LA SETMANA DELS BARRUTS: COBRAR SENSE ANAR A TREBALLAR

 

El diari ARA ha destapat que el Parlament de Catalunya paga 1,7 milions d’euros cada any a funcionaris que ja no hi treballen; en concret són 21 funcionaris que s’han acollit al que s’anomena llicència per edat. No són “treballadors” qualsevol, esclar, si tenim en compte que aquest moma repartida entre els 21 suposa de mitjana embutxacar-se sense donar cop 80.952 euros per cap, l’equivalent sense ganes de fer demagògia a sis salaris mínims d’un mandinga normal. Però el que és, és; encara que toqui el botet que se’ls hi retregui a segons quines patums. Aquest privilegi laboral es va regalar l’any 2008, quan el Parlament el presidia l’eixerit honorable republicà Ernest Benach, aquell que va tenir de donar unes quantes explicacions perquè els caparruts com jo entenguessin la necessitat de “privilegiar” el vehicle oficial amb que es desplaçava diàriament de Barcelona a Reus perquè volia dormir a casa, amb una sèrie d’equipaments més aviat de gamma selecta. Bé, no ens enrotllem posant el nas en figues d’un altre paner i anem al gra del que estàvem dient; l’acord consistia en que els funcionaris del Parlament, en complir 60 anys, sempre que 15 dels quals els haguessin passat al servei de la cambra, ja es considerés que havien suat prou la cansalada i podien plegar amb la garantia de cobrar tot el sou fins que tinguessin dret a la pensió, en complir els 65 anys, sense anar ni un sol dia a la feina. Per què li’n dic “privilegi”, d’aquest bon tracte? Doncs, perquè sense ganes de molestar ni d’ofendre ningú, només per situar on es troba la “normalitat”, un treballador ras, com vostè i jo, en aquest país es pot pre-jubilar als 60 anys sempre que n’acrediti una trentena de cotització i amb la condició que la pensió li quedarà reduïda al 60% de la base reguladora. Enteneu la diferència entre “normalitat” i “privilegi”, o voleu que us ho expliqui millor?

He escrit abans que la mitjana per cap que representaven els 1,7 milions de despesa era d’uns 80 mil euros anuals, però aquesta dada només era estadística. En realitat els sous dels 21 agraciats oscil·la entre els 56.000 i els 140.000 euros/any. O sia, que algun cobra més que un conseller i, almenys un o dos, més que el propi president de la Generalitat, i no sobrepassen el de la presidenta del Parlament perquè aquesta honorable senyora encara “pica més alt”, ja que els contribuents li paguem 155.570 d’euros l’any. Per favor, repeteixo, no us prenguéssiu aquesta informació detallada com un rampell de ciutadà malcriat o antisistema o com una falta de respecte encoberta, que em sabria molt de greu; només tracto de deixar les coses clares perquè ja que el blog es vanta d’explicar-ho tot net de pols i de palla, sapigueu exactament de què estem parlant. Deixant de banda si aquest “privilegi” és o no legal, de discriminatori jo diria que no cal ni discutir-ho que ho és; però, és ètic. La meva resposta la trobareu a la reflexió publicada en aquest blog el dia 5 de gener, titulada: “Quan un sou públic pot considerar-se escandalós”. I a tot plegat, com ha reaccionat la classe política? Doncs, en resum jo diria que “tirant pilotes fora”. El president Aragonés, ha afirmat que: “en tota la Generalitat no hi ha casos de funcionaris que cobrin sense treballar, al contrari del Parlament”. I per arrodonir el petit cop de roc ha recordat que: “A Catalunya hi ha divisió de poders i qui ha de prendre les decisions sobre aquesta qüestió interna del Parlament són la seva Mesa i la Presidència”. Apa, com si estiguéssim parlant de dos mons diferents situats a les antípodes un de l'altre!

Qui fou president del Parlament l’any 2008, l’Ernest Benach, als Matins de Catalunya Radio se n’ha rentat les mans exclamant, tot digne: “14 anys enrere era un context totalment distint a l’actual i no es pot extrapolar la situació. Les coses han canviat moltíssim. És evident que aquella Mesa que ho va aprovar per unanimitat, ara no ho aprovaria”. L’anterior president del Parlament, l’honorable Roger Torrent, contestant a les preguntes que la premsa li va fer ahir quan va treure el cap a una empresa de Terrassa, en funcions de conseller del ram, va excusar-se amb la mateixa dignitat del seu predecessor: “no he pogut llegir les informacions en detall i, per tant, no en puc fer cap valoració”. En Pla quan escrivia les seves cròniques parlamentàries, abans de la guerra, davant estirabots com aquest deia: “i ja li pots anar al darrera amb un flabiol sonant”. Finalment, la presidenta actual de la cambra, l’honorable Laura Borràs treu pit com sempre, assegurant que ella va ser la que, en assabentar-sen de l’anomalia administrativa, es va "carregar" la butlla. Però no diu tota la veritat, perquè és molt pilla: la modificació no afecta ni als 21 privilegiats, ni als treballadors que s’hagin acollit al xollo durant l’any passat i, a més a més, no ha extingit el dret a pre-jubilar-se als 60 anys amb el sou íntegre, sinó que aquests “privilegi” simplement es limitarà a tres anys enlloc de dos. O sigui que la “carregada del privilegi” que ens vol vendre la senyora Borràs, per si cola, no passa de ser un trist maquillatge d’una butlla impresentable.

De tot el que acabo de dir també se’n podrà deduir que la senyora presidenta, de seguida que se’n va assabentar del "privilegi" va anar a corre-cuita a esmenar-lo, però jutgeu vosaltres mateixos si es pot qualificar de gaire diligent que quan l’ARA va destapar a mitges l’olla el 8 d’abril del 2021 s’hagués hagut d’esperar fins el 14 de gener, nou mesos com si fos el part d’una criatura, perquè se li donessin les dades que havia demanat emparant-se en la llei de la transparència, per confirmar les seves investigacions periodístiques. Aquesta catxassa més que diligència, va provocar en aquest nou mesos de gestació d’una resposta "políticament correcte" les dimissions de varis membres de l’òrgan parlamentari de garantia a la transparència. La presidenta del Parlament, encara que ho desvincula de la pressió dels periodistes, ahir dimarts va anunciar amb la contundència que la caracteritza, que des d’ara mateix aquell òrgan desmembrat es renovaria perquè pogués fer la seva feina. Potser si ara s’obren finestres per ventilar es puguin saber “cosetes” com, per exemple, qui paga alguns actes protocol·laris excepcionals com una trobada d’exconsellers de la presidència, que l’actual consellera Vilagrà va convocar fa uns mesos, per “intercanviar experiències” mentre dinaven com bons amics. M’agradaria saber si dinars diguem-ne “de bon rotllo” com aquest, que es convoquen des d’alguna conselleria, es paga el tiquet a escot o es carrega a la targeta de crèdit de l’amfitrió? I també, potser que se’ns expliqui com ha quedat l’assumpte de les dietes dels diputats que es tenien de reconvertir en sou perquè no estiguessin exemptes d’impostos. En fi, quatre “detallets” perquè els ciutadans rasos puguem tastar sense buscar l'agulla en un paller, els efectes saludables de la “transparència” que tan es predica però que, de moment, sembla bastant millorable.