dimecres, 12 de gener de 2022

ELS MIGRANTS QUE FAN NOSA A TOT ARREU (reflexió en dos temps) 2on.

 

Ahir dèiem que milers de persones han de deixar els seus territoris, per buscar-se la vida en un altre lloc. Darrera d’aquesta decisió tan transcendental s’amaguen gran quantitat de velles causes i una nova de trinca, el canvi climàtic, conseqüència de severes sequeres, d’aiguats devastadors, i d’altres fenòmens meteorològics extrems. El procés d’acollida dels migrants mai ha estat fàcil i moltes vegades ha esdevingut conflictiu, per diferents raons: racisme, tràfec de persones, delinqüència; però, sobretot, perquè molts dels destins idealitzats com ideals per acollir-los no poden atendre els seus propis pobres. En les èpoques en que la migració era benvinguda, els que l'acceptaven prioritzaven la perspectiva de mà d’obra barata i conjuntural, com si la integració dels forasters només es justifiqués per les necessitats de mercat; és a dir, mentre els forans ajudessin la continuïtat de les activitats econòmiques i el manteniment del sistema de pensions. Des d’aquesta perspectiva egoista, durant molt de temps els països acollidors han considerat la migració com la forma idònia d’obtenir el major rendiment amb els mínims costos i, en aquest sentit, es va arribar a seleccionar aquesta mà d’obra aplicant uns criteris en certa manera racistes que atribuïen major o menor conflictivitat potencial, en funció de la procedència ètnica dels migrants. El problema esdevingué quan moltes societats d’acollida seguint aquest patró – Alemanya en podria ser un paradigma -, descobriren de sobte que els migrants no eren només mà d’obra, sinó persones amb drets i necessitats.

En un determinat moment, les oenagés més sensibilitzades pel fenomen migratori van proposar de deixar de classificar com “migrants” les persones que es jugaven la vida, per exemple a la Mediterrània, i substituir la paraula per la de “refugiats”, considerant que la crisi migratòria si bé s’alimentava de fugitius de diferents guerres, un nombre cada vegada més significatiu només s’escapava de la misèria Per aquesta raó, opinaven que el concepte migrant ja no era vàlid per designar els que fugien de conflictes armats, guerres civil o persecucions religioses, com passava a Síria, l’Afganistan, l’Iraq, Eritrea o Somàlia, entre d’altres països. Potser fora més realista, varen pensar, qualificar com a “refugiats” tots els migrants que fugien compartint els mateixos itineraris i màfies, arriscant les seves vides a la recerca d’un futur millor. Els refugiats, contestaven els governs, són els que fugen d’algun tipus d’amenaça als seus països d’origen, si us plau per força. Però, replicaven les oenagés, els que fugen de la fam, no ho fan pas “voluntàriament”? I posaven un exemple pràctic: aquell migrant que va arribar a Líbia confiant en una millora de les seves condicions de vida en un país ric, del qual va haver de fugir cames ajudeu-me a causa de la violència armada per la guerra civil, no se l’ha de considerar un refugiat? Ja sé que es molt complicat tot plegat, però són molts els factors que condicionen la migració, des de pressions demogràfiques fins a inestabilitats polítiques, sense parlar de factors culturals, religiosos, històrics i ara ecològics. No s’ha de considerar tota aquesta gent com a refugiada, en general? En quina categoria s’haurien de classificar, doncs, les víctimes del tràfic il·legal de persones? I els nens que viatgen sols? I les dones que escapen de sistemes patriarcals que violen els drets humans cada dia?

Encara que sembli que la semàntica no té importància, l'etiqueta de “migrant” o de “refugiat” hom no le penja perquè sí, innocentment. ¿No serà que els governs prefereixen parlar de “migrants” amb la intenció de netejar-se preventivament la consciència de remordiments en passar de l’obligació de protegir-los i acollir-los si se’ls considerés refugiats, d’acord amb la responsabilitat internacional assumida en el marc dels drets de les persones? I tampoc m’ensumo que siguin innocents els adjectius “il·legal” i “clandestí”, que els populismes s’han tret de la màniga per criminalitzar els forasters, posant de relleu el fet d’entrar i romandre de manera irregular a un país. Aquesta connotació pejorativa i, fins i tot delictiva, s'ha posat de moda en els recents discursos dels polítics que s’entesten a parlar de migrants en comptes de refugiats. A Itàlia, l’ultradreta Lliga Nord només usa la paraula “clandestins”, per referir-se als migrants. A Polònia, prefereixen parlar d’il·legals, que en països una mica més primmirats substitueixen per “irregulars”, pensant que no sona tan malament. El Front Nacional francès ha encunyat un qualificatiu més sofisticat: “perill migratori”. I els de la NVA flamenca van més al gra, demanant pel broc gros la derogació del Conveni de Ginebra, en relació amb el dret d’asil.

En definitiva, que els migrants des de fa una colla d’anys sembla que fan nosa a tot arreu, i molts joves europeus s’apunten a moviments populistes que tenen en comú el menyspreu i l’expulsió dels forasters, atiant en molts de casos l’odi i la rancúnia. La tensa i perillosa crisi humanitària, migratòria i geopolítica que s’està congriant, sense anar més lluny a les portes d’Europa, posa de manifest amb alarma un risc que fa temps es veia a venir: la necessitat d’impedir com sigui l’entrada de migrants que Europa no té capacitat d’acollir, perquè cada país – inclús els més rics – tenen bosses de pobresa cròniques i molt preocupants, que no afecten només a forasters sinó també a molts nadius. Per aquesta raó la migració està mal vista pels governs, que fan tot el possible per posar-hi tants pals a les rodes com poden, barallant-se contínuament amb les oenagés meselles que atenen migrants abandonats a la seva sort a les fronteres o els rescaten de la mort segura en pateres mig enfonsades. El problema, però, és que ningú, ni els governs ni les oenagés, s’han plantejat de veritat com gestionar l’acollida de tanta gent, quan és evident no hi caben.

Perquè el que passa és que la solució per endreçar la migració no és que se'ls rebi amb els braços oberts, als refugiats; sinó que des de fa dècades aquesta crisi migratòria es veia a venir, i els govern no van moure un dit per evitar que la gent hagués de fugir de casa seva per força. Enlloc de finançar la reconstrucció, modernització i industrialització de les antigues colònies espoliades de les seves riqueses naturals, perquè la gent s'hi pogués continuar estant guanyant-se la vida, van preferir vendre als senyors de la guerra de cadascun d’aquests territoris independitzats de metròpolis que els havíem espremut tot el suc, les armes suficients per exterminar-se els uns als altres, en un conflicte de mai acabar. A la meva manera de veure, occident està pagant els errors de la seva miopia política. I, francament, no sé pas com ho arreglarem, per molta bona voluntat que uns quants hi posin. Entre d’altres coses perquè ja s’ha fet tard, i encara que hi hagués la voluntat de rectificar els vells errors, en cap moment ni des dels governs en particular. ni des de la Comissió Europea i encara menys des d’ONU, s’han dissenyat plans sostenibles per atendre com a persones els desesperats que fugen dels seus països, ni per garantir que no ho hagin de fer, aturant les guerres i els conflictes que toleren per liquidar els stoks de la industria armamentista. Tots aquests organismes, al contrari, estan encaparrat en buscar la manera d’estroncar l’allau de refugiats, amb cataplasmes. Fins quan serà possible barra’ls-hi el pas? Em sembla que ho tenim pelut, mentre en plena crisi es prefereix mirar cap a una altra banda, encomanant-se al principi del necis: qui dies passa anys empeny.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada