Sabia que etimològicament el mot “il·lusió” en llatí s’assimilava a “viure enganyat” i, potser per aquesta raó, des de temps reculats els que fardaven de tenir il·lusions, moltes vegades eren considerats il·lusos; i qui sap si per això al calaix de sastre de les frases fetes hi trobem expressions poc engrescadores i un pèl desdenyoses com “fer-se il·lusions” o “viure d’il·lusions”, que es pronunciaven arrufant el nas. Francament, he quedat una mica desil·lusionat en veure com l’Institut d’Estudis Catalans relaciona la paraula il·lusionar-se amb “fer volar coloms”, “tocar poc de peus a terra” o “somiar truites “. La lexicòloga Joana Raspall va descriure algú que s’il·lusionava massa, d’aquesta faisó: “a la mínima aparença de solució ja fa volar coloms, sense estudiar a fons les dificultats”. I al Diccionari Alcover-Moll il·lusionar-se amb coses que difícilment s’obtindran es relaciona amb “somiar ous”, “somiar despert” o amb un depriment “somiar impossibles”. A l’horta de València, d’il·lusionar-se en diuen: “vore animetes”. I dintre aquell calaix a que em referia al començament, en el racó destinat a guardar frases fetes populars de pares desconeguts, n’hi trobaríem un grapat, algunes de tan significatives com aquestes referides al “vici” de tenir il·lusions: “estar carregat de solfes”, “tenir el cap ple de pardals”, “pujar castells a l’aire”, “escriure en l’arena” o “des pensaments fer-ne obres”, que diuen a ses Illes. En resum, que si faig cas a totes aquestes fonts no hauria ni de gosar recomanar que, malgrat tot, es tinguin il·lusions com a revulsiu moral, sobretot en època de pandèmia. Però en passo de les dites i em ratifico en el titular d’aquesta reflexió.
Tinc molt clar que quan tenim il·lusions estem motivats per quelcom de concret, però que no sempre estar motivats vol dir tenim il·lusions. I és que, normalment, quan s’està motivat hom espera obtenir una recompensa; en canvi, quan es tenen il·lusions no necessàriament és perquè s'especuli en recompenses, ja que la pròpia il·lusió i el esforçar-se per aconseguir-la és prou recompensa, amb independència de si al final s’aconsegueix o no el somni. La gran majoria de persones dona a la il·lusió un sentit positiu, malgrat cadascú en faci la pròpia lectura, definició o interpretació, doncs no perdre la il·lusió ajuda a viure i la vida es massa curta per perdre el temps desfullant margarides; no obstant això, l’encanteri o la màgia que embolcalla la il·lusió es pot perdre, per exemple, quan la tristor envaeix tòxicament les persones, fins buidar l'ànima d’emocions i pensaments optimistes. O quan hom sofreix algun trastorn afectiu, com la depressió. O quan deixes de pensar en què t'agradaria arribar a ésser o a fer. Fa quatre dies que hem deixat enrere les festes de Nadal i encara que els darrers fa dos anys han estat enteranyinades per l’angoixa pròpia dels temps de pandèmia, la societat no es va resignar a deixar córrer els llums als carrers, els aparadors engalanats, les taules ben parades de dolços i llaminadures no obstant la família quedés reduïda a la mínima expressió per no exposar-se a contagis, als regals arribats de forma misteriosa del Pare Noel, del tió o dels Reis. En definitiva, a es va mantenir la il·lusió de celebrar, malgrat fos sota mínims, unes festes tradicionalment entranyables. Però, i durant la resta de l’any, què en fem de les il·lusions?
Me’n recordaré sempre de la sonada d’un amargat que es feia passar per amic meu, i que quan un dia vaig confessar a la colla que, en jubilar-me, volia recuperar el temps perdut no conreant la meva afició literària i que somniava amb guanyar algun dia un premi de solera com el Nadal, aquell quídam em va trencar les oracions amb un estirabot que em va semblar cruel i gens empàtic: “d’il·lusions no se’n viu”. Però sense tenir-ne, tampoc, vaig pensar abans d'engegar-lo a dida. Precisament, a una amiga que les ha passat molt grosses el darrer any, i que em va justificar les tribulacions per explicar-me que ja no li quedaven il·lusions, no em vaig poder estar de renyar-la amablement, dient-li que feia mal fet. No perdre la il·lusió per fer coses o simplement per viure sobreviure, vol dir tenir voluntat per alçar-se cada dia del llit donant gràcies a amb qui cadascú cregui, d’estar viu, de saber coses noves o qui sap si d’ésser útil empenyent il·lusions compartides amb altres. Perquè si hom no es lleva amb aquest tarannà positiu, com a persona ni evoluciona ni es realitza – paraula màgica – i el país on viu no avança, perquè per tirar endavant tant una empresa o tot un país es necessita l’empenta i l’alè entusiasmat de tothom. Ara bé, tenir il·lusions, somnis de futur, de cap manera vol dir ésser un il·lús. Cap il·lusió no es fa realitat si no va acompanyada de treball i de suc de canell. Algú va escriure, i tenia tota la raó, que es poden tenir il·lusions sense deixar de tenir els peus a terra, encara que es fixin els ulls al cel. A més a més, somniar avui per avui, encara es pot fer de franc.
Si quelcom que veus possible, i sents que aconseguir-ho és real, creus que importa molt si n’és o no de real? Resulta molt més difícil escanyar les pors, que matar les il·lusions. Tant de bo assolís la il·lusió que, després de llegir la reflexió que us proposo avui, seguíssiu tenint il·lusions! A més a més, si voleu que us digui la veritat, ho teniu molt fàcil: a l'amiga que ha canviat de pis, segons ella “sense cap il·lusió”, després de renyar-la li vaig aconsellar que s’animés, per exemple, decorant al seu gust la nova casa, perquè potser trobarà que distraient les hores amb una activitat tan senzilla, se li entonaran els ànims. Qui prefereix refugiar-se a l’ombra, fugint de la llum del dia, acabarà anant a dormir cada nit amb la melancolia com a companya de coixí, i el dolor i la migranya li desbrossaran de mica en el camí a les fatals tres pedretes. I no féu cas dels que prediquen que les il·lusions són cosines germanes dels desenganys. En resum, com a "deures" per aquest cap de setmana us deixo amb dos pensaments anònims, que tinc subratllats a la meva llibreta de retalls de velles lectures, i que m’abelleix de manllevar per regalar-vos-els avui per aixecar els ànims: “La mort per als joves és un naufragi; per als vells significa complir la il·lusió d’arribar a port”, i l’altre encara em va colpir més quan el vaig copiar: “Cal saber que no existeix poble sobre la terra, on la il·lusió d’estimar no hagi convertit els amants en poetes”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada