ANY NOU, VIDA NOVA

 

És el que voldríem tots els que n’estem farts de la rutina quotidiana, buscada o imposada, que al girar el full del calendari, com per art de màgia l’escenari ens canviés, i que els grisos tirant a negres esdevinguessin blaus lluminosos, en el panorama de la nostra vida. Però la cosa no va d’aquesta manera, no depèn només de traspassar d’any o de que es retiri l’anticicló i s’anunciï un canvi de temps perquè la boira desaparegui i l’horitzó es vegi més clar; si no ens posem al cap que els canvis, malgrat les circumstàncies, depenent en bona part de nosaltres mateixos, de la nostra actitud, de tenir ganes “de fer”, de recuperar la il·lusió, ho tenim pelut això de la "vida nova". Sobretot de que ens faci il·lusió aixecar el cul del sofà i passar de la vida “contemplativa” a la vida “activa”; és a dir: no canviarem gaire res si no desertem de la postura còmoda dels que es resignen a seguir cap on vagi el ramat. Perquè canviïn les coses, en general o en la nostra vida en particular, s’ha de desertar radicalment del ramat. No és compatible dir sempre “si senyor” amb “fer valer” la nostra personalitat manifestant sense reserves sempre que el cos ens ho demani, què pensem i per on creiem que s’hauria de tirar. Mentre obeïm només el que ens manin els pastors o els rabadans, sense tenir cap interès en discutir o d’il·lusions contrastar les ordres amb allò que honestament opinem nosaltres, per molts anys que tombem al calendari, de “vida nova” en tindrem poca.

Durant aquests dies que el blog ha mantingut posat el cartell de “tancat per carregar piles” – un eufemisme covard que resulta útil a quan no es vol reconèixer un estat d'esgotament intel·lectual o de principi de depressió, perquè són paraules menys “políticament correctes” –, he arribat a la conclusió que passar del pessimisme a l’eufòria només depèn de que no s’hagi perdut la il·lusió. Si es té il·lusió, no hi ha cap cuc ni virus pessimista o depressiu, que faci forat en els ànims de les persones i les desvesteixi de recursos per activar la força de voluntat. I com es fa per a no perdre la il·lusió? Vet-aquí la pregunta del milió de dòlars, que cap expert ha sabut definir sense embolicar més la troca. Alguns il·lusos cerquen la il·lusió en llibres d’autoajuda, sense tenir en compte dues coses. La primera, que molts dels que escriuen aquesta mena de llibres mateixos són orfes d’il·lusions més enllà de fer quatre quartos si tenen èxit, i els consells que donen son tan infal·libles com aquell coratjós “si l’encerto l’endevino” dels xarlatans. I en segon lloc, que no totes les lectures desperten en els lectors els mateixos sentiments. Per tant, a la meva manera de veure, si un mateix no es motiva per il·lusionar-se per quelcom que li faci venir ganes de viure una "vida nova”, francament està més mort d’ànima que els morts del cementiri de cos. De moment, com veieu, em fa il·lusió tornar-me a reenganxar al blog. Espero que tindrem molts de dies per anar fent barrila sana i constructiva.