Els bancs només et fan el paripé si et poden treure suc d’alguna manera; si només els hi dones feina i pocs beneficis no et són gaire amics. Aquí i a Tombuctú. Àdhuc en aquells casos que una banca, en concret, et vagi prometre que seria la teva millor amiga. Ja l’encerten els pagesos, els botiguers i els petits emprenedors autònoms, que de tractar amb els bancaris en saben un borrall, quan sentencien: “els bancs només deixen diners als que en tenen”. Però, aquestes són figues d’un altre paner; ara, del que hem de parlar és de si és veritat que els que noten més l’austeritat (retallades) dels bancs, en matèria de serveis i posar bona cara al client a benefici d’inventari, són la gent gran. Una austeritat, per cert, auto receptada com una penitència per haver estat, in illo tempore, potser massa servicials amb la clientela, i d’ençà de la crisi perquè el seu negoci no perdés pistonada van creure, com si l’esperit sant dels financers els ho hagués revelat, que era imprescindible eliminar totes les despeses que no fossin rendibles. El principal signe extern d’aquest canvi d’orientació comercial és que des de 2008, que va esclatar la bombolla immobiliària quines pèrdues, no ho oblidéssim mai, vam acabar pagant els ciutadans amb diners o amb dinars, fou que van baixar portes el 64% dels establiments bancaris: és a dir, dues de cada tres oficines urbanes ja són història, com els 73.025 empleats indemnitzats generosament perquè de fet les indemnitzacions s’amortitzaven comptablement soles en rebaixar la massa salarial (com si la banca fos can Barça) o contribuint a l’operació neteja amb les compensacions com incentiu d’Hisenda a les fusions d’entitats. Això, esclar, va portar molts problemes als clients de les zones rurals; però ara ja se’n comencen a ressentir els de les ciutats urbanes. Principalment, com us deia el principi, la gent vella i no tan vella que enyora el tracte personalitzat amb un interlocutor de carn i ossos cada vegada que s’ha de barallar amb una maquinota intel·ligent sense empatia.
Segons l’Institut Nacional d’Estadística, a Barcelona només quatre de cada deu homes i tres de cada deu dones (fixeu-vos que en aquest aspecte les dones resulten més trempades), compreses entre els 65 i els 74 anys s’entenen bé amb Internet. Per tant no estem parlant d’un col·lectiu minoritari de la població: els majors de 65 anys, a Espanya sumen 8,3 milions, el 18% de la població i del cens electoral. I bona part d’aquest graner de vots, doncs, s’enfronta amb un gros entrebanc en les rutines domèstiques que deixa sovint indefensos i balbs els usuaris d’aquesta franja d’edat: la banca digital. El director de la Fundació TIC Salut Social, organisme depenent de la Conselleria del senyor Argimón, es va lamentar recentment que no s’hagi fet a Catalunya cap estudi que analitzi en profunditat la bretxa digital, assegurant taxativament que els ciutadans amb pocs estudis i un baix nivell adquisitiu són els que resulten més perjudicats per aquesta diguem-ne “revolució”. En aquest sentit, en el transcurs d’una entrevista a “Els matins”, de TV3, aquest funcionari afirmava que no es pot permetre que la digitalització bancària deixi gent enrere, en marginar de forma conscient una part dels seus clients analfabets en virgueries digitals, però no idiotes, si se’ls fa un castell entendre’s per exemple amb un caixer automàtic o amb una aplicació al mòbil. I reblava la seva crítica amb una preocupant pregunta: “Podem parlar clarament d’abús digital per part de la banca?”
És cert que la digitalització ens fa la vida molt més fàcil. Podem pagar la zona brava des del mòbil, consultar una analítica a través de “La meva salut” o liquidar una multa en qualsevol caixer, per resumir en tres exemples el llarg repertori de prestacions a l’abast. Però no deixem de petja que, almenys ara per ara, una part de la població, especialment per a la gent gran, aquesta revolució digital de la qual els polítics n’estan tan orgullosos com si l’haguessin parit ells i no els tecnòcrates, pot acabar convertint-se en una “dictadura tecnològica”. En algunes ciutats s’ha començat a assajat una aplicació telefònica que permet saber on line a quins carrers hi ha places d’aparcament lliures o quins carrers estan més saturats. És veritat que es tracta d’una eina potent que permet tenir a l’abast al moment una informació interessant, raó per la qual generalment la prova ha estat ben rebuda pel veïnat; ara bé, també s’ha de dir que ha topat amb l’oposició frontal de la gent gran, simplement perquè per a ells resulta massa complicat. Un jubilat de València ha posat en marxa una plataforma en contra de la digitalització de la vida quotidiana en general i dels bancs en particular, que s’anomena: “Sóc gran, però no idiota”, que en un temps rècord va recollir més de 200.000 adhesions.
L’objectiu final d’aquesta iniciativa es demanar el retorn de l’atenció presencial a les sucursals bancàries. El responsable de la iniciativa, un tal Carlos San Juan, confessava a “Versió Rac1”, el programa d’en Toni Clapes, que ho va fer perquè es va sentir humiliat pel seu propi banc: “Vaig anar al caixer i se’m va menjar la targeta. Aleshores vaig demanar ajuda al personal de l’oficina, que em van dir que m’espavilés seguint les instruccions del caixer i que si no estava satisfet amb el servei canviés de banc; una alternativa mofeta i sardònica, ja que tots els bancs com si s’haguessin posat d’acord, van del mateix pal. Em vaig sentir tan humiliat que vaig pensar que s’havia de fer alguna cosa”. Us sona aquesta musica? No us ha passat mai que havíeu de fer una gestió de les considerades “improductives” pel banc i no quedava cap agent comercial per atendre-us? O sentir-vos indefensos quan no teniu altre remei que anar a raure al caixer automàtic per intentar una operació que no sabeu com es fa? O que us trobeu directament que el caixer ha quedat fora de servei, quan hi anàveu a treure els “vostres” diners fora hores de treball? Tots aquests inconvenients és possible que per a molts clients no passin d’una anècdota, però angoixen a molta gent gran. Del problema de fons se’n diu obsolescència social programada: hi ha gent gran (i no només gran) que no té ni accés a internet, ni recursos per manegar-se amb les noves tecnologies, ni fills, néts o amics que l’ajudin en cada moment donat a sortir del pas. En fi, uns bancs barruts que s’han guanyat ben bé el qualificatiu! Encara que de barruts en tindria per escriure reflexions un parell de setmanes, avui deixo corre aquest “filó” temàtic, abusant de la hospitalitat de la setmana dels barbuts. Potser algú protestarà amb un: quina barra! No us preocupeu, de barruts n’hi ha tants que no ens quedarem sense material. Ara mateix hi ha el cunyat del rei que aspira al títol de “barrut del mes”, sempre que no faci més “mèrits” el seu sogre emèrit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada