passar de curs, no passa res. I si quan, ja de joves, s’afeccionen als botellots i beuen més del compte, s’han de divertir, oi! I esbravar-se. Llavors, clar! Els hi posen tot tan fàcil, que quan són grans i s’han d’espavilar pel seu compte, se n’adonen que la vida, ben sovint, requereix esforç i sacrificis, i se’ls fa difícil de tirar endavant, s’ha acabat allò del mínim esforç. L’autor d’aquell article ho explica millor, i hi afegeix més coses. No pretenc pas donar lliçons, a ningú; sortosament, no tothom actua igual, però he pensat que val la pena, per reflexionar-hi. És el meu humil parer, com a avi. Mireu-vos-ho així. (Lluis Torner Callicó – Girona – Diari Girona)

BLAT.- Vull pensar que heu seguit i esteu al cas de l’última de la Sra. Arrimadas tot criticant TV3 (estrany, oi?) per no donar per vàlida una resposta en castellà d’una con¬cursant (menor) en el pro-grama Atrapa’m si pots d’ara fa uns dies. Li va faltar temps, a la ciutadana, per dir que a TV3 es prohibeix parlar castellà. Fins aquí, res de nou: el concurs té les seves normes (només faltaria) i la Sra. Arrimadas, les seves fòbies (que cadascú té les que vol...). Anem al moll de l’os. La concursant sap la resposta però vet aquí que la sap en castellà, i no recorda la paraula corresponent en català. El presentador mira d’ajudar-la però la jove no se’n surt. Perquè no patiu, parlo de trigo i blat. Doncs Sra. Arrimadas: veu que els estudiants de Catalunya tenen clar el castellà i van coixos de català? Com pot arribar a ser possible, si segons vostès, aquí no s’ensenya el castellà? Que potser els catalans (o catalano parlants) tenim un super poder i aprenem el castellà sense estudiar-lo? No serà que això de la immersió lingüística funciona i és un model d’èxit, i els estudiants catalans acaben els cicles formatius sabent totes dues llengües? Inés, diria que has quedat retratada... un cop més. (Joan J. Portella – Cardona – Punt-Avui)

PREUS DELS TEST.- Si ara es regula el preu dels tests d’antígens a un preu màxim de 2,94 euros, com és que hi ha hagut tanta diferència amb els preus que hem pagat aquests dies de Nadal abans de les trobades familiars o durant tot el trimestre anterior cada dia que una no es trobava bé i per responsabilitat es feia un test abans d’anar a la feina i posar-se davant de tants d’alumnes o cadascú dels altres per mor de les seves responsabilitats? Com es justifica aquesta diferència? Qui se n’ha aprofitat fins ara per guanyar-hi diners? Suposo que totes les dades les sabrem, com sempre, en la distància, quan ja tot hagi passat. (Eulàlia Rodriguez Pitarque – Torroella de Montgrí – Punt-Avui)