GESTIONAR LES PORS D’UN MÓN EN DECLIVI

 

L’amiga Carme Gelpi, en comentar la meva reflexió d’ahir va escriure quelcom que paga la pena de meditar, perquè són unes de les paraules més sensates i amb sentit comú que he llegit darrerament. Deia, la Carme: “caldria per a transformar les societats, aprendre a gestionar les pors d'un mon en declivi. Em sembla que serà impossible, tot i haver-ho de lluitar des de vessants més pragmàtiques. Els estats i territoris tenen el poder, i faran el què voldran; però nosaltres també en tenim de poder, però em sembla que estem paralitzats”. Dues qüestions importants i d’actualitat, certament: com gestionem les pors i com justifiquem els entumiments que ens agafen a l’hora d’intentar canviar les coses que no ens agraden. Pel que fa a les pors, ella ja reconeix que és molt complicat d’espolsar-se-les del damunt, i jo hi coincideixo. El que passa és que mentre no aconseguim desempallegar-nos-en de les pors (en qualsevol de les seves moltes sensibilitats), la basarda que s’apodera del cervell actuarà com si ens lligués de mans i de peus la força de voluntat per oposar-nos a la manipulació sistemàtica des del poder, i a que l’establishment dominant ens tregui a pasturar quan i on a ell li roti.

El poder dels estats i dels territoris, tal com fa palès la Carme, és molt persistent, enganxós i gelós de la fidelitat d’aquells a qui si no es deixen manegar voluntàriament, són amorrats descaradament posant-los un peu al coll en forma de dependència econòmica, comercial, energètica o telemàtica que no els deixa respirar lliures, si no els hi fan la farina blana. Això no vol dir que no quedi altre remei que sotmetre’s, perquè com molt bé diu la Carme el poder dels sotmesos per força tampoc es podria menystenir, si tots anessin a una i plantessin cara. El que passa és que, a la practica, aquesta resistència moltes vegades s’ha de limitar a una resistència moral, ja que quan s’opta per la física normalment l’aventura acaba en trencadissa i s'acaba amb la cara trencada, perquè la manera d’exercir el poder els que el tenen o se l’han agafat, disposen de molts més recursos per obligar a la pleitesia. Una prova la tenim ara mateix a la independent república ucraïnesa, quina llibertat d’autodeterminació per elegir amistats es queda en paper mullat, quan no poden ni decidir si volen ballar un vals amb els alemanys o una balalaica amb els cosacs. Del que els ucraïnesos no sé si se n’han adonat del tot, és que la llibertat dels “petits” (diguem la “morralla” en el mapa geopolític en que està repartit el planeta) només permet canviar d’amo però no ser-ne de nosaltres mateixos fins a les darreres conseqüències; per desgràcia, la política de blocs d’influència, els que tenen la paella pel mànec no se’l deixaran pas arrabassar el poder i el dret de cuixa, ni amb arguments morals, romàntics o èpics. I quan la tensió fa perillar l’estatus quo del qual parlaven ahir, l’únic argument que es posa sobre la taula per part d'aquest poder té forma de bota militar. Que és el que està passant a l’escenari oriental d’una Europa, que ja hauria d’estar escarmentada i portar ben apresa la lliçó de que totes les guerres del passat, en aquella zona estratègica, han estat motivades per picabaralles sobre dominis territorials. La cultura i la religió hi ha tingut un paper secundari, al costat de l’estratègic. Per tant potser que deixéssim de fer el passerell per enèsima vegada.

En temps reculats, fa mils d’anys, les preocupacions de la humanitat eren com defensar-se de les feres, de les plantes verinoses, de les pluges torrencials o com tenir un lloc més o menys estable per arrecerar-se. Aquells primers pobladors de la terra no es podien treure la por de sobre, però gràcies a aquella por que els feia estar sempre alerta, varen sobreviure. I gràcies a les seves pors possiblement avui estem aquí. Els pagesos diuen que la por guarda la vinya i vés a saber d’on l’han tret aquest pessic de saviesa popular. Ara ja no n'hem de tenir por de les feres, perquè no se’n passegen per les nostres ciutats; ni hem de patir per si trobarem caça suficient per portar menjar a casa, perquè al supermercat de la cantonada hi trobarem provisions empaquetades, etiquetades i fins i tot amb data de caducitat perquè no ens facin mal de ventre. No hem pas de trencar-nos el cap buscant, doncs, una cova desesperadament per aixoplugar-nos, ni matar animals per abrigar-nos amb les seves pells, perquè tenim calefacció, roba d’hivern i un plat calent a taula. Però ja vivim tranquils, sense por? O resulta que nomes ha canviat el noms de les coses i, en el fons, som tan dependents de l’entorn i de les circumstàncies com ho eren els nostres avantpassats? Les nostres pors potser ens pensem que són més civilitzades i que les tenim domesticades, però si hi pensem detingudament tindrem la sensació que són pors idèntiques a les dels nostres rebesavis. En tot cas, potser una mica més sofisticades.

La majoria de pors ens les provoca la incertesa. I aquella por primitiva a la pura subsistència, avui s’ha transformat en pors al fracàs, al rebuig, a la malaltia, a les pèrdues, a la mort i, sobretot, als grans canvis. I en certa manera ens hem tornat paranoics perquè no només sentim por quan percebem una amenaça real darrera nostra, sinó que també se’ns arronsa el melic per culpa de pors irracionals. L’exemple clàssic d’aquesta modalitat de por del segle XXI són les fòbies, que segurament un psicòleg explicaria com “una reacció desproporcionada davant una situació que no representa un perill real". El problema és quan aquestes pors atàviques ens paralitzen i ens porten a la inacció, perquè la por deixa de ser el mecanisme d’alerta davant els possibles perills, per transformar-se tòxicament en una actitud que es converteix en una barrera que ens impedeix viure plenament. De fet aquestes pors civilitzades ens obliguen a encalafor-nar-nos en zones de confort que hem convertit en pròpies, el drama de les quals és que no ens permeten d’avançar i desenvolupar-nos i, sobretot, ens bloquegen. De pors i de poder, per desgràcia em temo que en tornarem a parlar sovint, sobretot si el temps de pandèmia el substituís el temps de guerra. Per animar-vos, permeteu-me que manllevi unes paraules del poeta empordanès Narcís Comadira que, en complir vuitanta anys la setmana passada, en el seu refugi de sant Feliu de Guixols, va dir: “El món, si grates una mica, està molt bé, sobretot el nostre, que som uns privilegiats. Si comences a pensar en els que han de fugir del seu país, països o no hi ha vacunes o les criatures moren de gana... és terrible. No ens podem queixar de res, de vegades hauríem de tenir una mica de vergonya de viure com vivim”. Jo hi afegiria: procurem conservar-ho i no patejar-nos-ho per uns quants tristos plats de llenties.