La pandèmia no ha afectat a tothom per un igual, quelcom que ja estava més clar que l’aigua des del principi, i que s’ha anat confirmant fins avui mateix, quan el caos dels antígens encara ha fet més palès l’existència de màfies de coll blanc organitzades per fer l’agost jugant amb la por de la gent i la miopia imprevisora dels governs. No voldria que penséssiu que m’agafo a arguments demagògics per escriure aquestes reflexions acollides a la hospitalitat de la setmana dels barbuts, fent un joc de paraules irònic i un pel irreverent. Però us poso un simple exemple de que no hi ha més pa que formatge quan afirmo que sembla mentida que en ple debat sobre la necessitat d’alliberar les patents de les vacunes, perquè arribin a tota la població mundial – penseu que mentre al primer món especulem si convé endinyar-nos o no una quarta dosi, a infinitat de països del tercer món ni un deu per cent de la població s’ha posat la primera -, els guanys dels tres principals laboratoris que remenen les cireres (Moderna, Biontech i Cansino), han donat la benvinguda a 9 nous multimilionaris del ram de les farmacèutiques, i han incrementat escandalosament el patrimoni dels que ja històricament eren els reis del mambo en aquest sector. El monopoli per elaborar les vacunes anti-covid s’ha “regalat” a molts pocs laboratoris, els propietaris dels quals s’han folrat amb aquesta crisi caiguda de vés a saber quin cel o de quin infern. Segons la consultora Forbes, aquest 9 nous membres del clan declaren una fortuna de 19.300 milions de dòlars, amb la qual, segons Oxfam, es podria vacunar tota la població de l’Àfrica sub-sahariana on només porten el vaccí un 0,7%. Però si es destinessin els beneficis de tot el sector farmacèutic, calculats en 32.200 milions de dòlars no quedaria un sol poblador de cap país pobre del planeta, sense immunitzar.
És molt fort de dir-ho, però no té volta de fulla que durant aquesta pandèmia la gran majoria de la població mundial – treballadors i classes populars al capdavant – ha hagut de plantar cara si us plau per força al risc sanitari, a l’augment de la pobresa i a majors nivells d’explotació, mentre uns quants espavilats capitalistes de les oligarquies de sempre han mercantilitzat descaradament les vacunes i els complements higiènics, indispensables per combatre la crisi sanitària. Com a resultat, ha augmentat la desigualtat entre els rics i els pobres. I mentre la desocupació i la crisi s’implementava imparable degut a l’emergència sanitària, les grans fortunes assolien un rècord de guanys, que ha disparat la seva rendibilitat en un 25%. Son dades del banc suís UBS i de la consultora Price Waterhouse Coopers, que no són sospitoses de falsejar les dades en profit dels pobres i fer la punyeta als rics, precisament. Que des de fa molt de temps la bretxa entre rics i pobres tendeix a eixamplar-se, és ben sabut i en alguns cercles ja es dona per descomptat; però, la novetat és que la pandèmia ha accelerat aquestes diferències de manera que, diuen que no se sap com, els rics tenen més diners i els pobres són més pobres. I enmig de la tragèdia, la classe mitjana cada dia queda més despenjada i abandonada.
La dimensió de les classes mitjanes en relació a la població total, s’ensenya a les facultats d’economia i als centres de negocis que determina la riquesa d’un país; i des de la política es considerava i respectava com un dels principals factors d’estabilitat. En teoria, la classe mitjana era la que arreplegava sempre els suficients recursos per apuntalar la seguretat familiar en un moment donat de contratemps, i sempre tenia un racó o una pedra a la faixa per planificar el futur sense angoixes. I no era cap miracle, sinó perquè tradicionalment era capaç de sobreposar-se pels seus propis mitjans a les crisis, refiant-se del treball, de l'estalvi i d'una vocació emprenedora suficient per a no rendir-se davant les dificultats. Ara aquesta classe mitjana cada dia està més delmada i desanimada, però encara els pocs que queden dempeus afavoreixen una demanda estable de bens de consum i paguen els seus impostos puntualment, perquè els seus pares els hi varen ensenyar que els impostos són sagrats perquè un país rutlli. No obstant això, no es pot negar que des de la pandèmia els supervivents del naufragi econòmic i social de les darreres dècades perceben que es troben a la corda fluixa, i el país corre el risc de perdre definitivament la classe mitjana, com a factor d’estabilitat de la societat. A Espanya, el 10% opulent ingressa de mitjana vuit vegades més que el 50% pobre; però, malgrat això, segons els experts no som dels països que ho tenim més pelut; mentre els ingressos d’un adult al nostre país són de mitjana 30.600 euros bruts per any, gairebé representen el doble de la mitjana mundial, situada en 16.700 euros. Tanmateix, és curiós que mentre el covid deixava milions de persones a l’estacada a mig món per les restriccions, la Borsa no ha patit massa per la seva salut els darrers mesos, la qual cosa fa pensar que els mercats financers la saben molt llarga i per molts psunamis que vinguin, la Borsa sempre sura, sovint alimentant-se de la misèria que l'envolta.
En resum: que la riquesa s’acumula a dalt de tot de la piràmide demogràfica, mentre que la pobresa eixampla la base; i el més preocupant de tot plegat és el ritme com augmenten les bosses de pobresa absoluta. Segons el Banc Mundial, cent milions de persones s’han afegit al cul de sac dels extremadament pobres, i ja sumen més de 700 milions els deixats de la mà de tots els déus protectors. De fet, era una tendència; però, el covid no hi ha ajudat gens a revertir-la, ans al contrari. Dintre de la tragèdia, almenys s’ha de reconèixer que la majoria de governs s’han tret la son de les orelles i han improvisat, cadascú pel seu compte i sense cap coordinació, respostes polítiques a la desesperada, més o menys encertades. No obstant això, aquests paraigües només han resguardat del diluvi els treballadors amb contracte i feines regulades i formals, però n’ha deixat fora – en la majoria de casos – els que vegeten a l’economia submergida. I no parlem d’aquelles persones que pertanyen a minories vulnerables i, sobretot, de les dones. Com que les respostes polítiques han estat bastant caòtiques han fet pessigolles al melic de les necessitats, per manca de recursos suficients; ara bé, la despesa que ha generat la covid ha disparat el deute públic fins a nivells difícils, per no dir impossibles, d’assumir sense enormes sacrificis. ¿Qui us sembla que els suportarà aquest sacrificis, els barruts que s’han fet més rics del que eren, o els pelacanyes de tota la vida. Reflexionem-hi, i si us venen ganes de donar-vos un parell de bufetades a la galta com a reacció al sentiment d’impotència, almenys servirà per fer-vos passar el fred d'aquesta setmana dels barbuts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada