EL NOSTRE REGNE NO ÉS D’AQUEST MÓN

L’Església catòlica, que es glopeja la boca cada dia amb declaracions de principis com “el nostre regne no és d’aquest món”, ha admès que té en el seu poder un miler de béns patrimonials repartits per tot l’estat espanyol que no li pertanyen, i que passant pel sedàs les 35.000 immatriculacions fetes entre 1998 i el 2015 (operacions immobiliàries també titllades “d’apropiacions indegudes” pels que del pa acostumen a dir-ne pa i del vi, vi), a l’empara d’una màniga ampla excepcional permesa pel president Aznar, resulta que quasi un miler d’aquestes apropiacions s’han de tornar, de les quals un centenar i escaig corresponen a Catalunya. Les immatriculacions les va dur a terme l’Església aprofitant-se, primer, d’una llei franquista i, després, d’una reforma de la llei hipotecària aprovada pel govern Aznar. Ambdues permetien als bisbes registrar a benefici d'inventari, esclar, com si fossin notaris, temples, ermites, edificis, apartaments, camps, garatges o qualsevol tipus de finca, encara que no estiguessin destinades al culte, sempre que no figuressin inscrites al Registre a nom d’algú altre. N’hi havia prou exhibint un simple paper, on el bisbe de torn certifiqués que aquell bocí de patrimoni de paternitat desconeguda, havia pertanyut a l’Església catòlica “des de temps immemorials” i, per tant, "l'adoptaven".

Només calia, doncs, tenir la paciència de rastrejar als Registres de la propietat de cada poble, els actius immobiliaris no enregistrats a nom de ningú, la majoria de vegades per descuit, desídia o mandra dels seus legítims hereus que pensaven que no calia “oficialitzar” una realitat que era pública i notòria a la contrada, des de qui sap quan. Per realitzar una feina de recerca tan delicada com “discreta” disposava l'església de perdiguers i voltors de sobres: la carretada de capellans titulars de les parròquies. Per aquest sistema, només a Catalunya segons que el Departament de Justícia va confirmar en el seu dia, l’església – la mateixa que assegurava que no era cap immobiliària i que “el seu regne” no era d’aquest món -, havia arrambat per les bones des de 1998 (i vés a saber quantes més tirant enrere fins acabada la guerra) 3.722 finques, un botí prou eixerit si a més a més s’havien aconseguit invocant la llei de l’embut. Aquesta qüestió de les immatriculacions, francament, seria per petar-s’hi de riure sinó fes plorar de vergonya aliena. Perquè costa d’entendre per quin set sous uns béns que, per la raó que fos, ningú havia posat al seu nom no obstant tothom sabia qui n’era l’amo des de varies generacions, es va tolerar a l’església catòlica que se n’apropiés aprofitant-se d’una legislació feta a mida dels que no tinguessin escrúpols per rampinyar descaradament el que no era seu, com diuen els castellans “al descuido”. Les immatriculacions són cosines germanes de l’estafa de l’estampeta, en versió il·lustrada i blanquejada amb aigua beneïda en comptes de lleixiu .

El procés d’immatriculació per compte de l’església catòlica està farcit d’irregularitats i de privilegis, pràcticament perpetrats sense garanties ni cap seguretat jurídica; de manera que no costa gaire d’arribar a la conclusió que literalment va apropiar-se, sense fer soroll ni barrila, de béns històrics i culturals que molts de pobles consideraven propietat municipal o de gent arrelada i coneguda de tota la vida entre els pagesos i vilatans i, en alguns casos, perquè la seva conservació en bon estat es devia a la bona voluntat d’aquests veïns. A la meva manera de veure, doncs, poca seguretat jurídica es pot exigir quan cap immatriculació va respectar tràmits legals tan de pissarrí com el dret a la informació pública a través d’edictes, a contrastar a les notaries l’estat legal d’algunes propietats que semblaven no tenir amo perquè els títols acreditatius a través de testaments no s’havien passat pel Registre, i sense aportar els executors de la llei hipotecaria cap altre document probatori del seu presumpte dret de cuixa que un trist paper signat per un bisbe referint-se a aquella excusa de mal pagador dels “temps immemorials”, ja que segons aquesta llei de l’embut no calia presentar contractes, escriptures, acreditacions de titularitat, ni justificar que s’havia iniciat cap expedient de domini. Amb la paraula del bisbe n’hi havia prou per sortir-se’n amb la seva i ampliar el patrimoni dels que continuaven fanfarronejant de “pobresa evangèlica” i de que “el seu regne no era d’aquest món”. Per descomptat, sense emparar-se en cap sentència judicial i, per més inri, sense que les immatriculacions, un cop fetes, s’haguessin de comunicar ni als ciutadans afectats, ni a les administracions, ni als feligresos, ni als parroquians. Es podria, per tant, perfectament qualificar l’actuació dels bisbes de bandolerisme il·lustrat, efectuat clandestinament, amb nocturnitat i molt sovint amb traïdoria, puix en la majoria de casos provocava la indefensió dels afectats.

 

Ara bé, aquest mal rotllo ja se’l ventilaran entre bisbes i afectats per les apropiacions indegudes. El que em preocupa més d’aquesta activitat immobiliària eclesiàstica és un informe de la Fundació Ferrer i Guàrdia, que es defineix com laica i progressista, que posa en relleu que la institució catòlica s’estalvia cada any pel cap baix 900 milions d’euros a tot l’Estat, en no pagar l’IBI que li correspondria si a la església propietària d’immobles se la mesurés fiscalment amb el mateix raser que els propietaris que no tenen privilegis. Ja sé que en qüestió de privilegis semblants en tenen també les oenagés, els sindicats i els partits polítics, a part dels tractes de favor indirectes que obtenen d’Hisenda les confessions religioses jueva, musulmana, protestant i ortodoxa. Per tant, hi ha debat per estona ja que els plantejaments de cada part no sembla pas que facin pensar en un principi d’entesa, sinó tot el contrari. Suposo que quan la teoria s'ha de posar en pràctica, costa molt determinar què li correspon a Déu i què al Cesar.