Aquesta és una pregunta que ni pintada per aixecar polèmica i, sobretot, per posar en relleu ferides profundes que malgrat algunes vegades puguin estar contaminades de demagògia, són ben reals i segons com patètiques. I fixeu-vos que la resposta, en teoria, no pot ser tan difícil si es fes servir aquella regla de tres a la que jo tantes vegades em refereixo: el sentit comú. Partint de la base que en cada país se suposa que els governants quan estableixen els ingressos mínims d’un assalariat, pensen en un sou que, encara que escàs, sigui suficient per atendre les necessitats vitals d’una persona, la pregunta complementària que proposo respondre per contestar la pregunta principal que figura en el titular d’aquesta reflexió, seria: ¿per quin factor es pot considerar decent i acceptable que es multipliqui aquell salari mínim de referència, per establir els ingressos màxims que moralment no puguin considerar-se una aberració? Ja sé que cap país, almenys de l’òrbita capitalista, preveu uns ingressos màxims per persona; la justificació que s’argumenta és que en un model econòmic lliberal basat, en la llei de l’oferta i la mandanga seria una heretgia pretendre limitar les retribucions màximes. Ara bé, ¿no seria just i raonable que aquells que suquen el melindro a l’olla pública tinguessin un sostre retributiu perquè els que meriten sous públics poguessin defensar-los davant els ciutadans que s'han d'apanyar amb un sou mínim, sense que els hi caigués la cara de vergonya?
A mi, francament, em sembla que seria molt enraonat parlar-ne, entre d’altres raons perquè de la mateixa manera que els ingressos dels assalariats, dels pensionistes i dels tutti quanti pelacanyes que es mouen pels pessebres del món estan sotmesos a topalls inflexibles, perquè si els poca-roba guanyessin massa s’ensorraria l’economia i els privilegiats que formen part de l’establishment, pobrets, passarien gana. Els governadors del Banc d’Espanya, cada vegada que els sindicats remouen l’assumpte del salari mínim posen el crit al cel pronosticant la ruïna del sistema si es gosa apujar la misèria amb que, els que no han passat mai gana ni han hagut d’estar-se de res per simplement subsistir, creuen que pot arribar dignament una persona a fi de mes. I tots els escolans d'amén dels que profetitzen que el sistema s’ensorraria si els assalariats i els pensionistes guanyessin el suficient per a no tenir de fer equilibris, aplaudeixen amb les orelles. I avui mateix, quan una inflació desbocada es carregarà totes les promeses dels polítics de respectar el poder adquisitiu de sous i pensions, l’aristocràtica socialista responsable dels afers econòmics del govern estatal, la Nadia Calviño, té la barra de declarar: “Cal evitar alces salarials que facin estructural la infracció”. Algú va dir, no fa massa temps, que si vols conèixer algú escorcolla-li el seu cubell d’escombraries; si donéssim una bona repassada als cubells d'escombraries de les administracions públiques – ep!, no només les de l’Estat sinó de cadascuna de les autonomies, inclosa la catalana – estic segur que ens hauríem de tapar el nas, per a no intoxicar-nos de la fortor.
Per exemple, i tornant a la qüestió dels sous públics, ens cauria l’ànima als peus i ens quedaríem parats si en un miracle de transparència se’ns llistés – deixant de banda els funcionaris rasos i els subalterns – la nòmina de tots aquells que ocupen un càrrec públic, des dels caps del governs central o autonòmics, fins als diputats, senadors, consellers, secretaris, subsecretaris, directors generals, presidents d’empreses públiques, i tots els que segurament em deixo perquè un ciutadà com jo és impossible que pugui imaginar-se totes les sangoneres que mamen dels nostres impostos. I no hi he afegit la casa reial perquè malgrat seria la guinda de la reflexió, el pressupost i les regalies d’aquesta institució són pixi minuti comparades amb l’embalum de despeses necessàries per mantenir càrrecs polítics tan ben dotats econòmicament com, en alguns casos, innecessaris.
Déu me'n guard de dir si el que cobren els polítics és poc o molt, ni si se'l guanyen o no el jornal, però si denuncio la manca de regulació i d’homogeneïtzació dels sous públics i que no existeixi una mínima i decent equivalència i coherència entre ells. Si prenem com a referència, per exemple, el sou assignat oficialment al president del govern central, que no arriba als 90.000 euros/any (cosa que no em crec, perquè considero en Pedro Sanchez prou espavilat per arrodonir amb dinars el que no cobra amb diners, com diria en Josep Cuní), als ciutadans rasos els hi costa de creure que la majoria de presidents autonòmics cobrin molt més i en alguns casos el doble que l’inquilí de la Montcloa, com ara la presidenta del Congrés de Diputats, Meritxell Batet, que se n’embutxaca 230.000. El del Senat deu pencar menys i només arriba als 185.000. Sis dels alcaldes de les principals ciutats espanyoles – inclosa la Barcelona, de Colau – sobrepassen amb escreix els 100.000. També alguns directors generals, ambaixadors i, sobretot, presidents d’empreses públiques, com Correus (que pràcticament s’equipara amb el sou de la presidenta del Congrés, la dona més ben pagada del país). Si ens fixem amb casa nostra, al president de la Generalitat el pressupost li assigna 130.250; a un conseller, 115.157; a un secretari general, 92.000; a un director general, 88.243... I a aquesta llista hauríem d’afegir-hi tot un reguitzell d’alts càrrecs arbitraris “assimilats” als sous de secretaris i directors generals. Aneu fent números, doncs... Però el quid de la qüestió no és aquest, sinó el què proposo per reflexionar avui i que resumeixo en dues preguntes clau: 1ª)- És normal que els sous dels càrrecs públics no tinguin un topall màxim? 2ª) – Quantes vegades pot sopar, en comparació amb un paleta, un mecànic o un pensionista, qualsevol d’aquests homes i dones, alguns sense ofici ni benefici de profit, tan generosament remunerats? Em sembla que d’aquest tema n’haurem de seguir parlant, sobretot quan ens deixi la pandèmia i hàgim de començar a tornar els crèdits que ens han permès fer la viu-viu acumulant un dèficit públic descomunal, i comencin les retallades de sous, de pensions i de serveis. Que no passarà perquè els polítics ho impediran? Il·lusos els que s'ho creguin!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada