Hem anat a dormir amb la noticia d’un nou ciberatac a una institució pública de Catalunya, en aquest cas la Universitat Oberta. Sembla que els delinqüents ja han posat preu al seu acte de pillatge i que els gestors de la universitat han engegat els delinqüents a dida; em temo que en un gest de dignitat molt elogiable però que, per desgràcia, no passarà de ser un brindis al sol. La defensa de la societat contra aquesta mena d’atemptats és nul·la per la senzilla raó que, de moment els delinqüents actuen amb total impunitat i vés a saber des de quin recer del planeta. La indefensió de la societat davant aquesta amenaça fa angoixa i basarda perquè si bé governs i entitats privades destinen grans esforços econòmics en prevenció, ningú té la seguretat que els tallafocs actuaran amb total eficàcia en un moment donat, entre d’altres raons perquè els delinqüents coneixen tots els punts febles dels sistemes informàtics i, sobretot, perquè quan llencen un atac es valen de la sorpresa per assestar cops d’efecte que paralitzen les capacitats de reacció de les víctimes que, fins ara, han resolt la majoria d'aquests problemes acceptant humiliants xantatges, els quals no sempre s’han fet públics, ni han evitat un reguitzell de danys colaterals. El principal de tots, la sensació cada vegada més aclaparadora que la vida quotidiana de la societat pot col·lapsar si quatre terroristes informàtics s’ho proposen.
La sensació de viure sota una espasa de Damocles que no dominem malgrat les moltes xarxes d’espionatge cibernètic que engeguem o de detectors antivirus que instal·lem, provoca tal indefensió que es millor no pensar-hi. Però el pitjor de tot és que no se sap si aquests ciberatacs són obra de quatre arreplegats que es volen divertir activant petits caos o bé si al darrera de tot plegat hi han interessos de més alta volada. I en comptes d’un joc es tracta d’una guerra de guerrilles perfectament dissenyada des de multinacionals del que sigui, o inclús des d’algun Estat interessat en debilitar els seus enemics potencials destruint les xarxes essencials per a assegurar una convivència ordenada als ciutadans, des de la distribució d’energia als magatzems de dades imprescindibles perquè funcioni tota la maquinària burocràtica tant pública com privada.
El model de terrorisme que sembla ens espera a la cantonada ja no es dedicarà a posar bombes en llocs estratègics sinó que actuarà amb armes més sofisticades, sense embrutar-se les mans ni donar la cara. I el pitjor de tot és que ara per ara no se sap com preveure ni defensar-se d'aquests atacs. Caldria segurament un gran acord entre tots els països, cosa que no és més que una gran utopia mentre estiguin com gat i gos. La prova la tenim amb com s’està gestionant la pandèmia a nivell mundial o la desacceleració dels resultats del canvi climàtic pels atemptats al medi-ambient. He sentit un expert que pronosticant com serà "la nova normalitat" després de pandèmia, deia que la seva principal característica serà l’absoluta manca de seguretat en res. El principi que instal·larem, potser, al frontispici de la nova normalitat serà aquell vell desideràtum de “carpe diem”: Passem-ho el millor que puguem avui, que demà Déu dirà. O com diuen de l’Ebre cap avall, “que nos quiten lo bailao!”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada