Davant l’augment dels casos de coronavirus impulsat per les variants òmicron, el president de França, Emmanuel Macron, va desafiar els paisans teòrics negacionistes amb una grolleria que ha escandalitzat mig món. No és gaire freqüent que un polític tan important,, sobretot a tres mesos de que se li subhasti el càrrec a les urnes, dirigeixi un missatge tan fatxenda a una part de la població del seu país, en aquest cas la que passa de vacunar-se, assegurant que està disposat a cardar, fotre, boixar, fastiguejar, emprenyar o arrossinar – podeu emprar la versió fonètica que us sembli més correcta filològicament parlant -, de l’expressió castellana “joder”. Concretament, segons que publicà “Le Monde”, les paraules del president foren: “Les non-vaccinés, j’ai très envie de les emmerder. Et donc on va continuer de le faire, jusqu’au bout“, trieu la traducció que més us faci més el pes, ja que el sentit groller de la paraula no el rebaixareu pas.
Ara bé, a la meva manera de veure, que un polític a quatre dies de jugar-se la reelecció perdi els estreps, només té una explicació: que sap que per molt que tensi la situació en traurà profit. Em sembla que els seus assessors han calculat que hi ha més francesos que donen suport a una política de negar el pa i la sal als no vacunats, com si fossin empestats, que no pas els estan en contra de deixar-se vaccinar. Per tant, políticament fa quelcom tan lleig com aprofitar-se d'una tragèdia sanitària per guanyar un grapat de vots. No és el primer polític que juga brut aprofitant-se d'un pànic col·lectiu, que no va saber impedir per altres mitjans.
En definitiva, el president francès ha deixat clar, en un perfecte exercici de cinisme, que als negacionistes ni els ficarà a la cangrí ni els portarà agafats pel coll a vacunar-se per força, no obstant que els hi farà la vida impossible. Si res no canvia, és mol possible que tot allò que es relaciona amb la gestió de la pandèmia desplaci del debat polític en la propera campanya electoral francesa polèmiques estrella els darrers anys entorn de la immigració o la infiltració islàmica, temes on els seus rivals de dreta o d’extrema dreta s’hi troben com peix a l’aigua remenant els instints més baixos. Macron, en canvi, sembla apostar per recollir la indignació creixent entre la majoria de ciutadans vacunats i la minoria que es neguen a fer-ho, als quals els "creadors a sou d'opinió" assenyalen com a directes culpables de l’ocupació desproporcionada dels llits hospitalaris. Cap altre polític s’ha atrevit a jugar tan fort per establir una nova i molt perillosa divisió civil entre els ciutadans, a compte de la pandèmia. Potser qui s'hi acosta més és la presidenta de la comunitat de Madrid distingint malèvolament entre "llibertat" i "restricció".
I em temo que si el president francès no afluixa els fogots, la línia intransigent i bel·ligerant que ha adoptat en aquesta qüestió tan calenta s’encomani perillosament a altres societats veïnes, igualment preses del pànic degut a la desbordada contaminació del virus, i els dirigents no es vulguin quedar enrere a l’hora de treure la garrota i, com el líders francès, encenguin temeràriament mistos atiant la persecució legal dels “no vacunats”, impedint-los l’entrada a restaurants, cafés, teatres, cines, transport públic i a qualsevol lloc on “els vacunats” se sentin vulnerables. Francament, serà interessant de veure com va evolucionant aquesta tendència a trobar culpables, encenent un conflicte civil que dividirà tant la societat que acabi cremant-s'hi, i que certament no ajudarà gens ni mica a establir el clima de solidaritat i cohesió social imprescindibles per enfocar la recuperació de la patacada sanitària, econòmica i social des de l’endemà mateix de declarar-se el final d’aquesta tragèdia humana, que serà quan realment toqui encarar la caricatura d'una “normalitat” que durant molts anys, segons com es gestioni, perllongarà els danys colaterals de la pandèmia. En Macron i d'altres governs veïns – Itàlia, Àustria i Portugal són els primers que n’han pres nota i ja corren a fer els deures – haurien de tenir assumida la primera lliçó d’un estadista: que atiar les tensions socials no soluciona cap problema de fons i, en canvi, obre unes ferides que costen molt de cicatritzar.
I, sobretot, que quan aquesta tensió social es provoca per interessos exclusivament partidistes, no es pot justificar de cap manera. I és que els negacionistes potser no tenen la raó, però tenen tot el dret a equivocar-se sent conseqüents amb el que pensen. En tot cas es pot discutir si la seva actitud en determinades circumstàncies és ètica i si, en tot cas, n'haurien d’assumir les conseqüències i no refiar-se que els que no pensen com ells arrepleguin els plats trencats. Però, els governs que s'han trobat amb els pixats al ventre amb un merder colossal, potser haurien de fer examen de consciència, primer per determinar si com han gestionat la pandèmia no ha tingut més errades que no pas encerts, començant per no haver sabut crear la confiança i l'empatia suficient perquè la ciutadania seguís voluntàriament i convençuda les seves recomanacions i, en segon lloc, si no hi havia alternatives menys dràstiques i discriminatòries per reconduir la situació que retallar no sempre massa intel·ligentment llibertats i no amorosint les restriccions amb compensacions adequades als perjudicis que provocaven
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada